EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dijous, 28 de febrer del 2013

BAPTISME

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Cada vespre torno a llegir totes les cartes 
que mai no m'has escrit i que guardo en calaixos 
transparents perquè els lladres no puguin trobar-les 
—¿com veure l'aire en l'aire, la llum en la llum?—. 
Existeixen molts passats dins el passat, moltes 
memòries que es ramifiquen com petits 
capil·lars del temps. També és record tot allò 
que no vam arribar a viure, a veure, a dir-nos, 
tot allò que se'ns va quedar adherit lleument 
al cor, com una pestanya a punt de volar. 
Mortes abans de néixer, no per això deixen 
de ser ànimes les ànimes. Ni les paraules, 
paraules. Només els va faltar l'aigua freda 
del baptisme i algú que sabés creure en elles.

Gemma Gorga
El desordre de les mans
Pagés editors,  2003
Més sobre l'autora, ací.
ACÍ podeu escoltar el poema dit per l'autora.

dimarts, 26 de febrer del 2013

POEMA AMB DATA (XXX): CANT V


(Nembrot, gravat de Gustau Doré)
SABER qui fou Nembrot, trobar en l'origen
de les llengües la força necessària,
la diversitat que ens explicarà les coses.
I ja no es tractarà d'utilitzar expressions
sublims ni eufemismes estèrils, ja no es
tractarà d'utilitzar aquelles estratègies
per fer-se escoltar en arribar l'hivern.
Caldrà interpretar Babel com un encert,
amb el so net de cada paraula entre
multituds de frases fetes, entre la barreja
de dialectes i expressions indesxifrables,
escoltant la fonètica dels avantpassats
furgar la ferida de qualsevol imposició.

Aleshores, aquell 26 de febrer del 37
serà una victòria llargament treballada.
Portaves dues cues i un instant abans
havies arribat de jugar al carrer fent
un gest poc important. El conte tractava
d'una parella de germans que s'emporten
el gos a l'escola. Acabaves de riure
a causa d'un comentari del pare. Tenies
la inquietud necessària per llegir
les frases curtes i digeribles del text.
I en aqueix mateix instant iniciares
amb èpica actitud el camí de Babel.
Fou així com trobares en la diversitat
la saviesa, deixant-te caure com l'aigua
per les cascades d'una roca gelada,
trobant-te soles amb l'experiència
dels teus avis i dels teus passats,
deixant-te caure pel difícil riu
de la tolerància, navegant sempre
aigües amunt, contra corrent,
a despit d'aquella vella superstició.

Saber si l'any 2059 estimareu el poeta
i si aleshores haurà valgut la pena
aquella vesprada dels anys trenta o talment
la dels noranta; portaves una trena roja
i les galtes amples i sensuals, ton pare
et recitava els versos del poeta mentre
feies els deures que et manava la mestra
de l'antiga escola de Teresa, els ajustats
pantalons blaus i les sabatilles d'esport
que et regalà la iaia. El sol fresc i límpid,
les cases encara tenien cambres i andanes
i en eixir de classe jugàveu a la corda.

Si aquest testimoni serà un clar vaixell
llançat a l'eternitat, com deia Lezama,
i aleshores els ritmes dels versos encara
faran tronar l'ànima malgrat les epidèmies
de pesta, si tindreu suficient memòria
per a recordar el poeta, «així com cell qui
en lo somni es delita, e son delit de foll
pensament ve», i ja no serà el passat
el punt d'inflexió, L’energia necessària,
el punt culminant per sentir la saviesa,
saber si el treball haurà valgut la pena
i l'atenció que reclames serà la prova
de la continuïtat, de la llarga odissea.
Com les sirenes Escil·la i Caribdis,
com els hàbils falcons del gran cantor
enlairant-se pel cel humit de la platja,
saber si encara agafaran amb les arpes
les preses d'aquell estol de coloms
que a l'estiu creuaven els núvols.
Saber els noms dels palafreners,
com caçava el rei a l'estany
i com vivien els ànecs i els joncs.

Comprendre aquestes coses, comprendre
que la mà que ara em dónes és única
i definitiva. Una abraçada, un gest amable
que és l'últim, un esforç que és l'últim,
un intent anterior a qualsevol possibilitat
de memòria, a qualsevol possibilitat
de rancúnia, a qualsevol possibilitat de vida.

Saber qui fou Nembrot, trobar en l'origen
de les llengües la força necessària,
la diversitat que ens explicarà les coses.
I ja no es tractarà d'utilitzar expressions
sublims ni eufemismes estèrils, ja no es
tractarà d'utilitzar aquelles estratègies
per fer-se escoltar en arribar l'hivern.
Caldrà interpretar Babel com un encert,
amb el so net de cada paraula entre
multituds de frases fetes, entre la barreja
de dialectes i expressions indesxifrables,
escoltant la fonètica dels avantpassats
furgar la ferida de qualsevol imposició.

Antoni Gómez
Èpica per a infants
Poesia 3i4, 2000
Més sobre l'autor, ací.

diumenge, 24 de febrer del 2013

PENSAMENTS PINTATS (XIX)

(Imatge no identificad presa de la xarxa)
La cambra on habite és gran però de vegades eixe monstre  que es diu dolor no hi deixa entrar cap altre sentiment en ella.


divendres, 22 de febrer del 2013

POEMA AMB DATA (XXIX): PERPETUUM MOBILE

(Imatge de Roko Flanders presa d'ací)
              Yeltsin Lone Star
              (Limerick 14.07.1998/22.02.2010)

Bajo la vista a mi horizonte verde de montes:
para hablar de misterio tengo a las blancas nubes;
para sentirme silvestre, todo este paisaje.
Lo que me falta es el compañero de camino.
HAN SHAN

I
Veintidós de febrero. Dos mil diez.
He dejado la clínica en silencio,
tu olor a pan reciente
y los temblores de tu calidez.
El salón en penumbra
aún acunaba tu respiración.
En la ciudad asoma
el alba insomne de lo nada nuevo
y el piar de los pájaros
dice que todo sigue y seguirá, la rueda
del tiempo que transcurre
sin espacio ninguno para la piedad.
Ha cesado la lluvia
y el mismo sol que nos acompañaba
entre las brumas de otra primavera
se ha despertado esta mañana (escucho
su ronroneo alrededor), sin hacer ruido,
sin sobresaltos, sin melancolía
y ha entreabierto la sombra
para decirte adiós.
¿En qué rincones y de qué jardín
olisquearás la muerte si no hay más que polvo
vuelto ceniza de dolor? ¿En medio de qué nada
te crecerán el musgo y las ortigas? ¿Qué
flores habrá en el fondo de qué cielo
si el sufrimiento no redime? Escúchame
(aunque comprenda que camino solo
y a nadie alcance mi monologar):
la muchedumbre con que me tropiezo,
esa que nunca conociste ni sabrá de ti,
anda sin rumbo, y siento los zarpazos
de una luz insensata que me envuelve y brilla
sobre una hierba donde ya no estás.

Jenaro Talens
Un cielo avaro de esplendor,
 Editorial Salto de Página, 2011
(Primera part de cinc)
 Més sobre l'autor, ací.

Poema per a la col·lecció donat per Joan Navarro

dimarts, 19 de febrer del 2013

EL GRAN FOC DELS GARBONS


(Coit 21. Imatge de Frédéric Delangle, presa d'ací)
51

Es va morir a la primera, i tots
deien si hauria mort altres vegades,
de tan rebé com va morir, com si
ho tingués assajat, cara l’espill,

com els actors i com els oradors
que verifiquen o constaten certes
actituds. Va morir a la primera,
i ho féu sense faltar-li cap detall,

amb tota dignitat iconogràfica.
Interrogada sobre antecedents,
l’esposa no pogué adduir-ne massa,

com no fos aquell dia, ja llunyà,
que en culminar un coit tingué un pantaix
i tardà en recobrar-se tres quarts d’hora. 

Vicente Andrés Estellés
 Obra completa 1. Recomane tenebres
Ed. L'Estel, València, 1972

diumenge, 17 de febrer del 2013

HE VIST LA MORT...



He vist la mort
per dintre. Duia
un infant als braços.
No tenia peus, no caminava.

Montserrat Abelló
El blat del temps
Columna, 1986
Més sobre l'autora, ací.

dijous, 14 de febrer del 2013

POEMA AMB DATA (XXVIII): 14 DE FEBRER DE 2006



(Olzinelles. Imatge no identificada presa de la xarxa)
A Olzinelles, el dia 14 de febrer de 2006,
enmig del vast rostoll que ha deixat l’escriptura cereal,
avui sí, definitivament corprès davant la llum gerda i antiga
que fan els pagesos amb la memòria que se’ls crema.
Perquè no hi ha ja més dilacions, sense ni cant de mort,
com una santedat que el comú de la gent no pot imitar,
la pagesia es clausura: vol prendre estat de perfecció.

Pere Jaume Borrell i Guinart (Perejaume)
Pagèsiques
Edicions 62, 2011 

Poema per a la col·leció enviat perJoan Navarro

Més sobre l'autor, ací.

dilluns, 11 de febrer del 2013

ESCRIPTURA DEL SILENCI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Entre l'espai del temps i la mirada trista
rau una solemne paraula que brama.
L'enigma reclama el seu espai a l'aurora.
Les hores impensades del matí, però, han mort.

Qui sap com es pot escriure el silenci?


divendres, 8 de febrer del 2013

RAILS I MÉS RAILS

(Fotomuntatge propi fet a partir d'imatges no identificades preses de la xarxa)
rails i més rails
-i més rails          
                i més rails-
(la xemeneia fa el seu nom blanc                       
                                   en marxa)

jo resto pres per la xarxa dels rails:
cor i desig com unes mans lligades

(si xiula fort            
                  penso que m'ha cridat)
-perquè enyora l'amant
i jo l'amor del cos
                i el de l'amor només de l'estimada

i ara imagino
el seu bes i el seu braç
i és sols l'agulla dels rails
                                       i la màquina

MÉS RAILS QUE VOLS D'OCELL
     LA MATINADA CLARA
 Joan Salvat-Papasseit
El poema de la rosa als llavis
Educaula, 2010

dimecres, 6 de febrer del 2013

L'ÚLTIM POEMA


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Aquest és l'últim poema que escric, està decidit,
quan caiga la nit caurà també l'última metàfora.
Ja no em queden més radicals lliures per descobrir,
calaixos on anar guardant les pedres de l'àmfora
Aquest poema és l'últim que escric perquè tot ha
d'acabar tard o d'hora i a ningú no l'importa que aquest sigui o siga l'últim
                                               /poema que escriga o que escric
Què importa si passe del sonet al trencament abrupte
de l'espai de llum per a dos cignes
salvatges
si no hi ha estany
ní aigua on perseguir la Lluna.

Pense, mentre vaig pujant les escales de la faena,
aquest és l'últim poema que he d'escriure,
ja he escrit tot el que calia, ja he versat
de moltes maneres els teus ulls i la mirada
ha anat acostumant-se als paisatges
com si no foren increïblement extraordinaris,
pense, no escriuré més, no hi ha motiu,
aleshores trobe un somriure teu baixant les escales de casa
i tot el poema se me'n ve a terra.
Salvador Lauder
Obaga
Ed. Germania, 2012


L'últim poema, Salvador Lauder (música: Yanini-Prélude - locució: Sterxu)
Més sobre l'autor, ací.

dilluns, 4 de febrer del 2013

PENSAMENTS PINTATS (XVIII)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
El sol genera la llum però també és l'origen de l'ombra.

divendres, 1 de febrer del 2013

NO ÉS QUE JO CRIDE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
No és que jo cride, és que la terra brama,
Alerta, alerta, el dimoni ha enfollit,
Amaga’t en el fons net dels ullals,
Fon-te tot en el vidre,
Oculta’t al darrere dels fulgors dels diamants,
Sota les pedres entre els insectes,
Oh, amaga’t en el pa tot just eixit del forn,
Tu, pobret, pobret meu.
Filtra’t amb el fresc xàfec en la terra –
Debades el teu rostre en tu mateix enfonses,
Només podràs llavar-lo en altre rostre.
Esdevingues l’aresta esmolada d’un bri
I ja seràs més gran que l’eix del món.
      Oh, màquines, ocells, frondes, estrelles!
La nostra eixorca mare demana a crits parir.
Així que, amic, estimat amic meu,
Siga terrible, siga venturós,
No és que jo cride, és que la terra brama.


 Attila JÓZSEF
Poemes / Versek 
Ed. Gregal, València, 1987
 Traducció d’Eduard  J. Verger

Més sobre l'autor, ací.