[HEURA MEUA QUE SOLQUES FERMA...]

 

(Imatge pròpia)

Heura meua que solques ferma

els murs del meu enteniment,

et procuraré saó, llum,

que el pretèrit siga llavor

de l’avenir ben arrelat.

Que reste immutable, fixada

al mur amb permanent memòria

la teva estructura vital

quan, heura meva, ja no sigues.

Quan ja no hi sigues, el sec, heura

meva, dirà qui vares ser.

Manel Hurtado Juan

dins de A la llengua de València

Societat Coral El  Micalet, 2020

Més sobre l'autor, ací.

[JARDINS QUE EL TEMPS EM FÉU...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Jardins que el temps em féu, jardins que celebrava 
en sonets clars i amables, el temps dictant-me imatges. 
Recordava de sobte paraules oblidades 
que al meu frec renaixien i esdevenien cant. 

I quan siguen passat unes mans que ara escriuen 
uns versos i una gola que ara els diu en veu baixa 
i la rosa que olore en vas de vidre amb aigua 
i aquest so de Beethoven que em du el baf de l'estiu,

¿cremarà el mateix sol les mateixes hortènsies? 
¿hi haurà sense els meus ulls un sol i unes hortènsies? 
¿mai no tornaré a veure les palmeres que esguarde? 

¿han de morir amb mi? Qui sap. Contemple l'hort, 
vigorós, amb sossec. I res més no m'importa. 
Nord enllà hi ha una casa on amara la pluja 

la gran heura del pati i on un poeta escriu.

Gaspar Jaén i Urban

Nou poemes al voltant d'un jardí

Aula de poesia de la Facultat de Filologia, Universitat de València, 2006

Més sobre l'autor, ací i ací

HORES

(Imatge pròpia)

He perdut el compte de les hores que fan els dies llargs.
L'insomni és el blanc de la paret
que projecta la plaça on creuen ziga-zagues.
El dolor torna
quan decauen les hores extraviades.
L'heura enfosquida per la nit s'enfila
fins a l'ofec de tant fort com m'estreny.

Vinyet Panyella

Taller Cézanne

Ed. La garúa, 2007

Més sobre l'autora, ací

L'HEURA

 

(Imatge pròpia)

En els ferros del balcó,

l'heura.

A les mans i en el record,

al mocador dels adéus,

l'heura.

Per dins la casa barrada,

al tapís, al guarda-roba,

a les tasses de cafè,

l'heura.

L'heura dins els ulls dels morts,

dins les llàgrimes dels morts,

estrenyent cada paraula,

florint per cada paraula.

L'heura, sempre l'heura

sobreeixint la paret, l'amor, el somni,

empaitant-me, assolint-me, ofengant-me,

l'heura. 

Josep Maria Llompart

Tria personal (1961-1992)

Edicions de la Guerra, 1993