ESTACIÓ DE PAS

 

(Collage d'OLGA XIRINACS)

Estació de pas

 

[Fragments]

 

Una ànima sempre viu a cegues i no hi veu només que pels ulls d’una cara.

---

La natura, amb la seua abundor, destina elsuns a la misèria inicial i els altres al benestar des del començament.

---

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes.

---

La soledat, quan és imposada, mata.

---

L’amistat és com l’aire i l’aigua: ens donen vida i ens hi podem deixar anar confiats si respectem el medi.

---

Veure l’univers buit fa una tristor com de mort abançada.

---

Néixer és una fatalitat. Una imposició. És l’inici de l’esclavatge i el camí de la mort.

---

Ningú sabrà què hi ha, tan bell, si no podem contar-ho. Però ho farem.

---

Compartir és més fort que trair: és positiu.

 

Olga Xirinacs

Estació de pas

Ed. Ganzell, 2024

Més sobre l’autora, ací i ací

[LES PARETS BLANQUES,...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Les parets blanques,

la calor insofrible

dins la capella.

Sé que no serà dura

la mort, sinó l'espera.

Iban L. Llop

Sala d'espera

Edicions 96, 2013

Més sobre l'autor, ací

NEGUIT

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

NEGUIT

Avui, quan la nuvolada negreja,

sóc un Narcís desficiós, que enyora

l'estany del cel; però les ombres m'amenacen

amb l'estilet d'una por vella. Els altres giravolten,

en un remolí de desigs, al caire de la mort,

i ignoro si la solitud ve de fora

o si és el mirall del nostre ésser suficient;

tenim, a les mans, la joguina de la raó,

i aviat la fem bocins. Com xiquets nus plorem,

i demanem l'engruna d'un amor

que ens salvi. En la contradicció vivim, i en la penombra

d'un atzucac -al peu dels murs on retopa el silenci.

Jordi Pàmias

De Narcís i l’altre

Edicions 62, 2001

Més sobre l’autor, ací

[LA MORT, ...]

 

(Imatge pròpia)

La mort,

              et feu un do,

i et somnià lliure.

 

Vas voler ajudar-te,

i et somniares dansa

efímera entre clarianes.

 

Perseguies el sol,

que mai

no es cansa de clarejar.

 

En passos sense escull,

rebrollares en vida resplendent

que t’obrí de bat a bat els pètals

i et vessà aromes oblidades.

 

Ara ets flor evanescent

de totes les absències

al somni compartit

entre la mort i tu.

 

Isabel del Pilar Valero

Com una nina russa

Pagès Editors, 2026

Més sobre l’autora, ací

KM 11

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

KM 11

 

Tot tremola.

Tremola la mort, tremola la vida.

Tremola la mar i el cel una mica.

Amb la punta dels dits els dies s'allarguen.

S'allarguen les nits, els besos s'allarguen.

I jo al mig,

temptant quilometres

amb un afany de lluita que el temps

s'ha apressat a anar assassinant,

somric.

Sense soroll ni escarafalls.

Perill dins el perill.

 

Aleix Cort

Neoprojeccions/Vora la ciutat dels àngels

Ed. Escornalbou, Reus, 1988 (dins de A ALACANT Els Dimarts Poètics de La Naia 1987-1989. Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1992)

Més sobre l’autor, ací

ELEGIA I

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ELEGIA I

 

T’has mort, però me’n fot. Ni adéu volguérem

dir-nos, vàrem deixar el record clavat

-com paret seca en un paisatge vell-

als instants de frisor quotidiana

d’una estreta de mà o de conversar

de qualsevol intranscendent història.

Aperduats tudons fan acrobàcies

entre el passat i tu, ja impossible. 

L’àngel i altres indicis il·luminen

el desempar del cor arran de l’abisme.

 

Bernat Nadal

Memòria fòssil

Editorial Tria, 2011

Més sobre l‘autor, ací

[ARA ESTÀS SOLA,...]

(Imatge no identificada pressa de la xarxa)

 

Ara estàs sola, a la intempèrie,

i, per saber qui ets, et mires al mirall

perduda en la paradoxa d’un cos representat

que és sempre enunciat

malgrat la xemeneia, el mètode i el discurs

d’aquell filòsof podrit en la desconfiança

d’allò que estava fora del seu nom,

sense saber que el jo és subjecte

només en tant que cos.Jo, Imaginació, 

Potser en aquelles hores del foc i l’ergo sum

ja s’intuïa l’inici de la fi, l’esgotament d’un temps

que era instant, ara i aquí,

l’adeu a la festa de la pell i els orificis,

de la metamorfosi: l’etern esdevenir,

del carnaval i Gargantua, de la fragmentació,

de la imaginació i la sorra de la platja.

Sonava ja l’última nota de la dansa de la mort

—oh festa stultorum, good bye risus paschalis!—.

 Arribava Crusoe a l’illa a desvirgar-la

i xiulava Divendres tot escombrant

la casa de cristall de Frank Lloyd Wright.

Calgueren dues guerres per desvetllar

l’atroç ferocitat d’un déu inversemblant

que no mirava el cel, que no dubtava mai.

Calgueren dues guerres i un disgust,

les queixes d’aquell maig i un armari mal tancat,

les lluites per la nit, els bars de llibertat,

les queen, els king... les drag.

 

Mireia Calafell

Aquesta sang

Café Central de Poesia, 2024

Més sobre l’autora, ací

ARA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ARA

 

Començ el viatge a través dels escarbats

que circulen arrambats, però dispersos,

pel carrer estret del Bou de Sant Pere.

A poc a poc, com avergonyits, no saben

que la vida voldria ignorar-los i no són

més que superfícies de l’ésser a les clavegueres.

“Les veritats no són fetes per a nosaltres”,

diria un, segur, si hagués pensat

talment un Gregor Samsa que no és.

“Nosaltres no hem fabricat les veritats”,

replicaria un altre, abans de veure

el company esclafat per l’oi prematur.

Aixecaria les antenes per trobar refugi

a un cau artístic o de sud-americans,

supervivents, també, de les mentides

vertaderes, tan necessàries en un temps

on no s’hi valen els retrets.

Enfonyat dins l’escletxa, veuria passar la cua

dels immigrants, els nins del migdia,

les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers

primers, els femeters de les dues

 els noctàmbuls últims.

Llavors, dins la quietud de les hores fades,

podrà engospar qualque formiga despistada.

“Les veritats no se les creuen ni els escarbats”,

rovegarà mentre rosega la presa més petita,

encara enrabiat per la mort del company.

 

Andreu Gomila

Aquí i ara

El Gall Editor, 2007

Més sobre l’autor, ací

[CONSERVA ENCARA...]

 

A Carlitos

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Conserva encara

Les proporcions àuries de la vida.

En un retrat ovalat de làpida recent.

Romandrà així durant un temps dins la consciència

d’algú que nega el dia i la nit. Som aquells instants que

Ben prompte ens deixen de pertànyer i ens neguen rotundament la sensibilitat. Som un

búcar definitiu, mels dies que fa vent i la porta mal tancada de casa nostra. Un entre 

tots els retrats sense emmarcar. A penes sabem com posar fi a una biografia, com 

mostrar les nostres desavinences amb el record.

 

Francesc Pastor i Verdú

Trànsit

Onada edicions. 2025

Més sobre l’autor, ací i ací

[NO SE SEPAREN DEL TOT...]

 

(Fotografia de Miguel David)

No se separen del tot

 —volia creure—

les ànimes que han estat juntes

a través de les mans.

No se separen del tot

—em semblava percebre—

les ànimes que a través de les mans

han mesclat els seus destins,

perquè en les mans hi ha una llum

molt petita,

molt tènue,

però forta com la mort.

 

Raimon Àvila Castells

Estranya sort

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autor, ací

[QUÈ EN FAREM DE L'AVIDESA...]

 

(Imatge pròpia)

Què en farem de l’avidesa

ara que ja són tots morts,

els petits desitjos,

els versos agosarats

escrits tan a correcuita?

Hi ha edats que són teves,

edats per als altres,

i edats que no pertanyen a ningú.

Les arrosseguem i prou,

ni feixugues ni lleugeres,

conscients que desapareixen

a poc a poc

com la boira a la Mussara.

Carretera avall.

 

Daniel Recasens Salvador

Era només la boira

Associació La Gent del Llamp i 9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2024

Més sobre l’autor, ací

REI DE LA MARE!

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

REI DE LA MARE!

 

Ai! eixe fill que no he parit, amor,

i que duc soterrat entre la carn;

fill de la teua saba i d’esta sang

que em crema i que voldria repetir.

De nit entre el silenci, sents un plor 

llunyà? No sents el seu petit gemec?

 

Em dol tantíssim el teu fill, amor,

que si t’estim per tu, t’estim per ell;

per un grapat de boira sense nom.

 

Criatura d’escuma. Nin del vent.

Miqueta d’àngel. Colomet d’enyor.

Rei de la mare. Impossible fill...

Per no ser res no és ni el nostre mort!

 

Carmelina Sánchez-Cutillas

Llibre d’Amic e Amada (1980)

Dins Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d'una criatura

Antologia i introducció d’Anna Gual

Angle editorial, 2025

Més sobre l'autora, ací

FOC MORT

 

(Imatge pròpia)

FOC MORT

 

Com arribar a l’incendi pur

de cap aurora, si només

erro cansat, per un excés

de roca estèril, dins l’obscur?

No hi ha cap alba en el futur

ni cap estrella en el record,

enmig del vent crepuscular;

sóc en la terra del foc mort,

cercant només el mar, el mar.

 

Joan Vinyoli

El callat

Edicions 62, 2025

Més sobre l’autor, ací

[ACÍ, A LA VIDA, TOT ÉS MASSA TÈRBOL...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ací, a la vida, tot és massa tèrbol.

A banda de l’angúnia que mai no ens oblida,

hi ha una guerra

tacant, prenent-li foc al mapa,

enllà lluny.

Als ulls venen imatges

que ens la mostren

de tant en tant, ferint-los.

Enllà, els homes, tots brutedat,

sostenen

la mort per la cua.

Les dones ja no són dones,

són feres

amb el cadell al coll,

i cauen

les ciutats al buit:

enderrocs i cadàvers

fan muntó... ¿Què et diria?

He isolat una imatge

 –imatge feta veu–

i te la porte al cercle,

on potser romandran encara,

molt tímides

partícules d’ulls vius,

concavitats d’orella...

Mira i escolta.

(i adorm-te tu també

xiquet, fill, home meu.)

 

Maria Beneyto

El que resta d'un clam perdut. 37 poemes inèdits

Bromera Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací

[UN CRIT COM UN CANT...]

(El devallament. Rogier van der Weyden. Museu del Padro)

Un crit com un cant com una esquerda

un volcà als llavis     ofec nucli caníbal

en la nit     monstruosa

 

La llum li tocava la carn      estava pàl·lid

amb la sang estancada a les mans per la gravetat

estasi que s’apropia     de la forma

 

El seu cos és difícil

perquè és un cos      alliberat

 

Ets un posseït un panteix clavat a la mort

veig el camí soc la filla la mare

l’esposa coronada deessa    fúlgida en el centre de l’allau soc totes les veus

del deliri

 

Àngels Moreno

Clinamen

Viena Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací 

EVA, DES DEL DESHÀBITAT

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EVA, DES DEL DESHÀBITAT

 

ja no me’n queden pas, d’absències

MANEL MARÍ

 

Soc

        allò que callo.

 

Memòria insatisfeta que ja no

troba el bes dels bàlsams i no obstant

persisteix a cercar-lo com qui planta  

                 cara a la mort.

 

Viure va ser desmentir el deshàbitat.  

Temptar el mot com qui tempta la pell.

I ara què, si ja no diu el mot

                 l’olor de farigola?

 

A penes soc allò que callo en dir-t’ho.

De mi a tu un silenci transhumant.

No la paraula: és ara el teu silenci

                 el que genera espais.

 

                 Un aquí nou

quan el silenci meu sabrà trobar

                 el teu silenci

des d’on caldrà provar de rediviure.

 

Per a Eva Llorenç Celades

Maria Josep Escrivà

L'alegria de l'oblit

Edicions 62, 2025

Més sobre l'autora, ací