EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dimecres, 31 de gener del 2018

HA MORT EL POETA

Ha mort el poeta, han mort milers de versos. D.E.P. Manel Marí.
(imatge no identificada presa d ela xarxa)
DOGMA DE FE


Pocs perfums queden entre els dits 
tan obstinats com la nostàlgia 
del cos clivellat, rabejat 
amb la carícia urgent del dia, 
un prec per la immortalitat 
d'un grapat mínim de revenges,
un desafiament als astres, 
una bufetada als crepuscles... 
I en canvi és crit de la nostàlgia, 
una tornada enrere, enlloc, 
una incapacitat, una ànsia 
de revoltar sense esma el temps, 
el desconcert al gest incrèdul

que queda en ensumar cadàvers.

Manel Marí
Deshàbitat
Editorial 3 i 4, 2004
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 28 de gener del 2018

[PER VENIR DEL NO-RES...]

(Detall de la pintura L'ascensió a l’Empirean, part del tríptic Visions del més enllà, Hieronymus Bosch, Palau Ducal, Venècia)
per venir del no-res potser ja hauríem
d’haver arribat a casa.
són lents els dies breus.
d’un sexe miserable,
la joventut ha estat un temps de febre,
la maduresa un repte.
captius dels que trepitgen
un sòl de dogmes,
sopar de gana, el nostre.
serem nosaltres els culpables únics
d’haver estat dòcils?
som ventres de pobresa.
buscàvem lletres noves
al nostre sil·labari.
hi eren?
avui sabem que hi eren,
no vam saber trobar-les.
Francesc Garriga Barata
Swings
La Breu Edicons, 2015
Més sobre l'autor, ací i ací

dijous, 25 de gener del 2018

[NO HAURIA D'ACOMIADAR-TE ENCARA]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
No hauria d’acomiadar-te encara. Però m’hi obliga aquesta fotografia teua que m’acabo de trobar i que us van fer, a tu i a la mamà, fa encara massa pocs anys. Tots dos sabem que ja no ets el mateix. Jo tampoc no ho sóc. En res ens pareixem a aquells que havíem estat. Sé que no podràs evitar oblidar-me d’aquí a pocs minuts. 
Si vols, faig com tu, d’ara endavant. Jo també t’oblido i et tornaré a recordar, a partir d’aquest mateix instant. Seràs per a mi el que jo sóc per a tu, una mirada, un somriure, un fragment d’un record precís i viu, ben allunyat en el temps. Ara per a mi ets una paraula, la més precisa, la més preciosa, que vacil·lo en pronunciar només esborrant-la: pare meu.

Joan-Elies Adell
Escandall
Ed. Meteora, 2014
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 21 de gener del 2018

SÓLO LA MUERTE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


SÓLO LA MUERTE

Hay cementerios solos,
tumbas llenas de huesos sin sonido,
el corazón pasando un túnel
oscuro, oscuro, oscuro,
como un naufragio hacia adentro nos morimos,
como ahogarnos en el corazón,
como irnos cayendo desde la piel al alma.


Hay cadáveres,
hay pies de pegajosa losa fría,
hay la muerte en los huesos,
como un sonido puro,
como un ladrido sin perro,
saliendo de ciertas campanas, de ciertas tumbas,
creciendo en la humedad como el llanto o la lluvia.


Yo veo, solo, a veces,
ataúdes a vela
zarpar con difuntos pálidos, con mujeres de trenzas muertas,
con panaderos blancos como ángeles,
con niñas pensativas casadas con notarios,
ataúdes subiendo el río vertical de los muertos,
el río morado,
hacia arriba, con las velas hinchadas por el sonido de la muerte,
hinchadas por el sonido silencioso de la muerte.


A lo sonoro llega la muerte
como un zapato sin pie, como un traje sin hombre,
llega a golpear con un anillo sin piedra y sin dedo,
llega a gritar sin boca, sin lengua, sin garganta.


Sin embargo sus pasos suenan
y su vestido suena, callado, como un árbol.


Yo no sé, yo conozco poco, yo apenas veo,
pero creo que su canto tiene color de violetas húmedas,
de violetas acostumbradas a la tierra
porque la cara de la muerte es verde,
y la mirada de la muerte es verde,
con la aguda humedad de una hoja de violeta
y su grave color de invierno exasperado.


Pero la muerte va también por el mundo vestida de escoba,
lame el suelo buscando difuntos,
la muerte está en la escoba,
es la lengua de la muerte buscando muertos,
es la aguja de la muerte buscando hilo.


La muerte está en los catres:
en los colchones lentos, en las frazadas negras
vive tendida, y de repente sopla:
sopla un sonido oscuro que hincha sábanas,
y hay camas navegando a un puerto
en donde está esperando, vestida de almirante.



Pablo Neruda
Residencia en la tierra
Ediciones Marenostrum, 2007
Més sobre l'autor, ací

dijous, 18 de gener del 2018

[TOT ACCEPTANT LA VERGONYA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
tot acceptant la vergonya
de qui veu el seu reflex
al mirall d’uns altres ulls
hi ha el mal sabor de boca
d’un túnel sense sortida
d’un miracle inexistent
a les parets esfondrades
davant les quals només resta
reafirmar el curtcircuit
que t’esgarrapa la carn



Ismael Pelegrí i Pons
De l'animal que s'imposa
AdiA Edicions, 2017
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 15 de gener del 2018

CELOBERT

(imatge no identificada presa de la xarxa)
CELOBERT

Surto a fumar 
i el celobert vomita llum de lluna. 
M’agrada la ciutat allà on es mostra 
oberta i palpitant 
i és com l’anatomia d’una bèstia. 
M’agrada en els racons 
farcits d’enigmes diminuts i fràgils, 
murs esquerdats, 
desguassos que gemeguen, 
confluint 
en una canonada d’uralita 
i finestres petites que il·luminen 
no sé quines estampes quotidianes. 
M’agrada aquest indret,
aquest retaule, 
aquest mirall trencat on les persones 
tornen a ser, senzillament, persones 
i la vida batega, 
es manifesta,
estima, sua, necessita i caga.

Ricard Desola Mediavilla
Casa per casa
Pagès Editors, 2016
Més sobre l'autor, ací

divendres, 12 de gener del 2018

POEMA AMB DATA (C): CELEBRACIÓN

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
CELEBRACIÓN

  Celebro yo mi vida, estas mañanas rituales
en que, con una transparencia inexpresiva,
me considero como lo que soy, un capital biológico —ya
   no desbordante—,
un silencio repleto de sensaciones, una única sensación:
     yo mismo.
Alto me siento, y rico, pero sin transcendencias,
con la riqueza inútil de uno mismo,
como inútiles, al fin y al cabo, son los hombres y el universo.
Lo mejor de mi vida, quizá lo único de mi vida,
reside en estos momentos, valiosos tan sólo para mí
y que habrán de perderse para siempre en sus resultados,
estos momentos en los que en la cumbre
contemplo el panorama con perspectiva:
más aún que mi propia carrera personal, el sentido del todo,
el sabor de los posos del mundo,
el rumor que significa su presencia, pero también su
     temporalidad y su caos, 
el color engañoso y brillante del azul, las apariencias.
Y es notable; apenas significan gran cosa los momentos de placer 
que tan insistentes celebran otros poetas, aunque los he vivido. 
Aquí, en la cumbre, en mi pequeña cumbre —y no hay otra 
posible—, el universo sabe a mucho, 
pero no es a placer o a dolor, precisamente. 
El mundo es densidad, 
es algo más que no comprendes pero que presientes, 
a cuya sombra placer y dolor, eternidad y tiempo, son una
    misma cosa,
una referencia donde las palabras resuenan con entonación,
     vacías de sentido,
pronunciadas por una fiebre incomprensible, pero bien orientada,
orientada hacia lo último, ancho y definitivo.

   Pero yo me digo simplemente: la vida.
Y lo digo en voz baja. Y ni lo digo siquiera, lo musito,
inmóvil, una vez más, sobre el sofá de la meditación,
donde todas las mañanas me siento a considerar mi existencia,
     mis poemas —¿quién, si no?, servirme en esta hora es su
    único sentido—,
a levantar mi copa por el pequeño capital biológico que he
     sido y aún soy,
a reflexionar, a concentrarme, a saborearme en nada concreto,
a enterarme de que he vivido, y aún vivo, en una palabra. 
¿Cuántos pueden permanecer en la cresta de la ola sin ningún
     beneficio, 
con las manos vacías, 
sintiendo en la desnudez de la piel su alta futilidad, 
como altas son las espumas de los mundos y de los tiempos? 
Hoy es doce de enero de no sé bien qué año 
y he llegado a la siguiente conclusión: 
no esperes de la vida tiempos mejores, 
aposéntate bien en ella y saboréala, es decir, posesiónate bien
     del día, 
siéntate aquí y medita. Esta es tu plenitud, 
esta celebración en solitario de ti mismo, de tus horas contadas
     y de tus versos.


César Simón
Extravío
Ediciones Hiperión, S. L., 1991
Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 9 de gener del 2018

NU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
NU

La pell és la primera consciència.

La pell dels altres en contacte
amb la pròpia pell és el que activa 
el nostre interès pel llenguatge. 

Els pocs éssers que estimem
són estimats, sobretot, amb paraules.
Però només la pell els en dóna la certesa.

Eva Baltasar
Neutre
Ed. Bromera, 2017
Més sobre l'autora, ací

divendres, 5 de gener del 2018

VAS, PARTITURA I VERS

(Aquil·les i Ajax jugant)
VAS, PARTITURA I VERS

«Orbat al món, m'atenc a l'harmonia.»
                         Antoni Ferrer

Hem recercat la sanefa dels mots
i el mite executat en la ceràmica;
desencriptarem els motius del vas,
arrelats en imatges ancestrals:

Hem sabut que fórem Tàntals negats
en l’estany dels desitjos fets boirina
i carregàrem el plany dels estels
com l'etern arrossegament de Sísif

Romandran les esperances diürnes
enllà de l'avern, enllà de la vetla,
enllà de les obagues de l’albada...

Així com els tempos i les cadències
bressen partitures de laberints,
revestiran els mots l’esclat del món.

Joan Castellano
Dins de Els Déus no abandonen Antoni (Homenatge a Antoni Ferrer)
Onada Edicions, 2015
Més sobre l'autor, acíací 

dimarts, 2 de gener del 2018

GABRIEL

 (Anton Raphael Mengs - Anunciació)
GABRIEL

                 No hay mensaje, hay mensajeros y eso es el mensaje,
                  así como el amor es el que ama.
                                  
JULIO CORTÀZAR, Rayuela

Sempre algú ha d'anar per davant. L'emissari sap que ningú no l'entendrà. Fa servir un alfabet de signes deshabitats. Un llenguatge inclement. Porta aigua però la set encara no té boques. Pol·len de lliris quan no hi ha lliris. Si escriu, la seua és una cal·ligrafia sense traç. Quin portent voldria predir? Quina catàstrofe ha vingut a anunciar? A tu ho pregunte, òvul intacte: quin missatge hauria de concebre?

Ara és de nit. Una mà, com una ala, il·lumina el fons daurat sobre la fusta. Interpreta el so del vent, aquest fonema, la tremolor de les cordes vocals. Ressegueix la línia tènue de la vara, trencadissa. Del carrer arriba el so d'un corn. Trenc d'alba. Frontera del temps. El pintor ratlla apressadament. Ja vénen a matar el missatger.

 Josep Maria Balbastre
Iconòstasi
Edicions Bromera, 2017
Més sobre l'autor, ací i ací

dilluns, 1 de gener del 2018

BON ANY!