EMPREMTES

El poema és una veu calenta que degoteja i crema. AMPARO CORTELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dol. Mostrar tots els missatges

dimarts, 24 de març del 2026

[AVUI NO ÉS CLARA LA NIT,...]


(Imatge pròpia)


Avui no és clara la nit, i els núvols

semblen enfosquir més encara la contrada:

hi deixen caure la tenebra com un vel de dol.

Tanmateix, la presència del mar, lluny,

anima l'ombra,

allibera els arbres del pes del sol

i les pedres del pes ombriu que les domina.

S'esborren els camins, que semblen lents,

i el llargandaix es reclou sota les pedres.

Els murs s'allargassen

i els turons confonen llurs perfils

entre la fosca alenada del capvespre.

Tot és quiet i l'estornell, damunt la bessa,

sembla que dorm, encara que guaita, gasiu,

la tornada de l'ombra.

Ni tan sols a ponent no en queda gens, de llum,

només una claror somorta s'obre

més enllà del cel

i de la lleugera presència dels estels.

Tot, en una lenta i gairebé imperceptible davallada,

va tancant-se en un repòs on la quietud

no és silenci, ni espera, ni tan sols deturament.

Només no-res, un buit, un sot ombriu,

un clot on la ment s'esfondra i es refà

del violent sotrac de la galerna.

Encara que la soledat aspriva

que empara aquest indret desvetlla, altre cop,

una rara recança de retorn i comiat.

No res. La solitud-que penses.

Sentir que hi ets. Que tot

és teu. Que res no pot ser tan tot com ho és ara.

Que no hi ha res com aquest sojorn de l'esperit,

la feina feta, els nens al llit.

Neta la roba.

És bo sentir-se gran i lliure i assenyat,

com aquests arbres vells que tot ho saben

o com aquestes pedres que ni tan sols les pot matar

el record o com aquestes bèsties que tot el dia corren.

O com aquesta casa vella que cada cop que hi torno

ens reconeix cadascú en el que som

o en el que podríem ser i potser serem un dia.

No hi ha com fer-se gran, i rius

de la pensada.


La vall, davant nostre, s'obre, s'eixampla i es desfà;

davalla entre petits turons que sembla que dansin

en la fosca, i cada instant que passa

s'enalteix la foscor; la negror arriba

cap a mi i m'embolcalla amb els fils de la posta

que tot ho van cobrint sota la fosca ponentina.

Què és el que, altre cop, aquí, em porta?

L'indret, arrecerat del tro i del núvol?

El temps que hi sóc, mandrós, endut

per la indolència de l'estiu i el no fer res?

El costum, habitual en mi, i en tots nosaltres,

de deixar-se emportar per la nuesa de la ment?

O és saber-se lliurat al moviment més propi,

amarat pel sentiment i el goig de viure?

El retorn, potser? O és l'enyorança?

O és l'esperança de retrobar el que vam ser

i vàrem perdre o el que no fórem mai

o el que hauríem pogut fer de tots

nosaltres?

Què és el que, altre cop, aquí, em porta?


Antoni Marí

El desert

Edicions 62, 1997

Més sobre l’autor, ací

dijous, 10 d’octubre del 2024

TRES DOLS I UN TIGRE

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Tres dols i un tigre

es un tigre que me destroza, pero yo soy el tigre;
es un fuego que me consume, pero yo soy el fuego
Jorge Luis Borges

Lluents s’apaguen les fulles, la llum
s’obre les venes, els pulmons puden.
Òrfenes de memòria, de vídues ales,
estora ataronjada d’àlbers per terra,
tardor sereu sempre, tigre que ronseja.

Passen, immòbils, trens i estacions.
Us quedàreu a viure a les catenàries
de l’autumne, a mig aire de l’enlloc.
Només la nit torna a mi, de vosaltres,
ulls com lluernes al fons de les andanes.

Quina habitada runa, l’esperança, l’alta
tija verda, ara encenall a la meua mà, or
forestal, duel felí dins la boira —blanc dol
de supervivents, aquesta mort de no morir
ara mateix i en algun altre lloc alhora.

 


Josep Porcar

Els focs ignífugs

Godall Edicions, 2023

Més sobre l’autor, ací i ací

dissabte, 12 de març del 2022

QUI ERA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 QUI ERA

 

Tenia un crucifix al capçal del llit,

i no era creient. Una maleta esgavellada

en un racó de l'alcova, i no va travessar

cap frontera. La butxaca del davantal

plena de caramels, i no era llaminera.

Un pintallavis a joc amb el to lavanda

de la seva pell i dues bruses de caixmir,

però mai no va abandonar l'òrbita

inclinada i lentíssima del dol.

Totes aquestes coses tenia.

Qui era. Si sabés buscar-la

en allò que no tenia. 


Gemma Gorga

Mur

Editorial Metora, 2015

Més sobre l'autora, ací 


dissabte, 30 d’octubre del 2021

EL PIANO AHOGADO / EL PIANO OFEGAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El piano ahogado

Plora el desig d’un crepuscle: és ja tard per a tardors.
Vicenç Llorca

Bajo esta lápida deicida
sólo reconozco el duelo
del compás las notas
de un piano ahogado
que teclea ciegas sinfonías
de tragedia y aniquilación

a este otro lado del sol
—a medio mundo en luz—
el planeta estalla en mi cabeza
estallan con medias lunas las aceras
las banderas las estrellas hacen añicos
la creencia de un mundo
más humanum et melior

ya todo ha muerto
ya todos han muerto

pero tú sigues estando aquí
bajo tierra y solo

tú y tu generoso esqueleto
alumbrando todos mis días
todas mis ausencias
y la única canción

 

---

 

El piano ofegat

Plora el desig d’un crepuscle: és ja tard per a tardors.
Vicenç Llorca

Sota aquesta làpida deïcida

només reconec el dol

del compàs les notes

d'un piano ofegat

que tecleja cegues simfonies

de tragèdia i anihilació

a aquest altre costat del sol

—a mig món en llum—

el planeta esclata al meu cap

esclaten amb mitges llunes les voreres

les banderes les estrelles fan miques

la creença d'un món

més humanum et melior

ja tot ha mort

ja tots han mort

però tu segueixes sent aquí

sota terra i sol

tu i el teu generós esquelet

enllumenant tots els meus dies

totes les meves absències

i l'única cançó


Joan de la Vega

Medio mundo en luz

Ediciones de la Isla de Siltolá, 2017

Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció al català feta per mi]


dissabte, 16 de març del 2019

MATINADA DE FEBRER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
MATINADA DE FEBRER

I

Quan els estels es desvetllen
entre els dominis de la nit,
ell torna al seu univers particular
de creences i veritats,
de reptes i conformitat
d’errors i desitjos.
Torna a una realitat
d’irrefutable validesa.

II

I ella resta immòbil
en aquella habitació plena de gent.
Entre rostres que segueixen el patró
que se’ls ha assignat.
Envoltada de fums
que fan translúcids els llums de les llànties.
Vestida d’atzabeja,
evidenciant esveltesa,
argollant pena.
Subjugada al dol d’uns ulls
que observen la inèrcia d’un món
que ja no és el propi
sinó un compartit
perquè les certeses absolutes,
com el seguir endavant,
s’amorteixen
perquè les relatives
barren els passos
que havies decidit emprendre.
I mentrestant,
els estel s’adormen.

Laia Fontana i Bria
Camins recorreguts
Ed. Germania, 2014
Més sobre l'autora, ací

dilluns, 28 de gener del 2019

SET

(Set. Imatge de Paula Bonet presa d'ací)
SET

No sé si m’ha fet més mal
el mal o potser
el silenci aquest
de no dir tot aquest soroll
que ho embolica tot.
El que és ara, però,
la set més gran
la set més dura
que em fa de guia
i que no aturo
mata el mal
i el mata bé.
P’rò deixa el dol
i el seu record,
garbuix suat,
mai fuig del tot.

Gerard Cisneros
D'epitalami, res
Editorial Meteora, 2017
Més sobre l'autor, ací


divendres, 25 de maig del 2018

UMATILLA VALLEY

(Imatge presa d'ací)
UMATILLA VALLEY

el sol marcit d'agost
                                 s'acarcanya a la terra rogenca
i els búfals emigraren ja fa temps cap al nord

beus tristes membrances d’innombrables derrotes
camins petjats abans
per àgils cavallers de pells lluents
moren als horitzons de la massacre

i tu germà t'aixeques amb sang de rituals antics a la memòria
i tu germà t'aixeques
senyor de plors i dol i de venjança
t'aixeques sobre els morts i la desfeta
sobre el límit darrer de les paraules
i alces preguntes roges
cremes naus d'impotència
balles tot sol la dansa de les àguiles
i moren als teus camps
les enreixades flors d'andré breton

Jaume Pérez Montaner
Geografies de l'oblit
Ed. Germania, 2013
Més sobre l'autor, ací i ací

dissabte, 1 de novembre del 2014

POEMA AMB DATA (LXIII): 1 DE NOVEMBRE

(imatge no identificada presa de la xarxa)
En dies com aquest, 
pètals de records, anhels i sentiments 
volen uns prop, altres llunyans, 
buscant en la memòria aquells que ja no estan 
però sempre estaran... 
En dies com aquest, 
de nou llance un clam, 
vull un bàlsam per estanyar tantes ferides, 
tantes vides perdudes, 
tants amants sense cossos al costat... 
En dies com aquest
voldria que tots tinguérem pau,
que poguérem visitar el lloc
on la mort enamorada
ha empresonat als nostres éssers estimats.
En dies com aquest,
voldria que ningú no hagués de reclamar
que s'obrira cap fossa,
o que vagara per cunetes i camps
pensant on els ossos amants
hauran anat a parar.
En dies com aquest,
voldria que els sentiments que volen
no deixaren de volar
i ens ompliren de nou la vida
de fraternitat, justícia i llibertat.
En dies com aquest,
voldria que mai es quedara un mort
sense dol i sense pau!
Pura Peris
Tast de vida
Ed. Germania, 2014
Més sobre l'autora, ací i ací