EMPREMTES

La poesia és una arma contra la desmemòria. JOAN-ELIES ADELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Desesperança. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Desesperança. Mostrar tots els missatges

diumenge, 20 de febrer del 2022

NOVEMBRE DE 2014

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
 

Novembre de 2014

A Antoni Ferrer



La pietat o el dolor o un silenci de llavis cosits amb fil d’aram en aquesta nit 
immensa amb un cel de gel que amenaça de trencar-se sobre la ciutat. La pietat o la fi diuen que ha escrit algú amb la sang d’un cérvol jove sobre les murades de vora riu amb cal•ligrafia d’espant. La pietat o el dolor o l’estridor aterridor de les màquines lluents a les línies de sagnat dels escorxadors industrials i el bramul desesperat de la vaca estúpida i el bel persistent i inútil de l’ovella enganyada. La pietat o la solitud angoixant aquesta nit humida, la primera potser d’una eternitat sense promesa ni salvació. La pietat o la desesperança i la buidor o la bogeria i l’odi o la mort pútrida o la flor única creixent en un marge sobre un jaciment d’ossos corcats i amb l’ànima de plom. La pietat o la humiliació o un riu d’esclaus descalços i sense ulls arrossegant-se lentament per tota Europa dins d’un núvol de papallones sinistres. La pietat o les runes infinites del continent i la història.

La pietat o l’espera inquieta aquesta nit rúfola de novembre de 2014 mentre Lluís Miquel acompanyat d’una orquestra mínima canta secretament En el port d’Amsterdam, mentre ara mateix als passatges de la ciutat, sota una llum grogosa de cadàver, desenes d’homes-cuc s’apaguen dins dels seus sacs de dormir sense saber que ha estat la vida sense por.

Aquesta nit la pietat o la crueltat malaltissa de l’envejós o el no-res o una fe qualsevulla.


Francesc Viadel
Dins "Els deus no abandonen Antoni"
Onada Edicions, 2015
Més sobre l'autor, ací 

diumenge, 22 de desembre del 2019

[DES DE LA DISTÀNCIA...]

Des de la distància 
els teus silencis
són grutes verticals
que en el camí s'obrin de sobte
glaçant els capil·lars de les meues ninetes.
Acostar-se a l'entrada
és com guaitar un abisme infinit,
no em pren la por al buit
sinó a l'aparició de tots
els espectres del dolor
que et recargolen les entranyes.
Des de la distància
els teus silencis
es mostren com el tornaveu
de la desesperança.

Manel Alonso i Català
Quadern per a Joan
Ed. Neopàtria, 2019
Més sobre l'autor, ací.

dimarts, 22 de maig del 2018

GIGA DESESPERANÇADA

(Fotomuntatge fet per mi)
GIGA DESESPERANÇADA

Mireu, hermafrodites, capolls de seda blana,
reis de la casa, cagallons de sucre,
desodorants estetes, doctorats en pastetes:
V. A. Estellés

No.
Jo no diré que som governats per cretins,
però sé que...
... cretins paguen bufons,
governen amb cendra polsosa.
... cretins, amos egòlatres,
viuen com a profetes del jo.
... cretins compren paraules,
són covards amagats rere el seu verí.
... cretins contracten cretins,
ajudants de càmera necessaris.
... cretins diuen que salven la pàtria,
fronteres falses fabriquen.

No.
Jo no diré que som governats per corruptes,
però sé que...
... diners es perden per camins foscos,
llepaculs hipòcrites guarden silenci.
... diners controlen desitjos,
aturen castes il·lusions.
... diners màfies controlen,
xarlatans amansen fortunes.
... diners mouen submisos rapinyaires
per llefiscosos comptes corrents.

No.
Jo no diré que som governats per dèspotes,
però sé que...
... opressors condemnen dissidents,
honestes causes moren.
... altius alcen espases i coltells
sobre caps innocents indefensos.
... malparits lliberticides esventren voluntats,
violenten nobles batalles.

No.
Jo no diré que som governats per inquisidors,
però sé que...
... torquemades fanàtics naixen espontàniament,
jutgen i condemnen multituds.
... grans inquisidors exorcistes proclamen
penombres sobre el gaudi i la felicitat.

No.
Jo no diré que som governats per llucifers,
però sé que...
... urpes assedegades de poder
arrapen amplíssimes planúries desballestades.

No.
Jo no diré que som governats per cagallons de sucre,
però sí.


del meu Llibre de contemplació
Ed. Germania, 2013

dimarts, 24 de gener del 2017

[LA VIGÍLIA ESDEVÉ RITUAL...]

(Imatge pròpia)
(V)

La vigília esdevé ritual. Ritual que colpeja
les fràgils ales de l’au perduda del somni.
Ens retrobarem a les arestes de la nit.
Ets lluny.
No hi ets.


Salut Pla Girbés
El despertar del silenci
Ed. Meteora, 2014
Més sobre l'autora, ací

diumenge, 15 de gener del 2017

POEMA AMB DATA: ALBA DE LLUNA 15-1-1991

(Imatge pròpia)
ALBA DE LLUNA 15-1-1991 

Bastaria sols un mot per fer més digne el món.
I nosaltres no som res si no som paraules,
crits esberlats a l'alba,                       
                                 crineres altives
de l'amor i la desesperança.
S'arbra el món.
                         S'esgoten les respostes. 
Sols un callat fresseig de versemblança 
m'habita aquestes mans corglaçades 
per un hivern que ens ha tornat a agafar nus com sempre. 

Bastaria un sol mot per fer més humana l'existència. 
L'home, aquest àngel caigut amb mans ferides          
            i encadenades, 
serva, entre aquest gran escenari de les vanitats, 
íntima compareixença de signes i esperances, 
l'antic desig de captivar la rosada i saber-se. 
I no és res si no és paraula.
         I no és res si no és un raig de síl·labes 
entre la nit urgent i desolada dels dies i els segles. 
Mentrestant, ara sols em calen un pocs anhels 
per conéixer-me
                           i respirar-me  
i acompleixo en ells la meua més alta perseverança:
                  viure, mot.
                               Combat.
Sols això em cal per preservar-me.
                           I basta.

Manuel García Grau
Els signes immutables
Ed. Bromera, 1991
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 9 de gener del 2017

A FREC DE LA DESESPERANÇA

(Mediterrani. Imatge pròpia)
A FREC DE LA DESESPERANÇA

recordar-te era percebre l'olor frescal de la primavera  
avançar de valent  
descobrint en cada detall sobrer  
un món nou poblat de formes sorpreses  
assistir a un diluvi de pans i peixos  
inundant carrers  
recordar-te era tastar una perllongada profecia  
creuar oceans i universos  
escriure amb la ràbia dels pares  
que van perdre la guerra  
l'aroma salabrós del vent 
recordar-te era alçar diàriament estendards 
un Mediterrani sencer
àmplia avinguda lluent 
plena de músiques de dimensions desconegudes 
poblar de carn barrancs i pinedes
                                                   bancals 
insòlites ermites com un mocador blanc 
cingleres i grutes on la mar trencava ones 
recordar-te era enregistrar dins l'ànima 
enquimerades llavors de l'avenir 
l'aiguaneix de l'eterna joventut 
sentir ben al costat ferro roent esborrant 
les més denses desgràcies de la terra.

 Miquel López i Crespí
Perifèries
Ed. Aguaclara, 2001
Més sobre l'autor, ací

divendres, 26 de febrer del 2016

[CAMIONERS QUE TRAVESSEN LES NITS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Camioners que travessen les nits,
creuant brutes ciutats de glaç i fang,
beuen d'un glop en bars de carretera
i d'un cop sol s'hi passen per la boca,
aspra, la mà, i segueixen xerrant,
rememorant els béns d'aquella puta
que li ho van fer, i l'un darrere l'altre, 
setze embiracs, una nit de dissabte,
i a l'engonal se li n'eixia el semen;
o el pobre guany, la vida miserable,
les nits d'hivern i les nits de l'estiu,
creuant els gels i creuant la calor,
o aquella nit, amb la finestra oberta, 
que ho varen fer amb aquella xicona,
i amples de gest reviuen l'episodi.
Camioners que travessent les nits
sense arribar, sinistres, enlloc mai.
i seguiran, perquè segueix la nit.

Vicent Andrés Estellés
VIda contemplativa (Homenatge a Vicent Andrés Estellés)
La Forest d'Arana, 1992
Més sobre l'autor ací

dijous, 13 d’agost del 2015

APORIA

(Mà morta, ceràmica d'Adrià Torres Capsada. Imatge presa d'ací)
Morta,
la mà morta,
la vida morta,
la passió exhaurida 
i jo encara viu.


Alberto Cardín
Despojos
Ed. Pre-textos, 1981
Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció meua]

dijous, 7 de maig del 2015

MALEÏT TEMPS

(Papallona de cor lliure. Il·lustració d'Àngel Carrreras Devis )
«No res no ens queda 
   del que tant estimavem, 
sols unes ombres.»
   Montserrat Abelló

L'hora de la desesperança arribà amb tu. 
No ha passat el maleït temps erm. 
Tu estaves allí, tan llunyà, tan distant. 
Hem aprés amb el temps a mesurar 
paraules i fets per no tornar-nos bojos. 
La bogeria em fa por. 
L'amor encara me'n fa més. 
No hi ha temps per tornar 
a les vesprades d'aquell estiu, 
que ens embolicà. 
Com que era fet per a nosaltres! 
No vaig saber travessar la barrera, 
potser avui seria una altra cosa,
però ha passat el maleït temps 
i res no ens queda,
o potser sí?


Josepa Montagut i Mariner
Papallones silenciades sobre una mar de gel
Onada edicions, 2015
Més sobre l'autora, ací