PARAULES DESARMADES

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

palabras desarmadas 
desexos que se perden
na néboa de mil noites
entre as sabas revoltas
polo feroz presente
de dous corpos que esquecen.

 

---

paraules desarmades
desitjos que es perden
en la boira de mil nits
entre els llençols regirats
pel feroç present
de dos cossos que obliden.

 

Lois Pereiro

Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995)
Poesía última de amor e enfermidade (1992-1995)

Edicions del Buc, 2016

Més sobre l’autor, ací

[Traducció de F. Escandell]

[SÍ!...]

(Imatge no identiuficada presa de la xarxa)

II

 

Ja! es frommet auch nicht, ihr Todesgötter! wenn einmal

Ihr ihn haltet, und fest habt den bezwungenen Mann,

Wenn ihr Bösen hinab in die schaurige Nacht ihn genommen,

Dann zu suchen, zu flehn, oder zu zürnen mit euch,

Oder geduldig auch wohl im furchtsamen Banne zu wohnen,

Und mit Lächeln von euch hören das nüchterne Lied.

Soll es sein, so vergiß dein Heil, und schlummere klanglos!

Aber doch quillt ein Laut hoffend im Busen dir auf,

Immer kannst du noch nicht, o meine Seele! noch kannst du’s

Nicht gewohnen, und träumst mitten im eisernen Schlaf!

Festzeit hab ich nicht, doch möcht ich die Locke bekränzen;

Bin ich allein denn nicht? aber ein Freundliches muß

Fernher nahe mir sein, und lächeln muß ich und staunen,

Wie so selig doch auch mitten im Leide mir ist.

---

II

Sí! Tampoc no serveix, déus de la mort, quan vosaltres

Que l’home fort heu tengut vençut i sotmès,

Quan l’atrapau, avall, en la nit terrible, malignes,

De cercar, d’implorar o irritar-se amb vosaltres llavors,

O que també, pacient, visqui, covard, a l’exili

I somrient senti la vostra assenyada cançó.

Així serà: oblida, no et salvis, dormisca en silenci.

Però ja et brolla un so esperançat en el pit.

No podràs mai, ànima meva, no pots avesar-t’hi

I somies enmig del teu somni ferreny.

No tenc festa, i voldria encara els rulls coronar-me.

Així no estic sol? Qualcú que m’arribi, però,

De ben lluny, i he d’admirar-me llavors i he de riure,

Perquè en el sofriment som tanmateix tan feliç.

Friedrich Hölderlin

Planys de Menó per Diòtima

Adia Edicions, 2024

Més sobre l'autor, ací

[Traducció per Jaume Vidal Alcover]

LA MORT ROJA

 

(Imatge pròpia)

E

La mort roja

 

la por a la mort la por cadena fosca

de cucs corcats la mort paraula negra

i no saber ni el nom que ha fet història

ets l’esborrall l’arrel difuminada

quan panxa enlaire el nus dels teus budells

trinxats per la ferralla estrenys cobert

de sang tot roig talment un déu vermell

tractant d’entreobrir els ulls d’esmicolar

el nostre cel tan nostre un darrer cop

Ai quin esforç quin pes a les parpelles!

Gairebé cec amic et mors morint

i has oblidat la por perquè és un fet

i tots els fets s’accepten tard o d’hora

Eduard Sanahuja

El temps dorm sol (Poesia 1981-2022)

Pagès Editors, 2024

Més sobre l'autor, ací

[QUAN M'ACOMPANYEN LES PARAULES,...]

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

quan m’acompanyen les paraules,

alegria de lletres el poema,

i alegria de somnis

els sons que em vetllen i em desvetllen

 

sóc lladre de paraules,

i amb dits avars,

recompto lletres i disfresso guanys.

 

hauré mentit tan bé quan sigui l’hora

de recitar l’abecedari

que el temps m’oblidarà.

 

Francesc Garriga Barata

Tornar és lluny 

Proa Edicions, 2013

Més sobre l'autor, ací i ací 

 

[MINVEN A LA MAR LES LLUNES...]

(Imatge pròpia)

Minven a la mar les llums

en braços de l’obscura servitud,

i arriba el lent capvespre

ocult en el desordre.

Albira, l’heroi, el malefici.

Aquesta és l’escletxa on el sol

indica la certesa més cruel:

turment i recança de la vida,

del goig on s’esfullen amor i sentiment.

Je songe parfois à un certain poème

sur une corde de luth. Pensa

en el solstici impossible que clivella,

transparent, l’orgull de la nit

i de la sang, l’orgull de la vida.

Pensa en el mot suspès, violent,

enmig del brogit de la tempesta.

Ets un vell fracassat en una nau esfondrada,

un fustam corcat pel desdesig.

Ara, però, oblida-te’n. Vespreja:

ofega en la tenebra el pensament.

Fixa’t: voleien robes i vestits

i la carn batega en cada foc nocturn.

Oblida-ho tot. Trenca rems, esquinça veles.

Aixeca, ara, al punt més alt

del castell obscur, les bellumes

del fanal trontollant del desig.

Enlaira’t, rialler i ardit. I dansa!

Dansa, dansa, dansa!

L’aigua ja et rabeja els malucs incendiats.

Antoni Marí, Francesc Parcerisas

Ombra i llum. Variacions sobre un tema romàntic ( 1977-1978)

Quaderns Crema, 2019

Més sobre els autors, ací i ací

POETES LLETRAEDETANS: PURA PERIS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

COM NO SOMIAR-TE

Com no somiar-te 
si com un lladre 
emparat per la fosca nit 
sigil·losament has entrar al meu llit. 
Com no estimar-te 
si com la llum de tardor 
la rialla dels teus ulls 
enardeix el meu cor. 
Com no oblidar-te 
si com el tardorenc vent 
despulla els arbres,
sense tu sóc el no-res. 
Com no somiar-te...

Pura Peris

Tasts de vida

Germania, 2014

Més sobre l'autora, ací

VERS SOLT (IX)

Tot llegint Miquel Martí i Pol m'he trobat aquests preciosos versos en dos poemes diferents seus de Vit-i set poemes en tres temps. Són perles per a la col·lecció.

(Imatge presa d'ací)

1.
Oblidar també és viure.

2.
No hi ha present,
tots els camins són record o pregunta.