EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dilluns, 31 de desembre del 2012

POEMA AMB DATA (XXIV): CAP D'ANY

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Cap d’any arriba de nou
com un petit vici afegit
a aquest aplec de rauxa i disbauxa.

Encarna Sant-Celoni i Verger
Sénia de petits vicis
La Forest d’Arana, 1989

Més sobre l'autora, ací.

dissabte, 29 de desembre del 2012

INNOCENTADA

La notícia de l'escrit anterior és, evidentment, una innocentada como així ho van fer notar algunes lectores als comentaris.
No haguera estat malament que fóra veritat, però quan hi ha altres coses tan necessàries en què pensar com menjar i sobreviure ja se sap.
Es veia clarament que era una innocentada: el nom del poeta filantrop ja ho deia: Indalecio Norberto Centeno-Tarancón vila. Hi ha algú amb aquest nom? Potser sí, però quina faena!
He d'agarair a José Luis Royo, peridodista esportiu de La Verdad de Albacete, que em prestara la seua imatge per a il·lustrar la notícia, sense saber-ho ell.

divendres, 28 de desembre del 2012

NOTÍCIA


Aquesta notícia ha estat treta del diari “La Verdad” d’Albacete.

CULTURA

POETA  FILÁNTROPO DESTINARÀ EL DINERO QUE LE HA TOCADO EN LA LOTERIA DE NAVIDAD A LA EDICION Y FOMENTO DE LA POESÍA


El poeta albaceteño Indalecio Norberto Centeno-Tarancón Dávila destinará los 400.000 euros que le ha tocado en la lotería de Navidad a la creación de una editorial que publique libros de poesía y al fomento de actos culturales y sociales cuya finalidad sea la difusión de esta. Considera que en los momentos actuales la cultura y el humanismo han perdido la batalla en un mundo en el que la economía es la única razón de ser. Ha expresado su intención de ayudar de manera desinteresada a cualquier poeta que tenga algo que expresar y que hasta ahora no haya podido editar sus versos. El poeta conoce muy bien esta situación ya que hasta ahora no ha podido editar ni uno de sus poemas. El primer libro que verá la luz en la nueva editorial será una colección de sus poemas que se titulará “Antología de poemas injustamente no editados (1965-2012)”.

Otra de sus intenciones es popularizar la poesía y hacer que esta llegue al mayor número posible de personas. “Venderé los libros editados por mí en Mercadona, si hace falta”, ha comentado jocosamente el afortunado poeta.

[…]

Aquesta ha estat la notícia i aquesta és la reflexió: Està boig aquest poeta? Ha perdut el nord? Pot la poesia ser tan important per a aquesta persona que és capaç de gastar-se el suculent premi en llibres de poesia? Digueu-ne la vostra.

dimarts, 25 de desembre del 2012

POEMA AMB DATA (XXIII): NADAL (25 de desembre, 1993)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Restar ací, una nit de Nadal més,
foradat d'alcohol i en quarantena,
excitat com un bou, un semental,
en l’estat de la mar dolça i funerària
(i no sé, de tot açò, què és el que em recorda
aquell conte de Dickens —tota la usura, la llàstima—
o potser el relat més ambiciós de Verne);

sóc en una nit saquejada i dolorosa,

amb un dolor possiblement molt poc humà
que, gràcies a Déu i a Mi, res no diu al destí útil
de l'individu i de les seues circumstàncies.
Em sent,
ara que poc falta perquè l'any acabe,
o bé comence, com el mort de la sang més freda i aspra;
de bell nou em sent com la mort rescatada, nascuda
per a poder-la viure ben plena i solitària.
Restar ací, viscut, amb sang de brandi i nicotina,
una nit de Nadal més, assetjat, vedat, enlluernat
pel poema impotent, llums de gas, sols caiguts,
caceres de l'ull d'ambre i abrusat,
aqueixos versos tan roïns sobre estrelles consumides...

Mireu-la: la meua companyia és la nit, tan abstracta
a l'altura de les hores entusiasmades el xampany
de la pau, indumentada de mort i de tantes inversions
de capital..., quins senyals ara el temps m'amaga?

Josep Porcar
Dotze poetes joves valencians
Tàndem Edicions, 2000
Més sobre l'autor, ací i ací.

divendres, 21 de desembre del 2012

POEMA AMB DATA: ENTRADA D'HIVERN


(Gàrgola de la catedral de Tarragona. Foto d'Alfredo Rico)
PAS DE figures: negre i blanc,
dames i escacs, taulers de vida i mort. Bergman.
Tota la ciutat raja d'hivern, avui,
i aquí, a la catedral, des dels cimboris, cúpules i torres,
vidriats i canals, l'aigua de pluja
es recull a les gàrgoles.

Les gàrgoles, ¿qui hi ha que les escolti?
¿I de nit? Es un so delicat,
gola grotesca no esculpida per ser oïda,
sinó pel fet funcional de compassar i comboiar les aigües.

Comencen els tambors de l’Oratori,  
un trasbals de trompetes i timbals
i de veus estentòries, abrandades.
Llisca el metall amunt, que llueix sota els focus.
L'hivern és fora, tot just ara comença
i aquest barroc brillant el surt a rebre.

Hi ha hivern a tots els cors,
és nit del vint-i-u de desembre del set.
Nadal de fred i foc alhora,
glaç i mestral, paraigües, tos, bufandes,
l'aigua que va esbandint escales venerables
carregades de fòssils i passos de gitano.
Aquí, dies antics d'una guerra passada
es van tenyir de sang.
La pau inútil.
L'hivern sonor de l’Oratori —l'altre, el de Bach, vull dir—
parla de pau inútilment
¡I fa tants anys!

No són els àngels dels Van Eyk, aquests cantors,
però les veus igualment es barregen catedral enlaire
i pugen més amunt, celestes.
Els focus del carrer fan llum taronja als vitralls baptismals.

En una pausa sento un colom que parrupa,
inquiet: li trasbalsen el son.
Ara canta un solista, ara recita.
Bach dirigeix des de l’hivern de Leipzig,
sempre és allà, ¿ho sabíeu?

Olga Xirinacs
Oratori d'Hivern (dins d'Óssa Major)
Ed. Òmicrom, 2009

Més sobre l'autora ací i ací

dimarts, 18 de desembre del 2012

MAREES


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Els dies van i vénen com les marees, estenent-se com a portes d’aquest absurd palau que és la vida. Cada una tanca la sorpresa del futur o l’agressió violenta del passat, un desordre que ens domina sempre en raó inversa a la voluntat i el desig.
Hi ha moments que són com lupes que assenyalen la minúcia d'aquest caos. I ací és on ronda la bogeria i ens sedueix a la vora de l'abisme una mena de somni innocent on tots els pensaments contribueixen a l'assoliment d’eixe vitrall que és l'ànima: domini de totes les ombres i tots els brillantors.

gil t. sousa
Falso lugar
(Poema tret del blog de l'autor, traduït del portugués per mi)

diumenge, 16 de desembre del 2012

AMOR DE TERRA

(Fotogradia d'Ivan Zaglac)
I 

VÓS, que teniu vint-i-dos primaveres,
vós, que teniu els vostres cabells negres,
vós, que teniu molt lleugeres les cames,
amb el grapat del pubis al baix ventre,

i jo, que tinc cinquanta-i-tres tardors 
que em van pujant com heura per les cames
i van tacant totes les meues síl·labes 
d'amarg accent, d'hivern, de soledat;

vós, que teniu allò que a mi em manca, 
temptant forats de l'esquelet inerme 
amb balbes mans de reconeixement...

De vós, a mi, em ve un gran benefici 
reviscolant la primavera tènue 
i despertant una cendra llunyana.


Vicent Andrés Estellés
Llibre d'Alzira
Edicions Bromera, 1996
 

dijous, 13 de desembre del 2012

ANAMNESI

(Fotografía de Miguel David)
Talla el secret la llum del record
com talla el primer raig de l’alba
el vidre negre, dur i estrany de la nit.

Amb hores perdudes de salabror,
esgarra el record les cortines gastades
de l’estança del silenci amenaçador.

Guarda el silenci els gestos i les mirades
en la profunditat dels sentiments
com els núvols amaguen el seu secret.


dimarts, 11 de desembre del 2012

PENSAMENTS PINTATS (XVI)


(Un parell de sabates, Vicent Van Gogh, 1887, Museu d'Art de Baltimore)
Sé per a què serveixen les sabates però no sé per a què serveixen les ideologies.


diumenge, 9 de desembre del 2012

ES LLOGA AQUEST POEMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa,
selecciona per Pere Bessó per al seu  poema)
…bell fang
el meu cor, un poema a llogar
Uluer Aydoğdu

  
Cites Theodor Adorno com a cosa del passat (ara que estem instal•lats a la casa de la crisi i ens batega a prop el pols de matalaf menut dels indignats):
cristall
candeler
d’Istanbul
raki
vessat
al
pèl
ai
d’aigua…
Pere Bessó  Aigües turques, 2010
Poema que em va dedicar Pere al seu blog Poètica Compartida el 25 de juny de 2011

dijous, 6 de desembre del 2012

SILENCI

(Fotopoema fet per mi a partir d'una imatge no identificada presa de la xarxa)

dimarts, 4 de desembre del 2012

POEMA AMB DATA (XXII): ORIGEN (4 DE DICIEMBRE)



(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Allí, desnudo, estaba
un 4 de diciembre, a media tarde.
Quizá para que alguien preguntara
de qué extraña enajenación fui fruto
o qué pensaba hacer.
Me atendieron obsequiosos,
pero un miedo los invadió
antes del llanto.
Después,
dieron por inevitable lo sucedido,
me recibieron simulando dicha,
dejando a un lado las preguntas,
retirando placentas con esfuerzo...
Se cumplió, sin excusas,
el ritual acostumbrado.
Escupí la sal. No obstante
ya era hijo de Dios.
Fernando G. Delgado
Autobiografía del hijo
Ed. Pre-textos, 1995
Més sobre l'autor, ací
 

diumenge, 2 de desembre del 2012

POEMA AMB DATA (XXI): CUARTA CARTA DE RELACIÓN (2 DE DICIEMBRE)



(Imatge no identificada presa dela xarxa)

               A Severo Sarduy
Espejo sin imagen, la miro y me veo hermoso.
Quisiera regalarle mis huesos.
No son ojos granos de café que miran.
Venus de Tacarigua, un chinchorro te enseñó a caminar.
Tienes tus grandes pies de tierra en la tierra
y por ti siento amarilla la redondez de la luna.
Es el 2 de diciembre.
Estamos en el Museo de Ciencias Naturales.
Hay policía, hay collares, hay pistola.
Se descascara el techo de África y veo nubes.
Me gusta vivir en las nubes cuando llueve.
Ahora soy un viejo constructor de pirámides;
gasto manos cortando piedras
para que Akhenaton sin rugir me regale leonas.
¿No me crees? Chupa estos muñones
y hablarás latín con Aristóteles.
Faisán bajo tierra, codorniz de reojo, magnes mumia.
Busco relojes suizos en el Libro de los muertos,
golpeando el párpado a Isis, que regaña abejas,
y según fluye el Nilo me alimento de momias.
Prueba estos trapos, digo,
mastica bien esta carne.
¡Yo me limpio las uñas con colmillo de elefante!
¡Nunca olvidaré cómo hablar a los dioses!
¡Qué más quieren!
¡Los poetas son unos hijos de Poe!
Por eso escarbo al revés con letras de niño.
Por eso escribo apretando hormigas
en el nombre del padre y del hijo.
Acércate, apriétame la lengua,
escucha cómo escribo. La o azul es muy hermosa.
Soy un fantasma de mármol
nadando en antílope al silbar la hiena.
Mi carne se la lleva el viento.
Octavio Armand
Biografía para feacios
Ed. Pre-textos, 1980 
Més sobre l'autor, ací
 

dimecres, 28 de novembre del 2012

FIGURES SOTA LA PLUJA D'UN DIUMENGE D'OCTUBRE DE MIL NOU-CENTS SETANTA QUATRE


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Ara plou dolçament, amb tendresa que sols
la tardor, sempre nova, sap donar-li a la pluja.
Núvols grisos desfets omplin l'aire i ens deixen
un fum d'aigua i de llum pels carrers de València.
Com portada per l'aire de la nova tardor,
la cambra oberta al cel pel celobert ja fosc
ha pres l'olor mateixa que tenia quan l'últim
fred d'un remot hivern ens ajuntà una nit.

L'olor d'ara a la cambra, de primaveres grogues,
d'anhels humits filtrant-se per la pell, pel cos tot,
de records i presències, dels moments que tu omplires,
ha fet créixer de nou enmig de la penombra,
com si penombra fos l'habitant dels teus llavis,
flors d'amor que em naixien entre adormides ombres,
quan buscàvem calor en el cor de la nit.

He deixat tota oberta la finestra del quarto
perquè s'emporte el vent el record del teu flaire.
I assegut al recer del balcó de la casa
he mirat el carrer d'Amadeu de Savoia;
m'ha abraçat un fred lleu que envermelleix les galtes
i porta gust de pluja, dies, colors, records
de l'hivern que tu fores; he mirat el vol negre
de paraigües lluents que fan els qui passegen;
i amagat al darrere del jersei ple de pluja
el costum d'estimar, insistentment amarg,
fa que sotje el carrer i que espere trobar-te
travessant la vorera banyada, car hui és festa
i podria ser que vingueres a ma casa.

Gaspar Jaén i Urban
Cadells de la fosca trencada
Ed. Tres i Quatre, 1976 
Més sobre l'autor, ací 

diumenge, 25 de novembre del 2012

CAMINS SENSE GLÒRIA


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Qui ha desitjat, com jo, allò que ha oblidat
sap que arribarà el moment de restar mut, invisible,
de perdre l’alè rere ombres confuses i negres,
de deixar fluir melodies per costeres de violins.
Sols aquell que ha envejat la llum
pot encalmar la foscúria.
Sols aquell que ha somiat eternitats
pot saber com és de curta la vida.
Sí, jo conec silencis eterns
—malsons de callada solitud—,
silencis que gebrarien el cor de l’aurora.
(Voldria seguir
     estimant encara la llum i els somnis,
però he d’acatar l’obra imperfecta,
la caiguda de l’arbre corcat
                               enmig dels camins sense glòria.)


De Seducció del silenci
(1r premi de poesia Cristòfor Aguado i Medina. Picassent 2011)


dijous, 22 de novembre del 2012

PENSAMENTS PINTATS (XV)


A la Borsa de Nova York
la cotització dels poemes
ha baixat perillosament.


dimarts, 20 de novembre del 2012

FINAL!


- Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos.
La teva dictadura, la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda.
Sa Excremència!
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!


Joan Brossa
(Poema escrit el 20 de novembre de 1975)