ELEGIA I
T’has mort, però me’n fot. Ni adéu volguérem
dir-nos, vàrem deixar el record clavat
-com paret seca en un paisatge vell-
als instants de frisor quotidiana
d’una estreta de mà o de conversar
de qualsevol intranscendent història.
Aperduats tudons fan acrobàcies
entre el passat i tu, ja impossible.
L’àngel i altres indicis il·luminen
el desempar del cor arran de l’abisme.
Memòria
fòssil
Editorial Tria, 2011
Més sobre l‘autor, ací
De sobte, un pessic d'aquella antiga elegia
m'ha assaltat a la memòria i he recordat
que sobre ella encara planegen els nostres dubtes
que no han estat resolts ni sé si ho estaran mai.
El futur el podíem intuir molt incert
i amb aquesta boira encara es veu massa difús.
Esperarem, decidirem amb els primers rajos.
Dietari, els anys viscuts a la intempèrie
Onada Edicions, 2025
Més sobre l'autor, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
dos mil vint: primera meitat — sense cap
malaltia greu
sense
cap enemistat greu — de feina tanta com en vulguis
he
tingut carxofes patates — porros espàrrecs maduixots
taronges
nespres i cireres — he vist les alzines de Caldes
el
llarg carrer de Bucarest — i la placeta de Ceret
he
tingut l’amor d’elles dues — el frec a frec del dia a dia
he
llegit Pijuan i Jünger — i les poesies de Brecht
he
fet
Amor pur a La Seca — he enllestit una
altra novel·la
tot
això i de cop la pandèmia — i el món trastocat i girat
com un
mitjó
Elegies de Caldes
Edicions 62, 2023
Més sobre l'autor, ací
Elizabeth Smart
ELEGIA - 1
Estimat:
hem dut les mans entrellaçades
des del primer moment
quan, des dels ulls,
vam impactar-nos.
I, malgrat tot,
per haver estat massa pur,
ara m’ets brevíssim
i, ja impossible espòs.
El teu cor d’olivera tendra
incomodava fins a la ira,
aquest feu del diner on vivim.
I una destralada ha segat les
cordes.
Mutilació.
Les parpelles,
ferides de llum, es clouen
i, nítida, sols se’m presenta
la teva melangiosa mirada.
El tacte suavíssim de l'absència
Cossetània Edicions / Quaderns de la font del cargol, 2020
Més sobre l'autora, ací
El vespre humit,
encara s’alcen copes
a les tavernes,
vora dels canals,
i encara més el
desig del teu cos
que em va oferir la
glòria
i ara és empremta
de la carn, un gest
que es perd damunt
de l’aigua tremolosa.
De vegades l’amor
no és fantasmal,
a Venècia, i ens
pot donar la vida,
i els teus ulls
contindran, sense cap dubte,
un mar en què les
aigües ressuscitin,
els passos
retrobats a les basíliques,
la pluja que et
vetllava, alguna góndola,
la tristesa dels
molls i aquelles barques
abandonades entre
cases soles.
Els pintors, els
poetes i les màscares,
els núvols sinuosos
de novembre,
la bella escala
d’or i les maragdes,
alguns pobres
dormint sota les voltes
d’una porxada on
t’esperava Tadzio,
l’etern adolescent
que ens estimàvem.
Els concerts de
Vivaldi, el lent passeig
amb vaixell
allunyant-nos de la tarda,
i l’amor amb què
sempre ens adoràvem,
el lleó, el
Carnaval, la nostra Piazza...
¿Te’n recordes, del
pom de roses clares
que vas voler
salvar quan ja eren mortes?
De vegades l’amor
no és fantasmal,
a Venècia, i tot
sembla conegut,
perquè l’aigua
acompanya
les hores que
desfem damunt els marbres
amb el reflex de
l’alba, blancs eterns
cridats a una
bellesa molt més alta.
El Gran Canal
m’acosta a l’Acadèmia,
a la cançó de
l’aigua que escoltava
quan eres els
colors de Tintoretto,
les verges de
Bellini i de Rosalba,
la nit constant,
els blaus de Veronese
i els teus ulls
emboirats per la Llacuna
que veies des
d’alguna balustrada.
No sé si tornarem a
la Venècia
que vam deixar dins
el seu plor, enyorant-te,
quan ningú no sabia
que eres meva
ni jo teu. ¿Val la pena, amor, salvar-nos?
Venècia és un record d’aigua oblidada.
Israel Clarà
Sereníssim somni
Arola Editors, 2019
Més sobre l'autor, ací
 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Maria Josep Escrivà
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
