CANÇÓ DEL BRESSOL BUIT

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Cançó del bressol buit

 

Quan s’acosti per darrere
amb la sang del pit al dit,
li diràs que sembla febre,
i amb la mà et farà que sí.

 

Quan s’endinsi dins la fronda,
espès desig que no diu,
li diràs amb veu dubtosa
que qui sap si no és petit.

 

Quan amb notes t’embetumi
on s’estava aquell anit,
li diràs que era el refugi
d’aquell que et creixia a dins.

 

Quan de dos un sol en resti,
tots plegats fareu camí
pel coster on va anar creixent-hi,
on va entrar i no en va sortir.

 

Eloi Creus

Com una mosca enganxada a la mel

Godall Edicions, 2024

Més sobre l’autor, ací

[NO QUEDA ALÈ]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

No queda alè.

Les hores són vermelles

i el sabor metàl·lic del temps

engabia somnis en bressols de cristall.

Trenquem papers, arrasem promeses,

ens alimentem dels fum recremat

que altres boques no desitjaren.

Ens arranquem els llavis

i traiem a poc a poc el filferro

que ens ocupa les entranyes.

 

 

 

 

Silvestre Vilaplana i Bernés

Bagatge de tenebres

Tabarca llibres, 2008

Més sobre l’autor, ací i ací

BRESSOL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

BRESSOL

Vèiem el món a un pam de terra sense asfaltar
i posàvem nom a tots els gats que passaven pel carrer.
Alguns es quedaven, i els donàvem les engrunes del sopar:
espines de sardina, pa sec sense mullar.
Cada matí els controlàvem des del terrat, amb un got d’aigua
amb sabó a la mà i una canya a la boca. La hi sucàvem, bufàvem,
i el món de l’estiu era una bombolla cosida amb música de tractors.
Volíem ser grans i caminar ràpid. Direcció mar.
I menjar olives i figueres, collir  ametllons sense parar,
els peus descalços per les branques;  la bicicleta, vora el tancat.
I beure síndria i estimar els avis
i picar pedra per esmolar.
Llegir l’escorça de les paraules i entendre els garrofers. Perquè hi ha arbres que t’ensenyen, t’estrenyen i t’engoleixen: et confessen veritats. És llavors quan camines lenta per veure que et fas gran. És llavors quan la nit t’encega amb el dol dels grills. És llavors que les arrels cap al cel són la buidor infinita. I vés, que plores! Direcció mar.
Perquè és llavors quan t’adones que dins la butxaca sempre has dut una maleïda espina que mai vas donar als gats.
I t’acompanyarà sempre.

Cèlia Nolla

Dins de Màtria (Noves veus poètiques dels Països Catalans)

Ed. Germania, 2013

Més sobre l'autora, ací