AQUEST ANY MISERABLE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

AQUEST ANY MISERABLE

serà molt recordat i molt amargament

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

 

Els rics s’havien fet més rics encara

i Roma vivia per damunt dels tributs,

però ningú no ho veia perquè hi havia pa,

molt de pa, per als pobres i circ.

 

Tot el món es reia dels poetes, criatures

innocents, i dels crítics, ocells de mal

auguri, perquè no veien la bondat

del sistema, l’únic possible, amb cabals.

 

Fins i tot, a València, les grans curses

i les festes s’organitzaven per a ofrenar

als déus i als patricis de la metròpoli,

els béns d’un poble que respirava feliç.

 

I eren atacats d’injuriosos els qui gosaven

qüestionar la virtut dels governadors,

estimats pels plebeus i, fins i tot, pels

esclaus, com un camp en primavera.

 

Però els devoradors s’ho van menjar tot

i van haver d’actuar de carronyaires.

No hi havia ja el pa dels pobres

i un dia els poetes van ser escoltats.

 

Fou, aleshores, quan començaren a eixir

els corruptes i les històries dels ineptes,

i pels carrers la gent s’indignava,

mentre els lladres s’aferraven al senat.

 

I tot, tot, feia riure, perquè els espavilats

eren ignorants davant la justícia, i feien

riure, si no fos perquè tot, ben mirat,

feia plorar als pobres, com sempre.

 

Josep Antoni Fluixà

Capvespre de guerrers

Reclam Editorial, 2024

Més sobre l’autor, ací

DECLARACIÓ

(Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci, detall)

M'estime l'home nu d'anells i màscares 
més que no pas l'arrogant individu 
voltat d'honors, enverinat de glòria. 
I  és, per això, que m'agrada el cant 
senzill, sovint fet de terra ben aspra. 
Encara hi ha, però, qui no em comprén: 
vol que una tela frondosa de paraules 
oculte el cos com un enramat d'heura, 
però m'estime molt més no ofegar-lo. 
He de deixar-lo que sure ben clar 
com un vaixell saltant joiós les ones. 
No ha arribat encara del cant l'hora 
de deixar l'home apartat, oblidat, 
com qui es deixa oblidada la groga 
fotografia d'un primer i ja 
ben llunyà amor en deixar d'usar una 
vella cartera, desgastada i buida. 
Per això dic, ben clar, que estime l'home,  
com qui s'estima l'afable natura  
d'un antic pi creixent entre les roques.  
No us parlaré amb mots falsament poètics.  
Es necessari encara parlar d'ell,  
amb sentiment irrefrenable. L'home:  
agosarat personatge, lleó  
mansament sempre ferotge, que es creu,  
sense profit, el centre just del món.

Josep Antoni Fluixà

Nàufrags sense illa

Ed. Bromera , 1987

Més sobre l'autor, ací i ací