AQUEST ANY MISERABLE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

AQUEST ANY MISERABLE

serà molt recordat i molt amargament

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

 

Els rics s’havien fet més rics encara

i Roma vivia per damunt dels tributs,

però ningú no ho veia perquè hi havia pa,

molt de pa, per als pobres i circ.

 

Tot el món es reia dels poetes, criatures

innocents, i dels crítics, ocells de mal

auguri, perquè no veien la bondat

del sistema, l’únic possible, amb cabals.

 

Fins i tot, a València, les grans curses

i les festes s’organitzaven per a ofrenar

als déus i als patricis de la metròpoli,

els béns d’un poble que respirava feliç.

 

I eren atacats d’injuriosos els qui gosaven

qüestionar la virtut dels governadors,

estimats pels plebeus i, fins i tot, pels

esclaus, com un camp en primavera.

 

Però els devoradors s’ho van menjar tot

i van haver d’actuar de carronyaires.

No hi havia ja el pa dels pobres

i un dia els poetes van ser escoltats.

 

Fou, aleshores, quan començaren a eixir

els corruptes i les històries dels ineptes,

i pels carrers la gent s’indignava,

mentre els lladres s’aferraven al senat.

 

I tot, tot, feia riure, perquè els espavilats

eren ignorants davant la justícia, i feien

riure, si no fos perquè tot, ben mirat,

feia plorar als pobres, com sempre.

 

Josep Antoni Fluixà

Capvespre de guerrers

Reclam Editorial, 2024

Més sobre l’autor, ací

[UN POEMARI ÉS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Un poemari és com el taló d’una sabata.

És com un xec en blanc, estés al portador.

O com una vella persiana, persa, a pesar de tantes coses.

És com un terrat.

Com un solar abandonat pels gats, on queden els poetes.

És como una sardina que tan sols dóna la llanda.

Una batalla a ultrança, contra tota una paret.

La lletra de batalla d’un sintagma armat, un clar exemple de l’absència.

El pagaré d’una cultura sense fons.

Paranimf d’una nimfa d’un trist oasi passadís.

Paradís perdut de seda: Aquest Calaix

                                                                       dels Astres.

 

Lluís Roda

El subratllat és meu

La Forest d’Arana, 1988

Més sobre l’autor, ací i ací

ELS POETES

(Imatge no identificada presa de la xarxa i retocada per mi)

ELS POETES

 

Els poetes ingenus, destructors de castells,

els poetes experts constructors de proeses.

Els poetes s’inventen la raó de no ser,

els poetes desdiuen les raons de la vida.

Són com esvelts xiquets, acostumats a créixer,

viuen de la ignorància suprema de l’oblit,

neguen l’instant real perquè real és l’altre.

Volen ser com Rimbaud perquè Rimbaud és salvatge.

Parlen de Joan Navarro i Josep Lluís Bonet,

expliquen metafísiques i consonants sonores,

compren llibres que diuen el que no haurà de ser,

crien plantes exòtiques en gran testos de fang.

Creuen que són més lliures si hi ha algú que els acusa,

però, a la fi, retornen isolats i frenètics

a revelar secrets que ningú no diria.

Són dolços i salvatges, perquè el destí no vol

que somien deserts i cavallers d’arena.

Els poetes vigilen el futur que s’acosta,

inscriuen el seu nom en un paper de seda

i el cremen en vaixells d’alquimista rebec.

Són pecadors altius de tants sants que es pretenen.

¿Qui me’ls acusaria si són ells els senyors

dels glatits enigmàtics que respira la vida?

No comprenen el temps com una cosa estesa:

és un espill rodó que no limita amb res.

Vivim l’eternitat només en l’instant d’ara,

electritzats de dubtes retornem al miracle

de veure’ns dibuixats dins de l’espai mistèric.

Els barruguets protesten quan el silenci s’infla

Com les bambolles d’aire en l’aigua de la font.

Retafiles de versos que no ens menen enlloc,

Il·lusòries mestresses arrangen cadafals.

Volem que siga inútil, perquè res no té preu,

volem que siga immens, perquè immensa és la vida,

que s’escampa amorós, perquè amorós és l’home.

Salvador Jàfer

La barca del temps dins de Produccions ansietat (1970-1988)

Ed. Tres i quatre, 1988

Més sobre l'autor, ací i ací

ALS GRANS AEROPORTS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Als grans aeroports

Vida de curare i mel –un caprici de la glòria
No menystinc les dents de llet ni les primeres vocals
visito els grans aeroports per a l’intercanvi de tendresa
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos i els bruixots

Als grans aeroports escric Tractats sobre l’essència de la família
als grans aeroports escric Tractats de medicina interna
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos els bruixots

Recordo el mes de març
el rellotge de la torre i altres supersticions de l’Amor

Marta Petreu

Apocalipsi segons Marta

Ed. Pont de Petroli, 2020

Més sobre l'autora, ací

[Traducció de Jana Balacciu i Xavier Montoliu]

 

PLAGA DE POETES

(Imatge noidentificada presa de la xarxa)

PLAGA DE POETES

A Antonio Carvajal i Ramón García Mateos

Una subvenció europea

per arrencar poetes des de l’arrel

com les que donen per arrencar oliveres.

Una subvenció europea

per arrencar poetes des de l’arrel

que doni combustible i calor al Parnàs.

Una subvenció europea

per arrencar poetes des de l’arrel

que inclogui als fònics i als visuals,

i a tants que pul·lulen per Internet.

Una subvenció europea

per arrencar poetes des de l’arrel

i em quedi jo, aquells dos i altres pocs més.

Una subvenció europea

per arrencar poetes des de l’arrel

que arrenqui algun editor de poesia.

Una subvenció europea

per arrencar poetes des de l’arrel

i rebi d’una vegada els merescuts premis.

Una subvenció europea

per arrencar poetes des de l’arrel

que no discrimini ni a les poetes ni a les poetesses.

Una subvenció europea

per arrencar poetes des de l’arrel

i deixin de brollar com les males herbes.

Una subvenció europea

per arrencar poetes des de l’arrel

que, amb tronc ferm sobre la terra, humilment sol·licito.

Juan López-Carrillo

Poemes amb ous ferrats

Ed. Meteora, 2020

Més sobre l'autor, ací i ací

AMICS POETES

(Fotografia de Nel·lo Navarro)

AMICS POETES

Reconec
que tinc uns quants amics i amigues poetes.
No en són molts.
Quatre... Cinc... Sis?
Són gent que vola milotxes, escriu salms, recol·lecta
bolets, admira els ocells,
practica parapent, pasta fang, fins i tot hi ha algun que
pesca peixos...

Elles i elles se saben homes i dones
amb els peus envescats al rall
de les metàfores del carrer
i busquen les seues dosis de consol
sota l'estora de molsa
de boscos impossibles.

És aquesta una clàusula vital
que els converteix en éssers reals,
un gest que els retorna
el control dels àbacs de les paraules
i els aparta de les inútils autarquies
dels somnis.

Jo, mirant de reüll
per l'espitllera de la meua trinxera,
m'esforce per aprendre dels seus  versos.

Nel·lo Navarro

Singladura incerta

Ajuntament de Nules, 2014

Més sobre l'autor, ací

CODA DE LA DESTRUCCIÓ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

CODA DE LA DESTRUCCIÓ

                                 La muerte es algo urgente

                                           J. CORTÀZAR

El dia obre sa llengua gelada

i escolto la flauta de set canyes sonar

com un fil entre el narcís i l’anet

i em pregunto què van cantar els poetes

que van insinuar la paraula de la destrucció.

Miro com cremen les iuques

malgrat la seva saba aquosa,

la rapidesa amb què es diu

s'ha cremat tot:

la fullaraca dels geranis,

les espores del pebrer,

les espines de la palmera

o el tronc d'un abatut llorer.

Incendio els rostolls

que romanen després de la nit.

S'anuncia una mort moderada

com el dia o el poema,

com la cançó, la seva llunyania,

la música ja sense música tot just.

He corejat totes les síl·labes de la terra

que trepitjo des d'aquest turó,

i més enllà la ciutat i les seves muralles,

i aquí els cossos entumits

dels soldats sota la roca,

els estratègics cadàvers de la guerra.

Aixeco pedres i les amuntego

al mur, en els límits de l'hort

de codony i calavera,

per besar un crani cap per avall,

quins ulls calorosos, imprevistos.

Mentre els comerciants inauguren

la seva capella en el temple,

la llum clava les ungles i cau

la música des de les vidrieres.

Oh déu recollit i ombrívol

dels diccionaris, gaudeix

amb la teva mirada d'allò innombrable

i crema les notes d'un òrgan de sàndal:

mentre els déus callaven la seva absència

darrere el llenguatge va viure el poema.

Juan Carlos Elijas

Tríptics dels déus absents

Onada Edicions, 2018

Més sobre l'autor, ací i ací

ELS POETES

(Composició pròpia a partir de la portada del llibre) 

Els poetes són els éssers més inútils 
que hi ha sobre la terra. 

No fan res de profit. 

No fan fàbriques. 
No fan guerres. 
No fan negocis. 

Per no fer no fan ni tan 
sols diners amb allò que fan. 

Que són ales. 
Que són febres. 
Que són somnis. 

Els poetes són els éssers 
més imprescindiblement inútils 
que hi ha sobre la terra.

Marc Granell

Tard o d'hora

Edicions de la guerra, 2006

Més sobre l'autor, ací

ALS POETES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Qui sap res de la paraula,

dels revolts exactes dels seus viaranys,

de l’escrit quan cessa el moviment?

Res no es vàlid sense la vostra mirada.

El discurs mor quan és escrit

però la mirada atenta se salva quan l’escrit l’inunda.

Si ateneu humilment escoltareu els signes íntims que us habiten,

els límits de la perifèria del verb:

                                                         la paraula exacta.

Dellà dels sons us arribarà el llenguatge del silenci

i la mirada geomètrica de la vostra terra,

la superfície immaculada del llauró

i el camí que s’endinsarà en la vostra pell.

La ciutat somiada creixerà a poc a poc

a les sotavoltes callades dels rius indestriables,

i als saulons,

                     i a les mansardes.

I arrelarà en vosaltres la paraula:

la paraula que conté la vida.

I només sereu paraula

                                     combatent la foscúria:

       la delerosa i fosca consciència del signe.

Poema propi, inèdit.

HOMENATGE

(Fotomuntatge propi)

Un petit homenatge a alguns poetes dels quals he publicat algun poema al blog.

DE COM DOS POETES ALEGRES...

(Imatge pròpia)

DE COM DOS POETES ALEGRES NO TONSURATS 

FAN VIA NOCTURNAL PEL CARRER DE LA MAR

Tots dos encerten novells passatemps:

El del capell groc persegueix la granota;

l'altre amb el coltell fa a roda.

Joan, amb el jonc, dissenys diversos

mentre gaudeix Pau a picotar versos.

Pere Bessó

Les llimes de la vosgiana

Edicions de la Guerra, 1987

Més sobre l'autor, ací.

DESFICI DE PARADÍS

(Imatge pròpia)

II

T'he vist passar amb el gest de les hores,

ignorant de sorpreses,

reclam de paraules.

Perfecta,

has recollit els versos dels poetes.

Josep Lluís Roig

Amb el gest de les hores

Editorial 3 i 4, 1991

Més sobre l'autor, ací.

RESULTATS DEL JOC: ELS POETES TENEN CARA DE POETA?

La combinació guanyadora del joc de l'escrit anterior és:

2-4-5-8

Qui és cadascú?

1. És un polític local peruà, no identificat.

2. Es tracta de la poetessa alemanya, Uljama Wolf (més informació, ací).

3. La foto correspon a l'economista argentí Iván Heyn (que es va suïcidar l'any passat).

4. És la poetessa espanyola Luna Miguel (més informació, ací).

5. Un altre poeta: el romanés Claudiu Komartin (més informació, ací).

6. Té cara d'economista i argentí, Daniel Ravier.

7. Qui anava a dir que és un físic nuclear búlgar que té problemes al seu país, Georgi Kotev.

8. L'últim també és poeta: Francisco Ruiz Urdiel, nicaragüenc (més informació, ací).



(Els amants, Magritte)

Les guanyadores (només heu participat dones):

1r lloc: Carme: 3 encerts + un accèssit.
2n lloc: M. Roser, Cantireta, Violant d'Atarca: 3 encerts.
3r lloc: Fanal Blau, Helena Bonals, Gerònima, Noveflors, Helena Arumi: 2 encerts.

Crec just declarar guanyadora a Carme ja que ha encertat tres dels quatre poetes però ha indicat la quarta al seu comentari.

Conclusions:
* Les dones reconeixen abans que els homes els poetes?
* Sembla que sí hi ha cares de poeta: de les 36 possibles respostes heu encertat 22.

Enhorabona a  totes, que sou guanyadores! Gràcies a totes les que heu participat!

JOC: ELS POETES TENEN CARA DE POETA?

Fa uns dies em vaig trobar amb un conegut que feia temps que no veia. Quan li vaig dir que últimament anava fent versos, ell em va comentar que sempre s'ho havia imaginat ja que tinc cara de poeta.

Evidentment una afirmació tan rotunda em va fer pensar si en veritat els poetes "tenen cara de poeta" i si realment existeixen "cares de poetes".

La meua opinió és que només existeixen cares i allò que aquesta és l'espill de l'ànima està per veure (tot i que no em costa molt reconéixer el "cara dura" i el que "té molta cara").

Per a comprovar-ho he preparat un intranscendent joc. La imatge que teniu al final del post conté huit cares: 4 de persones que són poetes i 4 que no ho són. Podeu indicar als comentaris la vostra selecció fent ús dels números que els hi identifiquen. Al següent escrit posaré la solució i els guanyadors. Sort, psicòlegs!

HISTÒRIA DE LA POESIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Al final del camí
                          recorregut,
un reguitzell de poetes
                                  jau
sobre una estela d'il·lusions.

POETES

Qui es reconeix en aquest poema?                           

                                                     A Costas Cariotakis

Ah, no cap discussió, poetes
som nosaltres d'encrespada cabellera
—emblema antic dels artistes— que aprenguérem
a enfilar acres paraules i que a més

ens acompanya una sensibilitat histèrica,
que ens amarga un full esmorteït i pàl·lid,
al lluny un núvol violeta. Una quimera
anomenem la nostra vida i no tenim un amic.

Restem sempre sols i silenciosos,
tanmateix guardem orgullosament al nostre interior
el nostre secret tresor, i quan toca
la campana al ranvespre ens agitem neguitosos.

Considerem uns rucs, ignorants i mediocres,
tots els que ens rodegen i desdenyem fer-los
ni tan sols una ullada, i de bell nou la nova pàgina
rep el plany del nostre amor insípid.

Amacem cada dia els nostres vells sentiments
mil vegades esmentats; expliquem
el nostre talent: «cantem com els ocells»;
la nostra ocupació tan bellament és justificada.

Per a nosaltres el món sencer som només nosaltres.
Ens envoltem, el nostre abric, d'un mur.
Expressem amb petulància les passions d'un moment
en un —sense hiatus— vers musical.

Encara que entorn nostre els altres patesquen i siguen dissortats,
encara que la injustícia els doblegue i els consumesca —
ah!, que temes prosaics d'aquesta mena puguen torbar
les nostres meditacions empíriques, és una estupidesa.

IANNIS RITSOS

                            (Traducció del grec de Jesús Cabezas Tanco)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)