EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dilluns, 29 de gener del 2024

CRÒNICA I

 

(Fotograma de la pel·lícula "Jules et Jim")


Crònica I

 

QUAN Jules i Jim corrien per París en blanc i negre,

un altre món maldava per nàixer. Sonaven les trompetes

de l’Apocalipsi i la crisi dels míssils a Cuba anunciava

 una fi del món concreta i nuclear. Sonaven campanes

de mort per a Norma Jeane i el destí va atrapar Marilyn.

Cursum perfidio. Mataren Kennedy, es van acabar

les històries de Camelot. En abril de 1968 el somni

de Luther King es va interrompre mentre al Royal

Albert Hall Massiel cantava vestida

                                                             de Courrèges.

En maig els estudiants regiraven les llambordes

de la Sorbonne per si hi trobaven la platja. Sense primavera

a Praga. A Califòrnia, però, els joves s’omplien de flors

els cabells. S’apressaven a fer l’amor mentre el napalm

ruixava tots els verds de Vietnam. Les joves cantaven

als cementeris “Where have all the flowers gonne?”.

Aquell estiu de televisors al carrer, Armstrong i Aldrin

van posar un peu a la lluna. Les pantalles van esdevenir

l’espill on mirar la realitat. Els homes anaven a treballar

a Alemanya, a veremar a França, aquells trens de llum

de pixum s’omplien de maletes. Olor a pernil.

Amb els diners el pare es va comprar un 600 dues portes,

a ella li va portar una caseta de música. Sonava Bach.

En estiu van anar d’excursió a Benidorm i va descobrir

l’escuma de les ones i aquella piscina blau de Hockney.

D’un blau vida. De fet, no en sabien res de la vida,

a l’escola la mestra deia que el groc era “amarillo”.

Pel carrer encara passaven ramats d’ovelles

i feia olor de fem. Aquell gener va fer molt de fred.

Sense saber què passava va començar

                                                                 a sagnar.


Imma López Pavia

Atles temporal

Pagès Editors, 2024

Més sobre l'autora, ací

divendres, 26 de gener del 2024

AQUEST CARRER


 (Imatge pròpia)

O cosa de creure impossible!

Joan Roís de Corella

 

Aquell carrer, aquell molt dolgut carrer

que retinc a la memòria amb un agut espant,

amb un espant de papers, de robes, de quefer diari.

Inútilment recórrec cers indrets abans amables,

entre el vent d’una pluja o d’una negror sobtada.

Una flaire d’oms i automòbils, alguna botiga,

s’enlaira encara amb el nom delerós;

delerós potser d’oblit o potser també

de les llargues setmanes, mesos, anys i tot,

quan aquell nom encenia alegre un món

feliçment elemental, d’obertes finestres,

una llum dins de l’aspra matinada, un nom de cotó.


Alexandre Navarro

Desgracià la pluja les banderes

Editorial Germania, 1995

Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 23 de gener del 2024

DIFÍCIL ES EL CAMINO DE SHU / DIFÍCIL ÉS EL CAMÍ DE SHU

 



DIFÍCIL ES EL CAMINO DE SHU

 

¡Oh! ¡Qué peligro! ¡Qué altura!

Es más difícil seguir el camino de Shu

que escalar el cielo azul.

Chan Cong y Yu Fu fundaron este reino

en tiempos inmemoriales.

Desde entonces han pasado

cuarenta y ocho mil años,

sin que se comunicara con Qin.

Solo había, al oeste,

desde el monte Taibai,

una senda de pájaros

que conducía a la cumbre de Emei.

Las escaleras celestes se unieron

con pasarelas entre las rocas

cuando los cerros se derrumbaron

aplastando a los valientes.

 

Ante los altos picachos,

el Astro Rey, que viene en su carroza

tirada por seis dragones,

tiene que cambiar su ruta.

Abajo corren furiosas olas,

que ora se desvían

ora se lanzan adelante,

formando vorágines vertiginosas.

Aquí les fallan las alas

a las grullas amarillas

que vuelan a gran altura.

Los ágiles monos, tristes,

no se atreven a trepar por estas rocas.

¡Cuántas vueltas y revueltas

en el paso Lodo Oscuro!

En solo cien escalones

aparecen nueve curvas

y peñascos verticales.

Conteniendo el aliento,

el viajero puede tocar Orión

y la estrella del Pozo,

y luego se lamenta largo rato,

sentado, con la mano en el pecho.

 

Amigo, ¿cuándo volverás

de este viaje al oeste,

de esas sendas empinadas

y las rocas escarpadas,

imposibles de salvar?

Allí solo escucharás

los quejidos de las lúgubres aves

posadas sobre los añosos árboles.

Al volar el macho, lo sigue su hembra,

dando vueltas por la selva.

Oirás gemir a los cucos bajo la luna

afligiendo las montañas desiertas.

 

Más fácil sería escalar el cielo azul

que seguir el camino de Shu.

Su mención hace palidecer

cualquier sonrosado rostro.

Los picos se suceden uno a otro

y casi se tocan con el cenit.

Los pinos muertos, volteados,

penden de los precipicios.

Torrentes y cataratas aladas

se disputan por rugir.

Las rocas, batidas por el agua,

que hace remolinos al fondo del abismo,

retumban como mil truenos.

 

¿Por qué, amigo, vienes de lejos

a parajes tan peligrosos?

Mira el Paso de la Espada.

¡Qué abrupto y vertical!

Mientras un solo hombre lo defienda,

ni diez mil podrán tomarlo.

Y si sus defensores no fueran leales,

serían como lobos y chacales.

De día, guárdate de los feroces tigres.

De noche, de las serpientes gigantes,

que sus colmillos afilan

para nutrirse de sangre .

y que abaten al hombre como si fuera paja

Aunque la ciudad Brocado

sea un lugar placentero,

es mejor que regreses a casa cuanto antes,

ya que es más fácil escalar el cielo azul

que seguir el camino de Shu.

Al dirigir mis ojos al oeste,

impotente, lanzo un profundo suspiro.

 

LI BAI (o LI PO o LI TAI-PE)

Li Bai. Antología poética

Edición Bilingüe de Guojian Chen

Cátedra. Letras Universales, 2023

Més sobre l'autor, ací

Més sobre el traductor, ací


[Taducció  del xinés de Guojian Chen]

 

---

DIFÍCIL ÉS EL CAMÍ DE SHU

 

Oh! Quin perill! Quina alçada!

És més difícil seguir el camí de Shu

que escalar el cel blau.

Chan Cong i Yu Fu van fundar aquest regne

en temps immemorials.

Des de llavors han passat

quaranta-huit mil anys,

sense que es comunicara amb Qin.

Només hi havia, a l'oest,

des de la muntanya Taibai,

un camí d'ocells

que conduïa al cim d'Emei.

Les escales celestes es van unir

amb passarel·les entre les roques

quan els turons es van esfondrar

aixafant els valents.

 

Davant les altes picades,

l'Astre Rei, que ve en la seua carrossa

tirada per sis dracs,

ha de canviar la seua ruta.

A baix corren furioses onades,

que ara es desvien

ara es llancen endavant,

formant voràgines vertiginoses.

Aquí els fallen les ales

a les grues grogues

que volen a gran alçada.

Els àgils micos, tristos,

no gosen enfilar-se per aquestes roques.

Quantes voltes i revoltes

al pas Llot Fosc!

En només cent graons

apareixen nou corbes

i penyals verticals.

Contenint l'alé,

el viatger pot tocar Orió

i l'estrela del Pou,

i després es lamenta llarga estona,

assegut, amb la mà al pit.

 

Amic, quan tornaràs

d'aquest viatge a l'oest,

d'aquestes sendes costerudes

i les roques escarpades,

impossibles de salvar?

Allí només escoltaràs

els gemecs de les lúgubres aus

posades sobre els vells arbres.

En volar el mascle, la segueix la seua femella,

donant voltes per la selva.

Sentiràs gemegar els cucuts sota la lluna

afligint les muntanyes desertes.

 

Més fàcil seria escalar el cel blau

que seguir el camí de Shu.

La seua menció fa empal·lidir

qualsevol rosat rostre.

Els pics se succeeixen l'un a l'altre

i gairebé es toquen amb el zenit.

Els pins morts, voltejats,

Pengen dels precipicis.

Torrents i cascades alades

es disputen per rugir.

Les roques, batudes per l'aigua,

que fa remolins al fons de l'abisme,

ressonen com mil trons.

 

Per què, amic, vens de lluny

a paratges tan perillosos?

Mira el Pas de l'Espasa.

Que abrupte i vertical!

Mentre un sol home ho defense,

ni deu mil podran prendre'l.

I si els seus defensors no foren lleials,

serien com a llops i xacals.

De dia, guarda't dels ferotges tigres.

De nit, de les serps gegants,

que els seus ullals esmolen

per nodrir-se de sang

i que abaten l'home com si fora palla

Encara que la ciutat Brocat

siga un lloc plaent,

és millor que tornes a casa com més prompte millor,

ja que és més fàcil escalar el cel blau

de seguir el camí de Shu.

En dirigir els meus ulls a l'oest,

impotent, llance un profund sospir.

 

[Traducció meua a partir de la versió en castellà de Guojian Chen]


dissabte, 20 de gener del 2024

PRINCESA NUKADA


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Princesa Nukada

(segle VII)

 

Esperant l’emperador Ōmi (Tenchi)

 

Quan, delerosa,

guaitava si veníeu

a visitar-me,

l’alè del vent d’octubre

mogué l’estor a la porta.


Miquel Desclot

En coixí d'herba

De la lírica clàssica japonesa

Edicions 62, 2023

Més sobre l’autor, ací

dimecres, 17 de gener del 2024

[REMOR DE COPS D'AIXADA,...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


Remor de cops d’aixada, no la sents?

Rera les altes tanques de paret.

Sense repòs, però molt lentament,

enllà de la cleda contínua del temps.

 

Arrencaven els ceps, han cremat els sarments,

damunt la terra bona s’estenia l’erm.

Pel serpent del rial arrosseguem

passos neguitosos d’aquests peus de vell.

 

La saviesa clamava al guaret,

a les canyes seques que movia el vent:

“Contempla’t en mi com esdevens

aconseguida mort de tu mateix."

 

Ajupits en l’ombra, caven comparets

a les despullades vinyes de l’hivern.

No hi ha llum per tota la buidor del cel.

Només uns cops d'aixada al fons del fred. 


Salvador Espriu

Antologia poètica

Edicions 62, 1978

Més sobre l'autor, ací i ací

diumenge, 14 de gener del 2024

[SOY UN AVE... / SOC UNA AU...]

(Imatge presa d'ací)

Soy un ave

mi cuerpo puntiagudo vuela solitario

no he visto el paraíso

mi vuelo cubre los mares

no he visto el infierno

mi vuelo mece los vientos.

Estoy en un campo de trigo

no he visto a Dios

una brisa mueve la espiga.

 

---

 

Soc una au

el meu cos punxegut vola solitari

no he vist el paradís

el meu vol cobreix els mars

no he vist l'infern

el meu vol bressola els vents.

Soc en un camp de blat

no he vist Déu

una brisa mou l'espiga.


Virginia Fernández Collado

Lluvia. Poemas 2006 - 2016

Fondo Kati, 2017

Més sobre l'autora, ací 


[Traducció meua al catala]


divendres, 12 de gener del 2024

[ERRO A PART DE CONJUMINES,...]


(Imatge pròpia)


 7

 

Erro a part de conjumines,

no em fetilla el moviment

sinuós d’un nus de vibres

ni el braveig del seu verí.

Més torcívol que no era,

detersiu, emol·lient,

nidifico onsevulla.

Deixo caure del roser

tant les fulles com les roses.

No em trasbalsa l’incident

ni sospeso conjectures.


Miquel Bauçà

El crepuscle encén estels

Edicions 62, 2023

Més sobre l'autor, ací

dilluns, 8 de gener del 2024

[LUEGO LA BATALLA REPETIDA... / DESPRÉS LA BATALLA REPETIDA...]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

XX

 

Luego la batalla repetida,

los cuerpos en la escena con su carne:

visiones, dentelladas, exabruptos

muerte pasajera, resurrecta,

vívida humedad de cielo en tierra,

tierra de las nubes en las manos.

 

Y en los dedos de los pies, en la saliva,

en un trozo de la piel, en todo el cuerpo,

llamaradas, laberintos, viento agreste

que cura y no da tregua

al hambre de tus aguas,

al peso de tu centro.

 

Y luego la embestida del furioso,

la rabia del dulce arrobamiento,

el hueco o el vacío, la distancia,

el ritmo que no cesa y que no cesa:

el labio en la cintura,

la huella de tu paso,

el ojo entre los dedos que resuella.

 

Una y otra vez la voz del cuerpo,

la voz que se desgarra abandonada

en dos fracciones juntas y distintas,

en dos amantes ciegos que se besan.


---

 

XX

 

Després la batalla repetida,

els cossos en l’escena amb la seva carn:

visions, dentades, exabruptes

mort passatgera, ressuscitada,

vívida humitat de cel en terra,

terra dels núvols a les mans.

 

I als dits dels peus, a la saliva,

en un tros de la pell, en tot el cos,

flamarades, laberints, vent agrest

que guareix i no dona treva

a la fam de les teves aigües,

al pes del teu centre.

 

I després l’envestida del furiós,

la ràbia del dolç èxtasi,

el buit o l’esvoranc, la distància,

el ritme que no cessa i que no cessa:

el llavi en la cintura,

la petjada del teu pas,

l’ull entre els dits que bleixa.

 

Una vegada i una altra la veu del cos,

la veu que s’esquinça abandonada

en dues fraccions juntes i diferents,

en dos amants cecs que es besen.

 

 

Andrés Morales

El Arte de la Guerra

Red Internacional del Libro, 1995. Santiago de Chile

Més sobre l’autor, ací


[Traducció meua del castellà al català]

divendres, 5 de gener del 2024

PRIMAVERA


(Imatge presa d'ací)

primavera

 

plouen merles

estenc els braços, faig voltes, somric davant la lucidesa

a barcelona plouen merles

dels balcons, dels terrats, dels gratacels, dels bens immobles

     en general

plouen merles

miro el cel i obro la boca

i plouen merles per impagament, plouen merles per

    depressió, plouen merles per mals de mar, plouen merles

    per absències, plouen merles per desesperació, plouen

    merles per desídia, plouen merles per sistema

i tu ho veus

i jo ho veig

i tots fem com si

com si, com si, com si


Eduard Olesti

Un cowboy crepuscular

Edicions 62, 2023

Més sobre l'autor, ací

dimarts, 2 de gener del 2024

J.

(Imatge noidentificada presa de la xarxa)

 J.

 

Ahir vas abandonar l’habitació per fer un cigarret

i quan t’he tornat a veure eren quarts de vuit del matí,

sorties de la dutxa amb els cabells xops

i et posaves el bodi amb agilitat.

Quan t’he buscat de nou amb la mirada,

només quedava a la tauleta un suc de taronja i llimona

i, a la cuina, una cafetera, que he assaborit

en el dibuix de la silueta dels intersticis de la ment

mentre aspirava la teva olor

amb l’aroma del cafè.

 

Ha tronat i ha plogut tota la nit

i he tingut la sensació de xerrar amb tu

en una vigília lleugera,

com ho feia amb els cosins quan estàvem de vacances,

converses etèries de cadells entre jocs estivals.

És la sensació encomanadissa,

pau sostinguda i l’al·licient de ser amb tu,

sense fer res o trepitjar el fre:

una tarda d’amor o un passeig

cap a un vers no inestable.

 

Els gats eviten els tolls al pati

mentre cada glop em crema la gola.

La sala s’engrandeix sense la teva presència,

i tots els records per les lleixes són un interrogant

que ni intento esbrinar de reüll.

Tot i que has sortit fa pocs minuts

la casa s’ha buidat més que la tassa.


David Castillo

Camp pervers

Edicions Proa, 2023

Més sobre l'autor, ací i ací