[UN ÚLTIM INSTANT...]

(Imatge pròpia)

un últim instant inscrit en la llum

com d’estrella que es dona

que enlluerna tan lluny

i tan tard rebotada

 

una existència darrera que polsa

i els idiomes                 les memòries

i el poema

 

silencis dins de si

  

Joaquim Cano

Pastura de les veus

Edicions Bromera, 2026

Més sobre l’autor, ací  

EL DARRER GLOP

 

(Imatege no identificada presa de la xarxa)

El darrer glop

                                                      A A.M.F.

 

Avui que no som vells ni ho serem mai,

avui que no som joves com per creure

que un temps hem estat joves, avui veim

els dies consumits en un cendrer.

La pàgina marcida del quadern,

tot taques i cremades

ja no en vol ni una lletra de nosaltres

que fèiem comptes clars d’escriure-hi vida.

Les fletxes d’al·lotells, corquim d’albó

són osques al tasser d’un bar de poble

on hem libat l’edat de la innocència

al déu desconegut que era dels nostres.

Se’ns han tacat les pàgines cendroses

on hem admès que no hi sabrem escriure

els nostres noms de vell que s’ha mort jove.

Quan l’últim glop ens ha escampat la tinta

hem vist que claudicar de l’existència

tal volta és més honrós que ser-hi en blanc.

 

Miquel Àngel Adrover

Ara he vist passar una mèrlera

AdiA Edicions, 2019

Més sobre l'autor, ací

[QUI SOU VOSALTRES,...]

(Imatge no identificada presa de la xaarxa)

Qui sou vosaltres, granets de la platja?
Un món ha hagut d'enrunar-se, per gràcia
d'enemics invisibles
sense el més ínfim sentiment
de pietat, perquè vosaltres
tinguéssiu una existència lliure
d'éssers petits tancats en vosaltres mateixos,
amb marques poc delicades teixides
per les urpes que us han configurat.
Maleïts éssers en exili,
la vostra forma no té res a veure
amb el vulgar o esplendorós,
el límit de la vostra
existència esquerpa,
difícil de concebre en entitats
isolades com sou.
I la platja és instant, un gran instant
inconsistent i tou, per on vosaltres,
grans, escapeu pel temps, sota les aigües,
i els vostres destins, diferents, acaben
separant-vos. El Sol
il·lumina els espais,
i no veieu
el passadís ni el seu significat,
malgrat la llum intensa
projectada pel dia,
ni tampoc el volum compacte, ardent,
de la nit, no podeu copsar-lo: us és
impossible; però, sense aturar-vos,
recorreu aquest viarany,
no mireu les petjades al camí
ni us adoneu de la tasca acabada.
Sobre les teulades, el vent
fa esgarips i esbufega,
ensopega amb antics trossos de teula,
i vosaltres també participeu
en la dansa d'aquests fragments eixelebrats
i deixalles, perquè,
què sou sinó deixalles?
Però en tota deixalla lluu una joia,
car la seva entrada bull el món,
forma part d'un estret
i concretíssim univers
o, potser, d'una amplada sense límits.
La joia s'ha convertit en memòria
empeltada, amb la humil submissió
d'una branca, al maldestre cos,
aparentment inútil, que tu, efímer fragment
d'un món il·limitat, li dónes com a sòcol.
No ets només memòria d'aquest
planeta del qual procedeixes,
també ho ets del teu vagareig
a través de llindars i estacions,
terres i mars, dies i nits.
La pols del temps passats, la transmets, amb somriures
a les muntanyes i als astres, i a tots
els qui et contemplen amb la flor als ulls.

Miquel de Renzi

El missatger i les ciutats.

Edicions Alfons el Magnànim, 1990

Més sobre l’autor, ací 

QUIMERA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quimera

Es duro el trabajo de la pesadilla, es duro

arrastrar de día el carro de las marionetas.

Leopoldo María Panero

 

Ningú no va moure cap dit

mentre se solsia l’univers.

Ningú no va besar els teus ulls

mentre s’esmunyia l’existència.

Ningú no va llegir aquells versos

mentre cosien amb fil d’aram

el somriure dels innocents.

Ningú va escoltar el silenci de la mar

mentre cisellaven el marbre dels morts.

Ningú va obeir l’ordre del coronel

mentre els condemnats acaronaven

la boca de l’escamot d’afusellament.

 

Sols el foc

escriurà un instant

imperceptible, minuciós

                                       i càlid

la nostra quimera.

Josep Ballester

Llibre dels somnis

Pagès Editors, 2022

Més sobre l'autor, ací

LA FUITA NO ÉS PERMESA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LA FUITA NO ÉS PERMESA

 

La fuita no és permesa.

El viure ve inclòs en el preu.

No són barates les unces del pes

que duc a l'esquena i em clivella la pell.

Els rams de lliris blancs dedicats als morts

pesen tant com la runa de l’existència

que palejo per allargar la inèrcia

que em ve donada.

Sense remei, clavo puntals

a l’habitacle de la vida,

per sostenir-la amb dignitat

i donar-li vigor de poema.

Carles Jardí Pinyol

Toc de lluna

Edicions del Sud, 2021

Més sobre l'autor, ací

TOTS DOS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

TOTS DOS

 

Tinc dos països, en comptes d'un sol:

Aquell que mai no he tingut

I un altre, el que mai no tindré.

El primer, el qual nom és agitació

S'escapa pels meus dits

Car es tracta d'escuma marina.

El segon, que sembla un encís.

Evite parlar-ne, no siga cas que

Quan ric forçat entenga el seu cant.

En comptes d'un país nomes, en tinc dos

Que son destituïts d’existència real

Però que abans de mi ja hi eren.

Desprès de mi, encara hi seran.

Richard Aerts

Inèdit.

Més sobre l'autor, ací

FAROLAS / FANALS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

FAROLAS

  

No dejes que te engañe el espejismo

porque su espectro es sólo barro.

Este fulgor a medio hacer

bendice humilde

la luz de las farolas

una oración

al color tenue

donde

algunos de nosotros existimos.

--–

FANALS

No deixes que t’enganye el miratge

perquè el seu espectre és només fang.

Aquest fulgor a mig fer

beneeix humil

la llum dels fanals

una oració

al color tènue

on

alguns de nosaltres existim.

Rafa Correcher

El nadador nocturno

Ed. Germania, 2014

Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

L’ESTRATÈGIA DELS RECORDS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

L’ESTRATÈGIA DELS RECORDS

Senzilla és l’estratègia dels records;

senzilla, tan senzilla, que no és visible.

Els records viuen en un limbe allarats per la màgia del passat.

Per arribar-hi cal desmuntar tot un passat atrotinat,

trossejar-lo i entortolligar-lo en el present.

Cal fer-lo cabre en una caixa plena de fotografies.

Cal caminar com acròbates pel fil de la teranyina

dels somnis oblidats, mal somiats o mai somiats.

Pulcrament i pacientment cal desmuntar

l’estructura dels seus bastiments.

Finalment caldrà fer-los esclatar al moment més inoportú.

Encara així només podrem imaginar la seua nímia existència.

Del meu "Llibre de contemplació"

Ed. Germania, 2013

POEMA AMB DATA: ALBA DE LLUNA 15-1-1991

(Imatge pròpia)

ALBA DE LLUNA 15-1-1991 

Bastaria sols un mot per fer més digne el món.

I nosaltres no som res si no som paraules,

crits esberlats a l'alba,                       

                                 crineres altives

de l'amor i la desesperança.

S'arbra el món.

                         S'esgoten les respostes. 

Sols un callat fresseig de versemblança 

m'habita aquestes mans corglaçades 

per un hivern que ens ha tornat a agafar nus com sempre. 

Bastaria un sol mot per fer més humana l'existència. 

L'home, aquest àngel caigut amb mans ferides          

            i encadenades, 

serva, entre aquest gran escenari de les vanitats, 

íntima compareixença de signes i esperances, 

l'antic desig de captivar la rosada i saber-se. 

I no és res si no és paraula.

         I no és res si no és un raig de síl·labes 

entre la nit urgent i desolada dels dies i els segles. 

Mentrestant, ara sols em calen un pocs anhels 

per conéixer-me

                           i respirar-me  

i acompleixo en ells la meua més alta perseverança:

                  viure, mot.

                               Combat.

Sols això em cal per preservar-me.

                           I basta.

Manuel García Grau

Els signes immutables

Ed. Bromera, 1991

Més sobre l'autor, ací

[I QUI, QUÈ SÓC...]

(Desert de Tunísia. Imatge pròpia)

I
qui, 
què sóc, no ho veieu? 
Estirada, concreta, cosida a dietaris. 
Lliure, colrada. Més, velam de núvols tècnics. 
Articuladament 
només metall i pedra sense rínxols. 
Biaix sorprès en permanència. 
Inquiet metrònom de tempestes, 
veu de robot, caló de notes baixes, 
sóc això. Més encara, 
la lupa, el pols. Nervis de silicona 
per jutges encebats de pasta desfullada 
amb la predel·la inútil. 
Autoclau esclatant, sóc temps i espai 
tenyint trespols i cossos 
desplaçaments de llauna amb filaments de plàstic. 
I encara sóc. I sóc miracle, 
un calendari, un mes, un programa amb neutròfils, 
un cop de cap al cap de cada estona 
amb signatura fràgil. 
Algoritmes teixits de binaris, de xifres, 
becs i picades orbes. 
I, amb tot això, no em trobo res 
per assaonar els trànsits. Ni la pell.
Tinc potser un ruixim d'òlibes, 
massa blavor, dromedaris als llavis... 

I em queda secretament, 
i no ho veureu, 
la por 
de l'espai sense res 
i del desert que em capta.

Felícia Fuster

I encara

Ed. 3i4, 1987

Més sobre l'autora, ací i ací

[LA MORT ÉS UNA CORBA EN LA CARRETERA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La mort és una corba en la carretera,
Morir és solament no ser vist.
Oig, si escolte, al teu pas
Existir com jo existisc.

La terra està feta de cel.
La mentida no té niu.
Mai ningú s’ha perdut.
Tot és veritat i camí.

Fernando Pessoa

Noventa poemas últimos

Ed. Hiperión, 1995

[Traducció pròpia a partir de l'original i de la traducció al castellà d'Ángel Crespo]

POEMA AMB DATA (LX): CARTA

(Fotografia de JOAN NAVARRO)

CARTA

Abril, 22, um ano depois da

partida e, entre o céu e a terra

mãe, é isto, sombras que brotam

e caminham um instante apenas

para que suas mãos, por um

momento de carne e osso, se

entrelacem e logo ao sol se

dissolvam – nuvem, areia

entre o rumor e o silêncio

da existência à essência

(somente o passar de um cavalo

visto através de uma renda)

CARTA

Abril, 22, un any després de la

partida i, entre el cel i la terra

mare, queda això, ombres que broten

i caminen un instant només 

perquè les seues mans, per un 

moment de carn i os, 

s’entrellacen i després al sol es

dissolguen –núvol, arena

entre la remor i el silenci 

de l’existència a l’essència 

(solament el passar d’un cavall

vist a través d’una randa)

Antônio Moura

Després del diluvi i altres poemes

Edicions 96, 2013

Traducció de Joan Navarro

POEMA AMB DATA (XLIX): vint-i-dos de juliol de mil nou-cents cinquanta-nou

(Imatge presa d'ací.)

[...]   

                                  Crec que entenc

l'existència, o almenys una minúscula part

de la meva existència, només a través del meu art,

en termes de plaer combinatori;

i si el meu univers privat s’amaga correctament,

el mateix passarà amb el vers de les galàxies divines

del qual sospite que és un iàmbic.

Estic raonablement segur que sobrevivim

i que el meu tresor viu en algun lloc,

com estic raonablement segur que

demà em despertaré a les sis, el vint-i-dos de juliol

de mil nou-cents cinquanta-nou,

i que el temps serà probablement bo.

Llavors que em deixen posar aquest despertador,

badallar i tornar els "Poemes" de Shade al seu estant.

[...] 

Vladimir Nabokov

Fragment de Pàl·lid foc

(Traducció del castellà, Aurora Bernárdez)

Ed. Anagrama