EMPREMTES

Tota civilització es funda a partir de la poesia. MWÈNÈ OKOUNDJI

dimarts, 29 de desembre de 2020

FUTUR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

FUTUR

Enderroquem els temples, els negocis, les dispeses,
les borses, els museus, les biblioteques,
els bancs, les oficines amb grisos calendaris,
les presons, les casernes, els aularis,
els circs, els hospitals, les filmoteques...
i tot serà remor d’ales esteses.

Per veure el cel estelat
és del tot imprescindible
no dormir sota teulat!





Daniel Nomen

Radicalment aquí (Antologia poètica)

Editorial Pont del Petroli, 2020

Més sobre l'autor, ací



dissabte, 26 de desembre de 2020

TOTS DOS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

TOTS DOS

 

Tinc dos països, en comptes d'un sol:

Aquell que mai no he tingut

I un altre, el que mai no tindré.

El primer, el qual nom és agitació

S'escapa pels meus dits

Car es tracta d'escuma marina.

El segon, que sembla un encís.

Evite parlar-ne, no siga cas que

Quan ric forçat entenga el seu cant.

En comptes d'un país nomes, en tinc dos

Que son destituïts d’existència real

Però que abans de mi ja hi eren.

Desprès de mi, encara hi seran.





Richard Aerts

Inèdit.

Més sobre l'autor, ací

dimecres, 23 de desembre de 2020

ORIGEN

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Origen


l’ahir és una ona de somnis engolits per la mar rovellada, les finíssimes parpelles de salnitre que ceguen els nostres panys, oracions, oracions estranyes, una llum travessada per l’ocell del ciri, tot és l’ahir, és ahir l’instant de les teues mans dintre les meues, cada minúscula porció de nosaltres mateixos que ha anat desprenent-se’n com d’un areny amb els sotracs del llevant, perquè tot el llevant i tota la memòria ve de l’ahir, però no sempre, no sempre



Francesc Pastor i Verdú

A mossos

AdiA Edicions, 2020

Més sobre l'autor, ací


diumenge, 20 de desembre de 2020

[UN MARROC PUNYIA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 A Toni Matutano

 

Un marroc punyia, diversa carn

trasbalsant la complexió del temps,

un sentit espars recomptava flors

que el més atent feria d'esbarzers.

 

Quina argila les dues mans, les quatre,

els genolls, ja fosa l’aigua amb la idea,

a l’areny el psaltiri de les veus,

ardent, parusia del pensament.

 

Alt, sorprenem el setge de l'albir

i just és una serena tensó

un mester consumat que agreuja el mot

 

i l’artifici augura, el fingiment.

Esvento l'estol, consumo el retorn

a l’indòcil lloc bessó de l'entesa.


Joan Gregori i Albiol

dins Dotze poetes joves valencians

Tàndem Edicions, 2000

Més sobre l'autor, ací

dijous, 17 de desembre de 2020

DE RIPOSTA

(Imatge no identificada presa de la xarxa: A. Margarito vs. M. Pacquiao)

DE RIPOSTA
 
mirando una pelea
entre Antonio Margarito
y Many Pacquiao, recibo
lecciones de poesía.
cada piñazo es un poema
colocado con precisión
en la cara del latino.
cada poema lleva dentro hematomas,
torsiones, cortaduras.
el poema como fiesta de los golpes.
en el ruedo frente a una multitud
que orgullosa los contempla.
cada detalle no persigue otro fin
que la belleza.
todo en su conjunto es hermoso.
pero es bueno que estemos advertidos:
sonríe el ganador, sonríe. sus poemas cortan.
sonríe el perdedor, sonríe. su sonrisa corta.
ambos llevan en sí la resistencia
de años enteros sin amparo.
que los combates de boxeo y mis poemas
son lo mismo.
es por esto
que las putas prefieren al que gana.
yo, que soy un perdedor,
me subo cada día al encerado
en busca de placeres.
afuera, como siempre, una multitud
ansiosa de torsiones y hematomas
me contempla.
lo mío es hacerlos sonreír.
ellos, en su mierda, son hermosos.
al final de la velada, algún hijo de puta dirá
que fueron peleas deslucidas.
más de media hora castigándose
asimismo,
es por esto
qué importa vencedor o vencido.
---
mirant una baralla
entre Antonio Margarito
i Many Pacquiao, rep
lliçons de poesia.
cada colp és un poema
col·locat amb precisió
a la cara del llatí.
cada poema porta dins hematomes,
torsions, talls.
el poema com a festa dels cops.
més de mitja hora castigant-se
a l'arena davant d'una multitud
que orgullosa els contempla.
cada detall no persegueix altra finalitat
que la bellesa.
així mateix,
tot en el seu conjunt és bell.
però és bo que estiguem advertits:
somriu el guanyador, somriu. els seus poemes tallen.
somriu el perdedor, somriu. el seu somriure talla.
ambdós porten en si la resistència
d'anys sencers sense empara.
és per això
que els combats de boxa i els meus poemes
són el mateix.
és per això
que les putes prefereixen a qui guanya.
jo, que sóc un perdedor,
puge cada dia a la pissarra
a la recerca de plaers.
fora, com sempre, una multitud
ansiosa de torsions i hematomes
em contempla.
el meu és fer-los somriure.
ells, en la seua merda, són bells.
què importa vencedor o vençut.
a la fi de la vetllada, algun fill de puta dirà
que van ser baralles deslluïdes.

Oscar Cruz
Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció pròpia]

diumenge, 13 de desembre de 2020

AMFÍBIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

AMFÍBIA

Com la salamandra que habita el toll

d’aigua clara, m’enllito

entre els líquens flonjos del desamor.

Com la salamandra obro

drenatges balsàmics i curatius

als peus d’un déu mimètic i calcari

que m’oculta del món.

Amfíbia i extenuada, llenço

pellofes de memòria

a l’obaga on hivernen les paraules.


Montserrat Butxaca

Amfíbia

Viena Edicions, 2020

Més sobre l'autora, ací


dijous, 10 de desembre de 2020

OFERTORI DE BARRIL AL TEMPLE

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

OFERTORI DE BARRIL AL TEMPLE

1      

 

M’has vist en la misèria i en la glòria

i sobreviure als meus excessos,

fins i tot a la meua vida.

 

M’has demanat humilment el perdó

i tanmateix conec rodar les teues llàgrimes

i caure verges als meus muscles.

 

T’he vist obert de cames

com una gata

                              mais toujours

tingueres la meua paraula

i ma benedicció.

 

L’amor caurà amb el pes d’una paraula

i el llarg comiat cabrà al viatge d’una mà,

que és el viatge dels amants: del pols als ulls.

 

No és un adeu; tan sols me’n vaig al llit,

que et siguen de profit tots els estels de la nit.

                                                                                      Je t’aime

–estime l’ànima del mariner que en cada port manté una mort.





Ismael Carretero

Adonisíada i després

Editorial Bromera, 2020

Més sobre l'autor, ací

dilluns, 7 de desembre de 2020

ESCÀPOLA MEMÒRIA

Aquesta és una de les meues contribucions al projecte Poetes & Cia que es va presentar a La Vall d’Uixó el dia 7 de novembre passat. El projecte consistia a traure de l’oblit petits objectes trobats a la platja per Nel·lo Navarro, el coordinador, després un fotògraf feia una interpretació particular i finalment un escriptor el completava amb un poema o un text. El projecte conté 38 treballs i ha estat editat per Trencatimons Editors amb el patrocini de l’ajuntament de La Vall d’Uixó. La primera imatge conté la troballa i la segona la interpretació fotogràfica de Xavier Mariner. Jo hi vaig aportar aquest poema.



ESCÀPOLA MEMÒRIA

 

Vius feixugament els passos

i en el record proves de ser feliç.

De temps en temps,

evoques aquella ànima de xiquet.

              I et fa somriure.

Passes la nit en clar.

Amb l’alé curt, per un paisatge desolat,

cavalques molt de temps per la memòria

                        sobre un cavall roig.

Ara, però, tot t’és un santuari de torniols de vents

adusts que han atiat les forces de l’oblit.

Desenganya’t: la memòria

            és una mina abandonada

de la qui ja has tret tot l’or

però que te l’han robat els rapinyaires del temps.


Jesús Giron Araque

Dins de Plogging

Trencatimons Editors, 2020




divendres, 4 de desembre de 2020

FINS AL CEL

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Fins al cel

 

Des que vas començar a caminar,

se t’oferia irresistible el gronxador

damunt la gespa del pati.

 

Anem-hi, em dius.

Vols que t’empenyi «Fins al cel».

 

I mentre voles alt,

una i altra vegada,

s’arrelen profundes a la terra

vivències que germinen.



Esperança Castell Rodríguez
Mig pa i una flor
Editorial Meteora, 2020
Més sobre l'autora, ací


dimarts, 1 de desembre de 2020

MARXA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

MARXA

 

Se’m coagula el vers al llagrimall,

veremo el teu record. On ets?

Enllà d’aquests polígons, crit de mort,

d’aquest no-res, d’aquest martiri, d’aquest no viure,

on ets?

I la nostra penitència de l’incògnit, i els teus ulls.

l teu silenci.

Proposo destruir el meu rostre,

mutilar-me la pàtria,

ofegar la paraula,

l’incendi.

Recull el meu cos. Lapida’m el desig.

Marxa.




Andrea Ambatlle Peña

El coàgul

Viena Edicions, 2020

Més sobre l'autora, ací

dissabte, 28 de novembre de 2020

ELEGIA A VENÈCIA

(Imatge pròpia)

ELEGIA A VENÈCIA

 

El vespre humit, encara s’alcen copes

a les tavernes, vora dels canals,

i encara més el desig del teu cos

que em va oferir la glòria

i ara és empremta de la carn, un gest

que es perd damunt de l’aigua tremolosa.

De vegades l’amor no és fantasmal,

a Venècia, i ens pot donar la vida,

i els teus ulls contindran, sense cap dubte,

un mar en què les aigües ressuscitin,

els passos retrobats a les basíliques,

la pluja que et vetllava, alguna góndola,

la tristesa dels molls i aquelles barques

abandonades entre cases soles.

Els pintors, els poetes i les màscares,

els núvols sinuosos de novembre,

la bella escala d’or i les maragdes,

alguns pobres dormint sota les voltes

d’una porxada on t’esperava Tadzio,

l’etern adolescent que ens estimàvem.

Els concerts de Vivaldi, el lent passeig

amb vaixell allunyant-nos de la tarda,

i l’amor amb què sempre ens adoràvem,

el lleó, el Carnaval, la nostra Piazza...

¿Te’n recordes, del pom de roses clares

que vas voler salvar quan ja eren mortes?

De vegades l’amor no és fantasmal,

a Venècia, i tot sembla conegut,

perquè l’aigua acompanya

les hores que desfem damunt els marbres

amb el reflex de l’alba, blancs eterns

cridats a una bellesa molt més alta.

El Gran Canal m’acosta a l’Acadèmia,

a la cançó de l’aigua que escoltava

quan eres els colors de Tintoretto,

les verges de Bellini i de Rosalba,

la nit constant, els blaus de Veronese

i els teus ulls emboirats per la Llacuna

que veies des d’alguna balustrada.

No sé si tornarem a la Venècia

que vam deixar dins el seu plor, enyorant-te,

quan ningú no sabia que eres meva

ni jo teu. ¿Val la pena, amor, salvar-nos?

Venècia és un record d’aigua oblidada.





Israel Clarà

Sereníssim somni

Arola Editors, 2019

Més sobre l'autor, ací