EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dijous, 29 de juliol del 2021

GÀBIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


GÀBIA

 

El meu pare va trobar un canari a la neu.

El vam posar en una gàbia.

En una pota en lloc de dits hi tenia un monyó.

Quan feia bo la meva mare li entrava

un pot amb aigua i el canari es banyava.

Jo el treia i li retallava les ungles.

Un estiu vaig decidir alliberar-lo a estones.

Es donava cops contra els vidres.

Es refeia al capdamunt de les cortines.

Volava de l’una a l’altra

i em costava enxampar-lo.

Li vaig lligar un fil de llana en una pota.

Cada vegada recordava de quina pota l’estacava

per no estrebar-lo sempre per la mateixa.

El canari cantava. Picava l’enciam i el pa

que la meva mare li falcava entre els barrots.

Els fills vam passar de ser nens

a deixar la casa enrere.

El meu pare ja havia fet el mateix.

El canari es va quedar al pis amb ella.

Ara que hi penso, mai vam tenir por

que se’ns escapés.

Va arribar un moment que fins i tot les cortines

li quedaven molt lluny.

La meva mare no volia tenir-lo ni podia desfer-se’n.

Havia envellit amb l’animal.

Un matí se’l va trobar estès.

Ella té fòbia a les bèsties amb plomes.

El va llençar amb gàbia i tot.


Teresa Colom

El cementiri de les matrioixques

Proa Edicions, 2021

Més obre l'autora ací

diumenge, 25 de juliol del 2021

CAÏM

Recentment he rebut el llibre “15 anys de premis” que conté poemes premiats en el certamen de poesia “Antoni Ferrer” que ha editat l’associació Eco-Cultural “La Garrofera” de l’Alcúdia de Crespins. És una molt bona edició il·lustrada. L’any 2014 el vaig guanyar amb l’obra “Caïm”, un diàleg ple de retrets entre Déu i l’Home. Deixe un fragment d'ella.


 



[...]


IX

Ets la creació de les meues tenebres,

fruit de les meues indecisions.


Ara no puc tornar enrere: soc infal·lible.


L'errada no ha estat crear-te.

Ha estat crear el verb Ésser.

Per ell has triat, per ell has trencat el pacte.


Comprenc que ja no soc propietari de l'univers.

Assumesc la meua culpa:

descansaré sota el sicòmor

i dormiré el somni de la immortalitat.


X

Això et fa indigne de tu mateix.


XI

Estic cansat.

Reste ací rosegant el dubte.

La confusió em torba.


XII

No et deixaré descansar.


No tens dret al descans


Ets el Creador.


[...]


Jesús Giron Araque

Caïm (dins de "15 anys de premis")

Assiciació Eco-Cultural "La Garrofera", 2020

dijous, 22 de juliol del 2021

EPITAFIO PARA AYLAN KURDI / EPITAFI PER A AYLAN KURDI

(Fotografia de Nilufer Demir para l'agència turca DHA)

Epitafio para Aylan Kurdi

 

este niño no salta entre las olas
no dibuja en la arena dinosaurios de espuma
no persigue la sombra fugaz de la gaviota

 

entre el niño y el mar
se abrió un abismo
la vertiente del odio
el filo de la herida

 

sobre la humanidad yace tendido
su peso abrumador doblega al mundo
no lo eligió la muerte
sino sus lazarillos.

 

---

 

Epitafi per a Aylan Kurdi

 

aquest nen no salta entre les ones

no dibuixa a la sorra dinosaures d'escuma

no persegueix l'ombra fugaç de la gavina

 

entre el nen i el mar

es va obrir un abisme

el vessant de l'odi

el tall de la ferida

 

sobre la humanitat jeu estès

el seu pes aclaparador doblega el món

no el va triar la mort

sinó els seus pigalls.


Guillermo Bianchi

Més sobre l'autor, ací i ací


[Traducció al català feta per mi]

dilluns, 19 de juliol del 2021

MUSEUS

(Edward Hopper - Noctàmbuls) 

MUSEUS


Sempren m’ha fatigat i avorrit

mirar retaules procedents d’esglésies,

quadres representant escenes bíbliques,

monarques a cavall, vestits luxosos

on el pintor es llueix a cada plec,

ben coberta la bèstia. M’atrauen les pintures

on puc mirar els homes i les dones,

moltes vegades pobres, en els seus propis mons

d’interiors tranquils, fent feina o descansant.

Comprensius i cruels, m’alliberen els Brueghel,

la claredat gelada dels flamencs.

El desordre educat dels impressionistes,

i les escasses dones, ombrívoles i tristes,

que va pintar Nonell.

La soledat de Hopper, de Balthus i de Freud,

de Paula Rego i Bacon.

Potser no els veuré més, però són dintre meu,

talment la roba blanca plegada dins l’armari.


Joan Margarit

Animal de bosc

Edicions 62, 2021

Més sobre l'autor, ací

divendres, 16 de juliol del 2021

ALLEGRO DE TORNADA

(Foto de Manolo García, presa d'ací)

ALLEGRO DE TORNADA

 

Una tornada ressona

amb les rodes del tren en la via,

amb el sol enterbolit que mor,

i tombo i caic i tombo,

com els verds canyars del Besòs.

 

Sóc perdut

entre andanes abandonades

i pàrquings solitaris,

vaguejo, és el meu fat,

per damunt de ponts i viaductes,

més enllà de passeres i travessers.

 

No em reconeixeu,

no us plaureu de veure’m,

només cal que un gest

engegui de nou el trajecte,

dins a la fi, fins a la fi de tot això.


Jaume Carbó

Òrbites Planetàries

Edició de l'autor, 2019

Més sobre l'autor, ací

dimarts, 13 de juliol del 2021

FRAGILITAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
FRAGILITAT

 

Amors, afectes, amistats, vida,

mecanismes delicats i trencadissos

de vidre fràgil i transparent,

conformats de components canviants.

Essència efímera.

 

O potser som les persones,

dipositàries d'aquesta condició inestable,

feta amb subtils ingredients

febles i oblidadissos,

variables, capriciosos.

 

És fàcil creuar la ratlla imaginària

que separa l'estima de l'ofensa,

la decepció del perdó, 

l'afecte de la desafecció.

 

Quin ressort d'orgull i d'amor propi

impedeix entendre i perdonar?

Com es dilueix en el no-res aquesta recança?

En quin moment es creua la línia imperfecta,

el punt de no retorn, 

el tèrbol atzucac de transparències? 


Maria Josep Juan Ballester

Llibre de viatge

NPQ Editors, 2020

Més sobre l'autora, ací

dissabte, 10 de juliol del 2021

DIARIO DE UNA TORRE / DIARI D'UNA TORRE

(Torre Colpatria, Bogotá)

 DIARIO DE UNA TORRE

 

Los edificios

nos desnudamos en automóviles

que se escurren por nuestras piernas

 

En la mañana

hay una constante huida

algo que de mí se exilia

 

En la tarde

como al constructor

solo el bloque me calienta el pecho

 

En la noche

estoy en una bulla quieta

que intenta volver a su lugar

 

Los edificios

nos vestimos en personas

que hormiguean por nuestro sexo

 

---

 

DIARI D’UNA TORRE

 

Els edificis

ens despullem en automòbils

que s'escolen per les nostres cames

 

Al matí

hi ha una constant fugida

cosa que de mi s'exilia

 

A la vesprada

com al constructor

només el bloc m’escalfa el pit

 

A la nit

estic en una bullícia quieta

que intenta tornar al seu lloc

 

Els edificis

ens vestim en persones

que formiguegen pel nostre sexe


Diego Armando Peña

Més sobre l'autor, ací


[Traducció al català feta per mi]

dimecres, 7 de juliol del 2021

[SENTIR...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

sentir

com s’adhereixen crits a les parets

de l’habitació llogada. com creix

la pastura bressolada del temps

amb l’amor

original d’allò que brolla,

amb la paciència

d’allò que sempre

està existint més enllà

de la seva forma


David Guijosa

Memory amb postals

Adia Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací 

diumenge, 4 de juliol del 2021

ÁAK’IL KAANE’ / LA SERP VEGETAL

(Imatge pròpia)


ÁAK’IL KAANE’

Áak’il káane’
ken u na’akal u chun kululche’,
u k’áat u chuk u pixanil.

 

Chen ba’a ale’, áak’ile kaane’ ma’ u yóojelí;
u pixan kululché,
ma’ tia’an ich u chunil:
tia’an, tia’an ichil u k’aay ch’i’ich’obe’.

 

***


LA SERPIENTE VEGETAL

La enredadera
cuando escala el tronco de un árbol,
pretende atrapar su alma.

 

Lo que ignora esta serpiente vegetal;
es que el alma de un árbol,
no está al interior de su tronco,
sino en el canto de los pájaros.


***

 

LA SERP VEGETAL

L’heura

quan escala el tronc d'un arbre,

pretén atrapar llur ànima.

 

El que ignora aquesta serp vegetal;

és que l'ànima d'un arbre,

no està a l'interior del seu tronc,

sinó en el cant dels ocells.


Jorge Cocom Pech
Més sobre l'autor, ací

[poeta de llengua maia]


[Traducció al català feta per mi a partir del castellà]

dijous, 1 de juliol del 2021

VEU DE NIT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

VEU DE NIT

 

La nit va dur l’harmonia de la teva veu,

deixant-la caure, lleu, mansa capa de sorra,

bàlsam per les cremades infligides al cor

per la tossuderia d’acomplir infinits llistats,

inútils pel camí principal,

imprescindibles per engreixar el silenci

traginat, sense pensar, dins nostre.

Llavors la veu, feta sentit,

recordà la cadència de l’aigua en calma,

acaronant les arestes vives de la pedra

i quedà perennement gravada

en el full marcat d’un grapat de versos.


Nati Soler Alcaide

Les dents de la pluja

Bromera Edicions, 2011

Més sobre l'autora, ací