EMPREMTES

El poema és una veu calenta que degoteja i crema. AMPARO CORTELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Francesc Parcerisas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Francesc Parcerisas. Mostrar tots els missatges

divendres, 25 d’octubre del 2024

L’ÚLTIM SOPAR

 


(L'últim sopar. Leonardo da Vinci)

L’ÚLTIM SOPAR

 

És més fàcil recordar l’últim sopar

que els altres àpats. A Canà tot gira a l’entorn

de la gasiveria de l’amfitrió o d’un sommelier

inepte; i de la multitud de pans i peixos

no sabem si els van menjar crus

o qui va dur la llenya per fer-los a la brasa.

Del primer dinar al que tu vas faltar

recordo els plors i un xiscle d’animal ferit;

i el dia que em vaig llevar per esmorzar

i vaig descobrir que ella ja no hi era,

ni tan sols sé si vaig arribar a fer el cafè.

Però d’aquest sopar d’avui en tindré viva

una nafra a la memòria: som els de sempre,

la taula és vulgar, com ho són les menges,

ens importa més haver fet un darrer esforç

per salvar allò que ja ens hem resignat a perdre.

Hi havia vi i alguns hem demanat una cervesa,

una amanida de llegums i carn rostida,

i fruita —mandarines prou dolces—

per fer-nos pair allò que ens desespera:

el món i els anys inexpugnables

ens separen i alguns (ho sabem tots)

són a punt d’emprendre un viatge massa llarg

cap a un hort fosc ple d’oliveres.

 


Francesc Parcerisas

Branquillons

Edicions 96, 2023

Més sobre l’autor, ací

diumenge, 4 de setembre del 2022

[MINVEN A LA MAR LES LLUNES...]


(Imatge pròpia)

Minven a la mar les llums

en braços de l’obscura servitud,

i arriba el lent capvespre

ocult en el desordre.

Albira, l’heroi, el malefici.

Aquesta és l’escletxa on el sol

indica la certesa més cruel:

turment i recança de la vida,

del goig on s’esfullen amor i sentiment.

Je songe parfois à un certain poème

sur une corde de luth. Pensa

en el solstici impossible que clivella,

transparent, l’orgull de la nit

i de la sang, l’orgull de la vida.

Pensa en el mot suspès, violent,

enmig del brogit de la tempesta.

Ets un vell fracassat en una nau esfondrada,

un fustam corcat pel desdesig.

Ara, però, oblida-te’n. Vespreja:

ofega en la tenebra el pensament.

Fixa’t: voleien robes i vestits

i la carn batega en cada foc nocturn.

Oblida-ho tot. Trenca rems, esquinça veles.

Aixeca, ara, al punt més alt

del castell obscur, les bellumes

del fanal trontollant del desig.

Enlaira’t, rialler i ardit. I dansa!

Dansa, dansa, dansa!

L’aigua ja et rabeja els malucs incendiats.





Antoni Marí, Francesc Parcerisas

Ombra i llum. Variacions sobre un tema romàntic ( 1977-1978)

Quaderns Crema, 2019

Més sobre els autors, ací i ací

divendres, 28 de febrer del 2020

VAIG PELS CARRERS ESTIMANT PROSTITUTES…

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
VAIG PELS CARRERS ESTIMANT PROSTITUTES…

Vint flors brodades amb constància, 
entre cançons i puntes de coixí, 
fins a la darrera claror del dia, 
quan les cavalleries es recullen, plegades.
Vint flors sostretes als esguards 
cobejosos del sexe jove esclatant, 
entre el cant dels grills i l’ombra 
trontollant de l’òliba que s’amaga.

Els teus vint anys han estat 
vint salvatges flors, avui collides 
per libar-ne el nèctar a la bresca 
del luxuriós eixam ciutadà. 

Francesc Parcerisas
Vint poemes civils
Ed. Ariel, 1967
Més sobre l'autor, ací

divendres, 21 de febrer del 2020

UN ART DIÜRN

(J. L. David: La mort de Sòcrates)
UN ART DIÜRN

a Norman MacCaig

El dia que havia de prendre el verí
Sòcrates va dir als seus amics que s'havia passat el dia escrivint:
posant en vers les faules d'Esop.

I això no pas perquè Sòcrates apreciés el seny
i defensés la vida sotmesa a examen.
La raó era que havia tingut un somni.

De Cèsar, per exemple, o d'Herodes, o Constantí,
o de qualsevol dels nombrosos reis shakespearians
que al final esclaten com si fossin rescloses

sota les quals jeuen submergits els paisatges originals
que han d'aparèixer de nou abans de les escenes mortals —
ens en podem creure els somnis crèduls.

Però amb Sòcrates és més difícil. 0, si més no,
fins que explica als amics que el somni se li ha repetit
al llarg de tota la vida, reiterant-li una ordre:

practica l'art, art que fins en aquell moment
ell sempre havia cregut que es referia a la filosofia.
Feliç, doncs, l'home amb aquest do natural

per practicar des d'un bon principi allò escaient —
la poesia, posem per cas, o la pesca; que no somia de nits;
i que té paisatges ben submergits que s'enlairen i passen

com la llum a través de l'ull de la ploma o de la canya de pescar.

Seamus Heaney
La llanterna de l'arç
Edicions 62, 1992
Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Francesc Parcerisas]