EMPREMTES

El poema és una veu calenta que degoteja i crema. AMPARO CORTELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ansietat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ansietat. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de juliol del 2022

COMO UNA CRUZ / COM UNA CREU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

COMO UNA CRUZ



Y todo se reduce

a esta humedad

que sangra en los cristales

y al eco de unos pasos

que llevan sobre sí

todos los pasos.

A la piedra

donde aprendí a amolar

mi condición de daga

y la herencia que el tiempo

fue dejando caer

como una cruz

sobre los pastizales.

Y todo se reduce

a esta ansiedad

esta obra sin fin.

 

---

 

COM UNA CREU

 

I tot es redueix

a aquesta humitat

que sagna als vidres

i al ressò d'uns passos

que porten sobre si

tots els passos.

A la pedra

on vaig aprendre a esmolar

la meva condició de daga

i l'herència que el temps

va anar deixant caure

com una creu

sobre les pastures.

I tot es redueix

a aquesta ansietat

aquesta obra sense fi.

 

Lizette Espinosa

Humo 

Editorial Bokeh, 2019 

Més sobre l'autora, ací i ací  

 

[Traducció al català feta per mi] 

 

dilluns, 7 d’octubre del 2019

LOS VIAJEROS

(Original escrit per Juan Gil-Albert.)
(Exposició "Equipatge de tornada. La biblioteca de l'exili de la Biblioteca Valenciana".)
LOS VIAJEROS

Desconocedores del destino que los conduce,
atentos a la llamada del mar que brilla ante sus ojos
como una misteriosa materia anonadada,
se pasean sumergidos en la fatalidad de su sueño.

Un claro sopor de brasas los envuelve
y les motea pómulos febriles con un agua de ansiedad.
Van bajo las pálidas palmeras del invencible estío
y las mariposas chinescas les aportan la fugaz ilusión de la lejanía.

Sólo tras muchos años habrán madurado sus infortunios
y desperdigados por tierra, unos y otros, 
agonizarán indistintamente en sus rincones oscuros
mientras aquí, estos grises ramajes indiferentes, continúan su [hastío.

Viajar es ir muriéndose lentamente,
pasando como en ascuas sobre la triunfante melancolía
e ir abandonando lo más inaprensible de nuestras tristezas
en esos lánguidos parajes que nos ignoran.


Juan Gil-Albert
Las ilusiones con el poema de El convaleciente
Imán, 1945
Més sobre l'autor, ací