EL PALESTÍ

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EL PALESTÍ

A M. S.

 

I

Recordes

com vaig assaltar el teu obrador al souq de Damasc?

Com sempre assalte la vida

a cops d´un desig transeünt d´esperances

I com els teus ulls m´assaltaren l´ànima?

A cops d´un desert transeünt de silencis

Ho recordes ja?

 

I que refeies l´orografia del teu país a cançons espatllades?

I que volies colorejar-les en la memòria infidel del món?

En la memòria dels qui s´exilien els uns dels altres?

 Ho recordes ja?

 

 II

Amb un punteig sord t´arriben

des de la foscor del temps

les mans tímides de la mare

en l´exaltació del pa

els braços ferms del pare

en el cor de les pregàries

les cames dels germans

aparellant-se a onades violeta

els volteigs de gessamí tendre

en els peus de les germanes

 

I també el primer llamp de primavera

i les primeres ombres d´estiu a migdia

i les primeres bombes

i la primera por

i també el primer tren de l´exili

 

I els carrers camí d´escola

enrere definitivament

i l´arbre de la plaça enfront de casa

i les roses de te enfilant-se per la llinda de la porta

i les teues cametes camí amunt de la tanca

fugint de la mainada

i els genis benèvols de la nit botant a sobre teu

amb fils de contes

teixidors infatigables

bé que ho saps

de Les mil i una nits

 

Ho vas recordant ja tot?

 

III

I recordes quan vaig seure

finalment al teu costat?

I que et preguntava?

I que em contestaves encara innocent

a cops de mà sobre el paper?

a cops d´ulls deshabitats?

 

Recordes

quan vaig descansar dels mots

sobre la solitud dels teus llavis?

Sempre viatgers remots de la còlera

sempre fustigant la por

sempre bandejant caravanes per curses de bogeria

 

I que en la nit els meus dits liquaren el desassossec del teu cos?

I que entre els meus malucs tombares tota la pena?

Ho recordes?

 

I que també en la nit vaig ensumar en la teua pell

la pell de tots els exiliats?

I en el desordre de les teues llàgrimes

les llàgrimes de tots els exiliats?

I en l´escuma del teu rostre el rostre

de tots els exiliats?

I que mentre dormies vaig polsar la teua orografia

ja refeta?

Ho recordes tot?

 

 IV

Et deixe mots amics sense fronteres

mots d´estrangera com tu

forastera del teu poble

foraster tu del meu poble

dugues-los als teus

dugues-los al teu país

a les seues brises blaves

a les seues pedres negres

als seus lliris

 

Al seu desert que sempre t´acompanya

al desert que compartim tots els exiliats

els uns dels altres

al desert definitiu

al que buidarà a cops de sorra la memòria infidel del món

 

Pepa Úbeda

La meua frontera

Editorial Columna, 2010

Més sobre l’autora, ací

L’AGONIA DE LA LLUNA AL TEU COR

 

(Imatge pròpia)

L’AGONIA DE LA LLUNA AL TEU COR

 

Com la flama que atreu

els insectes nocturns i els devora,

així el sol xuclava

el cos bru de la terra

i de la seva ment ara pàl·lida

lluna neixia, freda,

per encendre els contorns del castell on el príncep

pren el determini de la mort de l’adúltera

assassina del pare,

ella i el seu amant,

si hem de tornar al teatre.

Els dits del llamp causen la neu on toquen;

s’obre la neu com una rosa frígida

i tot el món abraça. Colgarà

cases i arbres? La neu

la neu la neu. Arreu soldats de foc

ja han colgat, i no saps

de quin cel que no veus

deu estar penjada la lluna,

l’arbre gèlid de la seva alegria

al teu cor, on arrela.

Els dits del llamp, però,

causen la neu on toquen.

 

Carles Miralles

L’ombra dels dies roja

Edicions 62, 2009

Més sobre l’autor, ací

POEMA AMB DATA (CVIII): COM UN LLAMP

(Foto de Lluis Padrós)

COM UN LLAMP

Com un llamp. A Berlín vaig plorar contemplant una pintura de Mark Rothko, transportat pel color, dins de la soledat del color.

Un dos de gener vam veure les cúpules de Venècia totes nevades. Ara ets farina de diamant en algun lloc del planeta.

Els daus giravoltaven pels camps de l’aire, rovell de la llum.

Com un llamp. Dins la terra fresca havien sembrat la llavor. Desembre d’aram i gingebre. Talismà de les hores felices. 

Dins del si de la terra el pinyol irisat de la llum.

I les nafres de Joseph Beuys.

                                                    

Mostra la teua ferida.

                                                                                         

Tres vasos de bronze. Bomba de mel. Tomba de llebre. Telèfon de terra.

                                                                                             

Les teues cendres navegant cap a la badia.

A Gran Sol els bous llauren els deserts de l’aigua. 

Que tornes sa i estalvi.   

T’esperen els bedolls dels boscos, el plugim de l’alba, les pàl·lides vinyes, pedres que brillen als rius sense fons, vegetals maragdes.

                                                                        

 Som i no som. Plenitud i absència. Collar de llum d’una estrella ja morta. Memòria del temps a venir.

I també les ànimes s’evaporen de les aigües.

I tornen al foc, exhalació ardent.

Com un llamp. Aquell capbussó a les aigües marines. Navegant sense nau. Cervell al ras. ¿Adéu? I te’n vas anar amb els pòl·lens de l’aire sense poder dir-me adéu. Per sempre. I em van pujar des del ventre de l’aigua, mariners de la lleva, a la terra dels homes.

                                                                   

I no vaig poder, pare, dir-te adéu, i te’n vas anar dins la barca de cedre fins als límits del temps.

Navegues

perquè has de navegar.

Intenta navegar, intenta

navegar.

A Santa Maria della Vita bramaven desconsolades les terracotes. Bolonya, polpa de boira, alegria del muguet a les andanes d’abril. Via Santo Stefano, via Solferino, via Saragozza, viadell’Unione.

I creixies,

i covaves al cor l’alquímia dels colors,

el secret de les formes,

l’enyor de l’amor que encara no havia arribat:

llum que prové de la llum.

Ecbàtana,

                 la de les set muralles pintades

                 amb els set colors dels planetes,

               orgull de Pèrsia.

Suger triturava safirs per fer blau de vitralls.

Cromàtica esfera de Klee:

                                               

Ulls enlluernats pels colors.

A l’hort, les llimeres embeuen la claror del migdia. 

La terra fecunda. Les fosques torberes. Les pedres precioses. Els astres lluents al fons de la balma.

I si em parla, li parle.

I si em somriu, li somric.

No havia posat ell encara una pedra blanca al camí.

Un riu de barcasses repassa la plana en clarejar el dia.

I el febrer metàl·lic arribà com un llamp.

                                                                       

¿On sesteja l’or dels raïms?

                                                   

Com un llamp. Vendaval que arrabassa el senderi i escabella els sentits. Sense treva. Com un llamp fulminant.

I el sud diu: tinc un amor al nord i un sol en un cove.

I el nord diu: tinc un amor al sud i una nit estelada.

¿I si el teu nom fóra riu?

¿I si el meu nom fóra delta?

¿Què farem fins a boca de fosc?

El temps que no és temps. Les hores que fugen. Enyor de l’enyor. ¿Què farem fins a boca de llum? Orfe de tu sense ser tu el meu pare. Vi daurat que madura a la vinya. Recer del meu cos. Tranquil·la badia. Enèrgic sotrac.

Els tàlvegs coberts per boires terreres.

I els colors creixien i s’obrien les formes.  

Els blaus d’arxipèlags. Els rojos ferits. L’alè que s’escapa. Els blancs d’harmonia. La neu de la cendra. El dolor abissal per la completa ruïna. Fosca és l’escletxa.

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons.

                                                                                                  

¿On ets ara amic? ¿Viatges per l’Àsia? ¿T’has perdut per l’Índia? ¿Sojornes feliç al cor d’una duna? ¿Ets espora fecunda de líquens d’Islàndia? Enorme la urpada. Les mars flamejants. El groc dels dacsars. Els camps sense límits davant dels seus ulls, ja sense nom a la riba del Neckar. El núvol de foc que rebentat ara plora.

El temps dels sarments.  

Mercuri vivent. Horitzó de plata.

Arribat el moment, et ruixaré amb llet blanca,

i llençaré herba verda a la lluna que ens mira:

els auguris, llavors, ens seran favorables.

Com un llamp has entrat en la meua vida. Com un llamp.

        A Pere

Joan Navarro

Magrana

Ed. Brosquil, 2004

Més sobre l'autor, ací

[Poema que va llegir l'autor dins del discurs que va fer a València el 29 de juny de 2018 a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània per l’homenatge que li va retre l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana]

LLAMPEC

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Cançó d'encomanament

Quem pudera saber de que maneira

As palavras são rosas na roseira

JOSÉ SARAMAGO

No el llamp,

ni el tro que l'assevera,

sinó qui el sent

i l'empelta.

No és per una primavera

aquesta rosa en usdefruit;

no consentirà cap treva

aquest dolor antic

de córrer vent

per la cinglera

com una música ferida

que la paraula udola

i toca gairebé

el món.

Qui poguera saber

de quina manera les paraules són

roses al roser.

No el llamp,

ni el tro que l'assevera,

sinó qui l'empelta

i el sent.

Josep Porcar

Llambreig

TRIA Llibres, 2013

Més sobre l'autor, ací i ací.