[COM UN DEUTE...]

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

Com un deute encara no pagat

torne a emblanquinar les parets de la casa,

a tapar cada marca que han deixat

els canvis de lloc dels mobles amb els anys;

a arreglar el soroll dels panys que obrien cada porta,

a amagar-me, o a buscar darrere la persiana

el nuc de la corda que matisa les hores.

A entendre que la lletra menuda d'una herència

també exigia repetir el to d'una paraula,

imitar una forma d'agafar el ganivet

i fer el mateix recorregut de sempre

per tallar la pell d’una taronja.

 

Qui ens ensenya a buidar una casa?

 

 

 

Àngels Gregori / Teresa Pascual

Herències

Perifèric Edicions, 2011

Més sobre les autores, ací i ací

   

 

TORNAR A CASA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

TORNAR A CASA

 

Hui tornen ells,

els nostres morts.

 

Fan senyals amb les mans,

passen d’un Grau a l’altre;

fan més dura la falta,

molt més fonda, més trista.

 

Ací va ser, la mostren:

els senyals des del pont

fan molt més vius, més certs,

tots els llocs de la falta.

 

Ací va ser, la diuen:

el cansament de l’era,

el pa d’ahir, la malta

amb pa, taronja amb pa.

 

Ací va ser, l’escolten:

me n'he d’anar, les presses,

Carmen, toquen a bolo,

tot el dinar a taula,

 

deixar-ho tot, l’estiba,

el vaixell dins del moll,

homes a bord, de terra,

tots els seus fills a taula.

 

Més pròxima, més forta:

la falta sota l’ombra

negra del garrofer,

sota el fum d'una cuina,

 

el rebost i l’olor

de tancat i vi negre,

el taulell de la barra,

l'espill de la paret.

 

Ací va ser, la inscriuen:

la falta i les memòries;

ací va ser, nosaltres,

els dos costats del pont.

 

Teresa Pascual

Tot passa baix

LaBreu Edicions, 2022

Més sobre l'autora, ací

 

EPÍLEG

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EPÍLEG

 

El fil es tiba fins a la part alta

de la paret. Les imatges es mesclen;

no es corresponen amb temps imprecisos

on ni el després ni l'ara es distingeixen,

en un ací de fum sobre la vista.

L'havíem estirat a la recerca

d'un jo que es resistia amb el seu fil

a no saber res més de si mateix,

un jo capaç en espera de ser

reconegut, garantit, perdonat.

 

Una quimera enfront del mur constant

-el guardià fidel de la memòria-

que resisteix la força dels corrents

vençuts a la impostura de la calma.

Alguna cosa començava a perdre's,

deixar-se anar; s'esgarraven les teles

i per damunt, sobre els rictus dels dies,

ens vam posar un vestit a pedaços.

Teresa Pascual

Vertical

Edicions 62, 2019

Més sobre l'autora, ací

BALADA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

BALADA

At night, alone, I marry the bed

ANNE SEXTON

Avui has llegit en una veu tan alta

“at night, alone, I marry the bed”

que has creat un oblit, persiana verda

tallant-te el pas dels reflexos del vidre

sobre la pell fràgil de la memòria.

Albire el far, alone, de cada port,

d’on ixen els vaixells a les ciutats

que mai coneixerà més que pel nom

i enyore el nom que enyora i imagine

olors que s’imagina que l’envolten.

Entreveig els acords de la balada

sentida hui en una veu tan alta

remoure’s contra l’aigua del seu llit

on tornen els vaixells de les ciutats.

Àngels Gregori i Teresa Pascual

 Herències

Perifèrics Edicions, 2011

Més sobre les autores, ací i ací

PREGÀRIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

PREGÀRIA

La voluntat s’ajorna en el present,

es confia a la guarda del penyal

i s’abandona a les parets de pedra

amb els sons inquiets d’una pregària.

Hem contemplat els grocs, els vermells ferro

del sòl tancat als boscos de pinedes;

aturem l’esperit i el pensament,

al compàs de la pausa de l’espera.

Reconeixem el tall de la fractura,

el rastre que ha deixat entre les roques

el pas del temps, la fuga inesborrable.

Deixem sentir el cos dins de l’espai,

ara i ací en l’instant d’aquest moment,

porta en suspens al fons de la certesa.

Teresa Pascual

Vertical

Edicions 62, 2019

Més sobre l'autora, ací

GAVARRA

(Imatge presa d'ací)

GAVARRA

A Pedro Gadea

Has enganxat la gavarra amb la grua 
i la deixes caure solta sobre l'aigua 
amb la càrrega de bales de paper 
destinades a Madrid, a la Casa 
de la Moneda. El remolcador 
eixiria a per ella amb els dos hòmens 
que l'havien de conduir al port. 
Un d'ells, amic teu, i amic meu, m'ho conta, 
pare, el dia del teu enterrament. 

Avui el llevant ha trencat les amarres 
i les barques es sotmeten al vent, 
les ones envesteixen la gavarra 
que transporta les restes de les últimes 
paraules : pailabot, xarxa, babor, 
salobre, port, rastrell, arrastre, nansa... 
les veig sotsobrar damunt la coberta, 
agarrar-se als caps fràgils dels records 
i detindre per uns moments la força 
de l'aigua contra les últimes cordes.

Teresa Pascual

11 poemes

Aula de Poesia, Facultat de Filologia, Universitat de València, 2009

Més sobre l'autora, ací

[ESDEVINDRÀS ALGUN DIA UN HOME VELL I COVARD,...]

(Imatge no identificada resa de la xarxa)

Esdevindràs algun dia un home vell i covard,  
ben socarrat per la teua pròpia solitud.  
Tan sols el fulgor d'algun altre vers,  
amagat dins la butxaca del teu posat més digne,  
podrà incendiar de nou els ulls adolescents  
dels qui no voldran contemplar la teua misèria:  
enceses gavines d'ulls clucs, llençols  
il·luminats: platja d'enveges. Teua.  

Envelliràs sense voler la saviesa del teu món,  
les selves oloroses per tanta experiència acumulada, 
les flors dels til·lers que plantares a la vora 
de tants llavis amb passions arravatades. 
Ja no podràs quedar-te a l'expectativa 
de cap somni més clar i redó. 

I aleshores, sense cap equipatge, 
hauràs de llançar, ben lluny i sol, 
les últimes xàrcies a la mar.

Lluís Alpera

Cavalls a l'alba

Poesia 3 i 4, 1998

Més sobre l'autor, ací i ací

(Dins de Vosaltres, paraules. 25 anys de poesia al País Valencià

Lluïsa Julià / Teresa Pasqual

Bromera poesia, 2003)

[VAIG QUEDAR ADORMIDA...]

(Imatge pròpia)

Vaig quedar adormida 
quan un sol sense ganes 
feia els dies més curts, 
quan encara els carrers 
no abrigaven la mort 
menuda de les fulles 
i en les cases les portes 
no s'havien tancat, 
quan les primeres gotes 
solcaven les finestres 
amb estries de lluna 
i la nit abraçava  
la pressió dels meus ulls.  
Adormida,  
sense quasi adonar-me'n,  
sense parlar a penes.

Teresa Pascual

Arena

Edicions Alfons el Magnànim, 1992

Més sobre l'autora, ací

PER QUÈ NO SUCUMBIR...

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Per què no sucumbir
quan un ventre d'agulles
ja no vol que camine, 
per què no abandonar-me
a covardies dolces,
ablanir els meus músculs
i detindre el meu pas,
si no recorde els grisos
d'un passeig per la platja,
si canviar la música
el el ritme d'un poema
ja no em resulta fàcil.

Teresa Pascual

Arena

Edicions Alfons el Magnànim, 1992

Més sobre l'autora, ací.

BUIT



(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El buit no té color,
el buit té un gust amarg.
Com el somni en què caus
i caus sense parar.
El buit és un ponent
que et seca i t'asfixia.

Teresa Pascual.

Flexo. Gregal llibres, 1988

Més sobre l'autora, ací