.jpg)
Ho enyorarem tot, la casa i la intempèrie,
haver-se quedat o haver deixat enrere,
la rauxa de l’ocell que migra mar endins,
el seny del gos que no té horitzó, que espera al
llindar
i no sap eixir dels pocs carrers on pixa.
Els temps
interromputs
Edicions del Buc, 2016
Més sobre l'autor, ací
per davall de les ones,
res que m’espente
a embrutar-me de pols,
a tocar amb un dit
la mar que he rejuntat
amb el cabàs
del deliri adormit.
Com escabussar-me
sense trencar l’horitzó plaent
on els blaus es fonen?
És de sol aquesta espurna
que balla entre l’aigua
i la pell gebre d’anhel.
La
costura del magma
Onada Edicions, 2026
Més sobre l’autora, ací
EL
PES DE LES ALES
A cada
casa un buit,
a cada
pas un paisatge de silenci.
Francesc Bernàcer
Aprèn
una vegada més
a
mirar la bellesa escàpola del món
tan
atentament que et puga sorprendre
sempre
resolta en una veritat
senzilla
com
la set
abans
del glop d'aigua,
com
un arbre
que
somnia a contrallum tot l'horitzó.
Mira-la
un colp més sense amagar-te gens
rere
l'escorça de mots
escrits
a rajaploma
o
pervinguts amb el corrent tenaç
de
rius que vessen sang.
Al
capdavall ets fill de la lentitud
d'una
mirada, de l'obstinació
en
uns mateixos angles i llums,
dels
pòsits amargs del temps
i
els escorrims d'una veu
que
es mou per les venes
amb
el seu batec sempre confús.
Procura
que els mots s'alcen lleugers
com
el vol dels ocells
que
travessen els vespres dels teus dies
i
el seu cant
que
toscament evoques
i
perfàs entre els silencis.
Que
tot el pes
siguen
ales per a aquest viatge
que
no acaba. Amb veritats
senzilles
com
la set abans del glop d'aigua,
com
l'arbre que es fon amb l'horitzó.
Passatge
Edicions
del Buc, 2022
Més
sobre l’autor, ací
[L'autor recita ací el poema]
L’OBLIT
No enyore la metàfora
ridícula de l’eternitat.
Sí enyore l’horitzó
recte i prim del
mediterrani.
Allí on la llum es mor lenta
del color de la cirera.
I tant de pressa com la nit
es menja un raig taronja.
Digues, te’n recordaràs
d’estos passejos
a prop de l’aigua d’olor a peixos?
Els peus àvids de mar,
El cos àvid del teu cos.
Digues, recordaràs la meua pell
del color de la fulla seca?
Recorda, no eternament,
sols un instant del teu temps d’hivern,
quan es gela la flor
extraviada de l’ametler.
Perquè els dia és curt
I la nit freda t’esborrarà el record.
Bötzingen, 17-01-2023
Astronauta
aerostàtica
Autoedició, 2025
Més sobre l’autora, ací
.JPG)
Blaus ulls de l’aire
Maria Beneyto
IRIS
Mar que et concentra.
Aigua on jugues inclinant-te.
Estàs en els ulls i en l’horitzó,
dins meu vora el cel.
I torne a preguntar-me
els ponts, els camins,
els cromatismes per on llaces
els espais distants.
Tot minva i es projecta
En les immensitat de l’iris.
Etèria, tractat sobre
la llum
Ed. Neopràtria, 2024
Més sobre l’autor, ací
Algo
anda suelto entre los ahogados de Rimbaud
entre
las que heredaron un organillo y ahora salen bajo la lluvia a sembrar cebollas
algo
anda suelto en la tiza de las maestras y los grifos ancianos
en
las que construyen un globo hinchable para ir a las fruterías del horizonte
algo
anda suelto por una senda
angosta
de luces verdes y leves palomas
algo
sobre el amor y sus resonancias.
---
Quelcom
va solt entre els ofegats de Rimbaud
entre
les que heretaren un orguenet i ara surten sota la pluja a sembrar cebes
quelcom
va solt al guix de les mestres i les aixetes velles
on
construeixen un globus inflable per anar a les fruiteries de l'horitzó
quelcom
va solt per un camí
estret
de llums verds i lleus coloms
quelcom
sobre l’amor i les ressonàncies.
Mario
Obrero
2021,
inèdit, dins El joven poeMario,
(Edició
no venal editat per l’IES la Senda de Getafe)
[Traducció
meua al català]
L’absència vessa
de la pupil·la dilatada,
cega
davant l’espectre desfibrat
de l’horitzó
i el cardiograma de les ombres.
L’absència aspira el temps
i engrapa tot l’espai;
indiferent,
despulla tot desig de créixer
i en la nuesa
esgrafia un contorn a l’invisible,
i ni tan sols es tanca a dins
perquè ja hi era,
clavada a l’ull que implora el tot.
Zona zero
Pagès Editors, 2024
Més sobre l'autor, ací
TINC LA MAR
Tinc la carícia de la blava onada,
un massatge ple de bufs d'aigua,
un respirar de llum i pols de vidre,
una cançó que dibuixa una tornada plàcida.
Un tresor que escampa
el centelleig de les seves joies,
dissolt en el reflex del vaivé
que dansa a la riba,
a ritme d'escuma argentada.
Tinc la mar.
Tinc el cel.
Tinc la carícia
de la blava onada.
L'esclat de la llum furgant
al fil d'equlibri
de l'etern l'horitzó.
Singladures
Autoedició, 2020
Més sobre l'autor, ací
(Imatge pròpìa)
A l’espigó roques que parlen amb
els pescadors, estàtues de la calma.
Davant, la mar. El moviment etern.
amunt, avall, torturant l’espigó.
Els pescadors llencen l’ham, mentre llig.
Molt sovint nens, els fills amunt, avall
entre el rocam. Amb calcer, por dels vidres.
Amb la remor, bellesa imaginaria.
No pesquen mai, només vénen i miren,
tanquen els ulls, passen calms els diumenges
Planyen la mar. Jo també cloc els ulls.
Aquesta mar només té la remor
i l’horitzó. Cloc els ulls, mire enllà.
Amb la remor imagine bellesa.
Tríptic d'un carrer
Eliseu Climent Editor, 2005
mentre t’espere mentre es disfressa de foc
i dol mentre es disfressa de foc que encenen
a la vora, a la vora d’un mar, un foc
que jo travesse. No com concentrat, com sense
dolor. No. Em creme mentre t’espere
perquè sé que no vindràs mentre
l’horitzó ja no sembla res i les últimes restes
del foc són brases que ploren incrustades als meus peus
perquè sé que no vindràs.
La llum del curtcircuit,
Editorial Bromera, 2018
Més sobre l'autor, ací
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
