[LA MEVA TERRA ÉS...]

(Imatge pròpia)

La meva terra és un àrid de rost trencadís 
contra un vent de ponent.
                                             La meva terra 
eixorca i amnèsica, 
que muda de vent i creix amb el vent 
o és simplement fractura contra la fricció del vent, 
o és simplement terra de pas. 
I són mortes totes les flors de l'estiu 
quan només una erosió d'ungles gastades pel rossegar 
mostra la carn viva. La carn sortint de la roca. 
La cocció del granit quan era lava 
i encara segregava, massa dúctil, 
la forma del dolor, la deformació dels membres 
obturats en un crit insòlit. 
La meva terra és una erosió d'ungles gastades. 
Ho recordo amb llàgrimes de pols i sal. 
La meva terra on trepitjo solcs i m'hi enfonso. 
On estranyament una vida succeeix a una altra: 
Una flor tancada que obre els pètals 
s'ofereix a la llum i s'apaga per excés de cremor. 
Perquè és excessiu avançar i gastar-se 
buscant ser arrel i enfortint el record de la terra 
contra un vent de ponent.

Jordi Valls i Pozo

La mel d'Aristeu

Ed. Aguaclara, 2003

Més sobre l'autor, ací i ací

ESGUARDS

(Imatge no identificada presa de la xarxa i retocada per mi)

Creua, brusent, 
l'oceà sense fondària 
del mirall de l'aire 
l'espasme dels esguards.

Confluència de dos fluxos 
engolits pel no-res. 
Com la trajectòria 
enfrontada de dos trens 
cap al mateix punt, 
en la mateixa via, 
en el mateix moment. 

Unió i desfeta, eclipsi; 
sense explosió, impacte o tro.
Fusió en la línia lliscadissa 
d'un plànol convergent 
vers el caire del racó 
entre dos espills.

Sílvia-Marina Aresté

Nòmada

Amós Belinchón, editor, 1991

Més sobre l'autora, ací