(Imatge no identificada presa de la xarxa)
7 DE JUNY DE 1980
Camines en silenci, amunt i avall pel pati,
mentre les dones ploren dins la casa
i amortallen el cos d’Assumpció,
i esguardes un gerani assedegat
que crema al sol, peces de roba estesa,
la sargantana que ascendeix pel mur
i, al fons, en un racó, les conilleres buides.
Saps que el teu temps s’acaba,
però ara se't presenten
els dies infantils sota una llum més clara
que atorgava a les coses un sentit
―així ho has consignat a les teves memòries,
precises en detalls sense importància,
que els teus dos nets potser no llegiran―,
i amb ulls de nen cansat em mires i no em veus,
i jo et miro i et veig com mai t’havia vist,
fet un ancià que no espera res
dels dies que li resten al davant.
Volia acompanyar-te en el dolor,
però en aquell moment no vaig saber què dir-te,
perquè els joves ―encara que es proclamin
aspirants a poetes―, com que viuen
les coses per primera volta i senten
l’exigència de menjar-se el món
i atipar-se de mots i transcendència,
ignoren que la mort
no es pot aplacar amb mots.
I mentre percaçava uns mots que no he trobat
fa quaranta anys i escaig que deambules
pel paisatge en ruïnes d’aquests versos
que no vaig saber cloure al seu moment,
perquè la nafra que es va obrir aquell dia
no ha cessat d’endenyar-se,
i jo també camino per la vida
amb un dol massa llarg per sobreviure’l.
Una vida sencera, que ha estat la meva vida,
i que ara, a les envistes de la darrera edat,
necessita subscriure un armistici
definitiu amb tu.
Avi, descansa en pau,
i habitem els dos junts aquesta tomba
de fràgils mots bastida pel poema.
Entrades
