EMPREMTES

El poema és una veu calenta que degoteja i crema. AMPARO CORTELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Veu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Veu. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 d’agost del 2026

ACTO CUARTO / ACTE QUART

 


(Magdalena penitent. De la Tour)

Acto cuarto – Escena II

IV


aquí la intimidad:
ese poema
que herido se hace vientre
que otorga nombres
temidos a las cosas
o ese romperse de la voz
en ínsulas extrañas.
Ínsulas-cuervo,
mandorla;
enjambre de palabras que no cesa.
Qué extraña la caricia
de quien ama,
rumor de todo cuerpo
que no dice

[Magdalena penitente]

 

---

 

Acte quart – Escena II

IV

 

ací la intimitat:

aquest poema

que ferit es fa ventre

que atorga noms

temuts a les coses

o aquest trencar-se de la veu

en illes estranyes.

Illes-corb,

mandorla;

eixam de paraules que no cessa.

Què estranya la carícia

de qui estima,

rumor de tot cos

que no diu

[Magdalena penitent]

 

Aitana Monzón

La civilización no era esto

Editorial Espasa, 2021

Més sobre l’autora, ací


[Traducció meua al valencià]

dilluns, 9 de juny del 2025

[ACÍ, A LA VIDA, TOT ÉS MASSA TÈRBOL...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ací, a la vida, tot és massa tèrbol.

A banda de l’angúnia que mai no ens oblida,

hi ha una guerra

tacant, prenent-li foc al mapa,

enllà lluny.

Als ulls venen imatges

que ens la mostren

de tant en tant, ferint-los.

Enllà, els homes, tots brutedat,

sostenen

la mort per la cua.

Les dones ja no són dones,

són feres

amb el cadell al coll,

i cauen

les ciutats al buit:

enderrocs i cadàvers

fan muntó... ¿Què et diria?

He isolat una imatge

 –imatge feta veu–

i te la porte al cercle,

on potser romandran encara,

molt tímides

partícules d’ulls vius,

concavitats d’orella...

Mira i escolta.

(i adorm-te tu també

xiquet, fill, home meu.)

 

Maria Beneyto

El que resta d'un clam perdut. 37 poemes inèdits

Bromera Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací

diumenge, 26 de gener del 2025

CANÇÓ DEL BRESSOL BUIT

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Cançó del bressol buit

 

Quan s’acosti per darrere
amb la sang del pit al dit,
li diràs que sembla febre,
i amb la mà et farà que sí.

 

Quan s’endinsi dins la fronda,
espès desig que no diu,
li diràs amb veu dubtosa
que qui sap si no és petit.

 

Quan amb notes t’embetumi
on s’estava aquell anit,
li diràs que era el refugi
d’aquell que et creixia a dins.

 

Quan de dos un sol en resti,
tots plegats fareu camí
pel coster on va anar creixent-hi,
on va entrar i no en va sortir.

 

Eloi Creus

Com una mosca enganxada a la mel

Godall Edicions, 2024

Més sobre l’autor, ací

dilluns, 13 de gener del 2025

[NO HI HA CAP VEU...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

No hi ha cap veu

ni manllevada ni pròpia

que escrigui els meus poemes,

només

aquesta sorda afonia miserable,

un escanyament d’aigua embravida

atrapada entre les roques

–el salt final, en brut

i al capdavall

un toll quiet i lent

que malmeten turistes de diumenge.

I tanmateix

callar no ha estat mai una opció,

sinó perviure

en la gorja estreta.

Trobar-hi el crit.


Sònia Moll

On fugirem, amor

Godall Edicions, 2024

Més sobre l'autora, ací

dimecres, 12 de juny del 2024

I DE SOBTE LA FOSCÚRIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 I de sobte la foscúria

 

Qui il·lumina el ressò dels ulls enlluernats?

És que estic mort?

                                Potser, o així ho van decretar.

 

Qui crida llibertat? Jo escolte lluita

i amb un cos encongit impotent em rebel·le.

Una veu que és l'ofec del meu ofec,

 

una veu que vull creure i tanmateix,

aquesta persistent urpada al pit,

les agulles del plor en els dos braços.

 

Sota la pell les ungles que m'arrapen,

màquina que s'atura,

sota la pell el tigre que em devora,

 

dotze, deu, zero,

and suddenly the darkness,

la rigidesa del temps i el lament

 

que entre la gent s'escanya,

la rigidesa del temps que s'esmuny.

Qui trobarà consol en els carrers

 

i en les goles desertes?

Mormoleig i basarda, les hores manllevades.

La meravella oculta dels ulls esbatanats,

 

el perquè de les coses que amargament s'obliden,

tot el record antic,

tot el que no retorna.´

                                                   1 de maig de 2019


Jaume Pérez-Montaner

Abans del vers

Edicions del Buc, 2024

Més sobre l'autor, ací i ací 


diumenge, 21 d’abril del 2024

[CRISÀLIDE MORTA...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Crisàlide morta

passeges

amb veu invisible.

 

Com cantar la veu de l’entorn

si no ets pulsació,

contigüitat que reverbera?

 

Oceà rom

amb mudesa de somni,

deixes una estela antiga

i un silenci

 

Com tocar

sense agitar-se insistent,

oscil·lar amb altura de metàfora?

 

Clepsidra

 

vicari de l’eternitat

 

Alberto Gil

Corol·laris en pols

Universitat de València, Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, 2013

Més sobre l’autor, ací

diumenge, 26 de febrer del 2023

LA LONGITUD DE L'AIRE


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La longitud de l’aire


Hi ha fets del dia a dia

com aire generós gronxant l’espai.


Senyalen el camí

que el tornassol del temps ha capgirat.


Declamen eloqüents.

Hi ha fets que transfiguren,
foguegen veritats.


Relaten la metàfora

del si de la bellesa,
llaurant i mantornant la terra fèrtil
on creix la pròpia veu.

 


Miquel Trilla

La longitud de l'aire

Pagès Editors, 2023  

Més sobre l'autor, ací 

dilluns, 30 de gener del 2023

[EN LA BRECHA / EN LA BRETXA]

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

EN la brecha. Acudiendo.

Cobarde aún

resistente

quien la abre. O ciega.

De tanta ofuscación

 

de tanta sólida coraza

tejida al temblor de los

abandonados

que colman el abismo.

 

En la brecha. Acudiendo.

La que accede a perderse.

La que accede.

 

De cima en cima

la voz de las anacoretas ─las

                          solas ─de

cima en cima

sobre el mar de nubes.

Balbuciendo.

 

---

 

A la bretxa. Acudint.

Covarda encara

resistent

qui l’obre. O cega.

De tanta ofuscació

 

de tanta sòlida cuirassa

teixida al tremolor dels

abandonats

que fan vessar l’abisme.

 

A la bretxa. Acudint.

La que accedeix a perdre's

La que hi accedeix.

 

De cim a cim

la veu de les anacoretes ─les

                           soles ─de

cim en cim

sobre el mar de núvols.

Balbucejant.

 


Chantal Maillard

Primer y último poema de un libro no escrito

(dins de Lo que el pájaro bebe en la fuente y no es el agua)

Galaxia Gutemberg, S.L., 2022

Més sobre l'autora, ací

 

[Traducció al català feta per mi]