EMPREMTES

El poema és una veu calenta que degoteja i crema. AMPARO CORTELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Discriminació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Discriminació. Mostrar tots els missatges

dimarts, 4 de desembre del 2018

PLANXA DE CALIU

(Imatge d'Adela Fonts prea d'ací)
PLANXA DE CALIU

Ella dibuixa un plec i repassa records,
esmena, incandescent, els descosits
d'una ombriva escala de grisos.

La infància està tenyida de negre,
tacada i somorta la pubertat
amb el ball de l'oli dels cresols
i la terra seca dels bancals,
emmidonats a l'aixovar els llençols de cotó, 
els maneguins grisos i els davantals negres
embasten el cos a l'ànima, 
fins descosir el fil que nuga
el ferro a les brases i el caliu a les mans.

Ella embolca els dies treballats
a la vora del bres i de l'aixada
al bell raig, els tres colors fonamentals,
enlluernen les seues abraçades
de cendra i de brasa,
fins estendre una bugada lluminosa,
ventada
a l'abric d'un arc iris perfecte. 


Reis Lliberós Monfort
Na Jordina - Poemes 2018
Editat per Adona't
Més sobre l'autora, ací

dimarts, 21 de maig del 2013

GHAZAL

(Part de la portada del llibre. Pau Àlvarez)
No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a qui demanar?. Dir què?
Jo, que no valc els budells d’un gos, què no hauria de llegir, no dir què?


Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!
Plore! El puny del cruel! Se me’n riu! No ho diria?


No hi ha ningú que sàpiga la meua aflicció, ningú en qui confie.
Per a què hauria de plorar, riure, morir, i viure hui?


Jo i aquest racó salvatge: la pena de meu fracàs i aquest desig;

no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte, només que poguera parlar.

Ai cor meu, hi havia primavera i hi havia l’estació del conhort 

però no puc volar més. Vull saber a qui podria dir…

Malgrat que estic callada i no puc recordar cap cançó,
encara tostemps, alguna cosa es meneja al meu cor que hauria de parlar.


Ah, recordeu el bon dia quan aquesta gàbia es va rebentar;
que la solitud se n’ha anat, delit meu, i jo cante a les preocupacions anades.


Jo no sóc aquell desmai fràgil que tremola a l’aire cada volta:
una filla d’Afganistan que pot parlar allà on necessite parlar.



Nadià Anjoman
Jo, que no he valgut els budells d'un gos
Edicions 96, 2013
(Versió de Josep Vicent Cabrera a partir de la traducció de Khizra Aslam)

Més sobre l'autora, ací i ací.