EMPREMTES

La poesia és el mitjà més eficaç per moure els cors. PO CHU YI (772-846)

dimarts, 22 de gener de 2019

DESCENDIMIENTO / DAVALLAMENT

(El davallament. Rogier van de Weyden. Museu del Padro. Madrid)
Ninguno
de nosotros
podemos descansar.
Un extraño equilibrio
nos mantiene en un gesto imposible
-a veces
esas manos que no
se corresponden. A veces
esos pies-. Nadie viene a sacarnos
de aquí.
Hay algo muy estrecho
en esta habitación.
Abandonarse.
Ven.
Una pila de carne contra un suelo caliente.

---

Cap
de nosaltres
podem descansar.
Un rar equilibri
ens manté en un gest impossible
-a voltes
eixes mans que no
es corresponen. A voltes
aquests peus-. Ningú ve a traure'ns
d'ací.
Hi ha quelcom molt estret
en aquesta habitació.
Abandonar-se.
Vine.
Un munt de carn contra un sòl calent.


Ada Salas
Descendimiento
Editorial Pre-Textos, 2018
Més sobre l'autora, ací i ací

[Traducció del castellà feta per mi]

dissabte, 19 de gener de 2019

ÁGUA FORTE

(Portada del llibre)
ÁGUA FORTE

fervem nos ombros
dos montes
as pedras do silêncio

e isto podia ser o mundo
ou a casa onde a morte
se cansa de mentir

no céu, só os restos
dum incêndio trabalham
esta febre do olhar

toda a tarde
te respiro por entre
as árvores submersas!

estou tão quente
como um fruto
que o sol ferrou

só, só eu
te sei cantar
até seres chuva
Gil T. Sousa
Água Forte
Editora Urutau, 2019
Més sobre l'autor, ací i ací

AIGUAFORT // bullir a les espatlles / des dels turons / les pedres del silenci // i aquest podria ser el món / o la casa on la mort / es cansa de mentir // al cel, només les restes / d’un foc treballa / aquesta febre de la mirada // tota la vesprada / et respire entre / els arbres submergits! // estic tan calent / com una fruita / que el sol va endurir // només, només jo / et puc cantar / fins a la pluja 

[Traducció del portugués feta per mi (amb cert atreviment i alguna errada, potser)]

dijous, 17 de gener de 2019

CARAMEL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
CARAMEL

Passejo dins la boca dues lletres
repetides que formen el teu nom.
Salivo gust de mel, maduixa i sucre,
i el passo per les galtes, per la llengua,
i el faig jugar amb les dents més esmolades
a que hi xoqui i es deixi mossegar.
De tant en tant s’enganxa al paladar,
o em crema les genives, fins que es llima;
llavors es torna un peix –sabó dins l’aigua–,
s’escapa, se m’amaga i deixa aroma
de llor quan, com un déu, torno a encalçar-lo.
Però de tant jugar a cuita-amagar,
després d’assaborir-lo sense fre,
se m’ha anat fent petit, se m’ha aprimat,
s’ha esmolat com la fulla de l’acer,
i ha fet sagnar-me els llavis que el van prendre,
van aprendre’l, i no el podran no dir.

Jordi Julià
Els déus de fang
Ed. Bromera, 2007
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 14 de gener de 2019

POEMA AMB DATA (CIX): COMO DOS BANDERAS VIVAS

(Franklin Gómez i Miguel Sandarán)
COMO DOS BANDERAS VIVAS

A Franklin Gómez y
  Miguel Sandarán.

Era el catorce de enero
en Pueblo Nuevo, el catorce.
Iban de frente y camisa
para el trabajo los pobres.
Un día como cualquiera:
con muchachas y rincones.
Los estudiantes barrían
la luz con sus resplandores.
Era el catorce de enero 
en un país de uniformes: 
un día como cualquiera 
con su culpa y su horizonte. 
Era el catorce de enero 
cuando borraron sus nombres. 

Ahora son desmemoriados 
entre cordeles y horrores, 
ahora son dos niños fáciles 
con los puñitos en orden. 

Dicen que por un petardo 
puesto en el ferrocarril, 
dicen que porque volaron 
con un beso el polvorín, 
dicen que porque tenían 
el corazón con raíz... 
Era el catorce de enero. 
(No hay que callarlo aquí porque 
el verso para que vuele 
debe ser todo de bronce.) 
Los mataron a propósito 
para que no fueran hombres, 
pero abajo de la muerte 
pelean sus pantalones.

Amanecieron colgados
del árbol por la sonrisa.
Entre la tierra y el cielo
palomas definitivas.

Ay, verdugo, mal soldado
de la conciencia vendida:
¡que sus huesos inocentes
canten en tus pesadillas,
que sus lágrimas se vuelvan
en tu lecho estalactitas
y sus venas torturadas
como un furor te persigan!

No pases por nuestro barrio
que aquí los dos resucitan;
no pases por el San Juan
porque te juegas la vida.
No pases, que Pueblo Nuevo
te volverá de cenizas;
no pases, que algún poeta
puede matarte con tinta.

Ay, verdugo, mal soldado
de la conciencia vendida:
no pases por la calzada
que aquí en mi calle crecían
y aquí estarán cada noche
como dos banderas vivas.

Carilda Oliver Labra
Una mujer escribe
Ediciones Matanzas, 2012
Més sobre l'autora, ací

divendres, 11 de gener de 2019

[QUÈ FA QUE LA TEMPESTA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Què fa que la tempesta t’atrapi i et sedueixi en els instints
més primaris? El llamp i el parallamps: la ionització de l’energia
que, enrabiada, es perd sota terra. S’esvaeix, també així,
la bromera que fermenta als teus llavis.

A poc a poc vas escopint la sang que rebenta a l’esòfag.

Trepitges el camp sota la pluja de cendres, els arbres calcinats
han perdut tota l’escorça. Et situes al centre del paisatge,
ennegrit pel carbó fumejant que t’embruta la mirada i t’asseus,
debilitat, sota un sol insípid.

—Ets això: un cos cremat! I la pols del sutge se t’arrapa en el
furibund balbuceig de les paraules.

L’aire et transmet l’olor de la femta cremada i de la carn dels xais
socarrimats, arrabassats per la voracitat de les flames.

Són hores interminables de desolació, d’estar abatut pel foc que
et penetra per la vena.

Envoltat d’un tou de fullaraca busques el repòs dels peus que
encara et sostenen.

Jaume Cases i Mas
El dictat de l'agulla
Pagès Editors, 2018
Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 8 de gener de 2019

CONTRA-ADAGI SEGON: un món en si mateix

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
CONTRA-ADAGI SEGON: un món en si mateix

miraràs un cavall esbadellat
i, amb el cor adormit, em diràs 
com funciona la nova poètica
que proclama aquest manyoc de cucs:

entre tu i el costellam, un abisme:
la manera com proves de desfer-te
del pes incalculable de la pell morta //

      no hi haurà cap mot per tant de podriment.


Pol Guasch
Tanta gana
LaBreu, Buc, AdiA i Cafè Central, 2018
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 5 de gener de 2019

INSOMNE SOBRE EL TEMPLE

(Auguste Rodin: Mans d'amants. Museu Rodin)

INSOMNE SOBRE EL TEMPLE

Esperàvem l’amor com la nit sensual
En el silenci del mar i la carn deslliurada;
Sobre el pit, bronze i temple de marbre suat,
Un dolor embriac damunt l’herba lasciva.
Però el marbre ens glaçava el desig abismal
Entre besos i boires i llavis esquívols,
Mentre el mar deslliurava el seu play damunt l’herba
I un silenci ancestral encenia la febra.


Josep Ribera
Alba Lasciva
Amós Belinchón, Editor, 1981
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 2 de gener de 2019

POEMA AMB DATA (CVIII): COM UN LLAMP

(Foto de Lluis Padrós)
COM UN LLAMP

Com un llamp. A Berlín vaig plorar contemplant una pintura de Mark Rothko, transportat pel color, dins de la soledat del color.

Un dos de gener vam veure les cúpules de Venècia totes nevades. Ara ets farina de diamant en algun lloc del planeta.

Els daus giravoltaven pels camps de l’aire, rovell de la llum.

Com un llamp. Dins la terra fresca havien sembrat la llavor. Desembre d’aram i gingebre. Talismà de les hores felices. 

Dins del si de la terra el pinyol irisat de la llum.

I les nafres de Joseph Beuys.
                                                    
Mostra la teua ferida.
                                                                                         
Tres vasos de bronze. Bomba de mel. Tomba de llebre. Telèfon de terra.
                                                                                             
Les teues cendres navegant cap a la badia.

A Gran Sol els bous llauren els deserts de l’aigua. 
Que tornes sa i estalvi.   
T’esperen els bedolls dels boscos, el plugim de l’alba, les pàl·lides vinyes, pedres que brillen als rius sense fons, vegetals maragdes.
                                                                        
 Som i no som. Plenitud i absència. Collar de llum d’una estrella ja morta. Memòria del temps a venir.

I també les ànimes s’evaporen de les aigües.
I tornen al foc, exhalació ardent.

Com un llamp. Aquell capbussó a les aigües marines. Navegant sense nau. Cervell al ras. ¿Adéu? I te’n vas anar amb els pòl·lens de l’aire sense poder dir-me adéu. Per sempre. I em van pujar des del ventre de l’aigua, mariners de la lleva, a la terra dels homes.
                                                                   
I no vaig poder, pare, dir-te adéu, i te’n vas anar dins la barca de cedre fins als límits del temps.

Navegues
perquè has de navegar.
Intenta navegar, intenta
navegar.

A Santa Maria della Vita bramaven desconsolades les terracotes. Bolonya, polpa de boira, alegria del muguet a les andanes d’abril. Via Santo Stefano, via Solferino, via Saragozza, viadell’Unione.

I creixies,
i covaves al cor l’alquímia dels colors,
el secret de les formes,
l’enyor de l’amor que encara no havia arribat:

llum que prové de la llum.

Ecbàtana,
                 la de les set muralles pintades
                 amb els set colors dels planetes,
               orgull de Pèrsia.

Suger triturava safirs per fer blau de vitralls.
Cromàtica esfera de Klee:
                                               
Ulls enlluernats pels colors.

A l’hort, les llimeres embeuen la claror del migdia. 

La terra fecunda. Les fosques torberes. Les pedres precioses. Els astres lluents al fons de la balma.

I si em parla, li parle.
I si em somriu, li somric.

No havia posat ell encara una pedra blanca al camí.

Un riu de barcasses repassa la plana en clarejar el dia.

I el febrer metàl·lic arribà com un llamp.
                                                                       
¿On sesteja l’or dels raïms?
                                                   
Com un llamp. Vendaval que arrabassa el senderi i escabella els sentits. Sense treva. Com un llamp fulminant.

I el sud diu: tinc un amor al nord i un sol en un cove.
I el nord diu: tinc un amor al sud i una nit estelada.

¿I si el teu nom fóra riu?
¿I si el meu nom fóra delta?

¿Què farem fins a boca de fosc?

El temps que no és temps. Les hores que fugen. Enyor de l’enyor. ¿Què farem fins a boca de llum? Orfe de tu sense ser tu el meu pare. Vi daurat que madura a la vinya. Recer del meu cos. Tranquil·la badia. Enèrgic sotrac.

Els tàlvegs coberts per boires terreres.

I els colors creixien i s’obrien les formes.  

Els blaus d’arxipèlags. Els rojos ferits. L’alè que s’escapa. Els blancs d’harmonia. La neu de la cendra. El dolor abissal per la completa ruïna. Fosca és l’escletxa.

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons.
                                                                                                  
¿On ets ara amic? ¿Viatges per l’Àsia? ¿T’has perdut per l’Índia? ¿Sojornes feliç al cor d’una duna? ¿Ets espora fecunda de líquens d’Islàndia? Enorme la urpada. Les mars flamejants. El groc dels dacsars. Els camps sense límits davant dels seus ulls, ja sense nom a la riba del Neckar. El núvol de foc que rebentat ara plora.

El temps dels sarments.  

Mercuri vivent. Horitzó de plata.

Arribat el moment, et ruixaré amb llet blanca,
i llençaré herba verda a la lluna que ens mira:

els auguris, llavors, ens seran favorables.

Com un llamp has entrat en la meua vida. Com un llamp.


        A Pere

Joan Navarro
Magrana
Ed. Brosquil, 2004
Més sobre l'autor, ací

[Poema que va llegir l'autor dins del discurs que va fer a València el 29 de juny de 2018 a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània per l’homenatge que li va retre l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana]

dilluns, 31 de desembre de 2018

BON ANY 2019!!!

[Dibuix fet pel meu fill quan era menut]

diumenge, 30 de desembre de 2018

TEMPS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
TEMPS

Fa una hora que has marxat. Encara tinc la teva suor als dits, més densa a l’índex, amb regust de gin i de rovell de clau. No em vull moure del llit. El sol es clava a la finestra i endevino l’esplèndid dia de setembre. Caminar pels carrers i recrear-me en uns ulls foscos o en una esquena airosa, comprar tabac, perdre una hora en una llibreria, seure en una terrassa i beure lentament l’aperitiu, dinar bé, llegir el diari... Viure un dia de vacances de tu, ser com quasi tots per unes hores, potser seria agradable, però no em vull moure de llit fins que tornis, ja fosc, et despullis, t’estiris vora meu i tot sigui al seu lloc com fa una hora, abans que marxessis.

Pere Rovira
Distàncies
Eliseu Climent Editor, 1981
Més sobre l'autor, ací