Carles Hac Mor
Obra completa punt dos
Pagès Editors, 2018
dimarts, 3 de febrer del 2026
dissabte, 31 de gener del 2026
EN ORDRE DE BATALLA
(La decapitació de Pompei rere la batalla de Farsàlia. Anònim)
En ordre de batalla
Tant és l’ergull e l’enveja que s’an
que no s’ich veu cominal pauch ni
gran,
perquè vem tuyt capval a mal viatge.
Vam pregar davant d’un arbre enorme,
ens ho vam prometre tot, viure junts,
morir junts, corrompre’ns, extasiar-nos,
només importàvem tu i jo.
Els mestres, els amics amb gelosia,
el barri, ple de mares i de dracs,
no entenien la bellesa, els versos estramps,
et feien Clitemnestra, i de mi deien
que ja et devoraria, com Saturn
els fills que no volíem i hem criat.
Però mira’ns ara, cap Déu, compadit,
ens transformaria en aus.
Ennegrits i plens de bastardies
hem alterat el més elemental,
ara sí que entre tots dos no fem ni una ànima,
tenim tota la lògica en ordre de batalla
i no recordarem haver viscut un dia,
el dia més higiènic després d’un temporal.
Hem mort sense honestedat la vida morta,
ens enverinem la sal, perquè així com el príncep
que dubta salvar el rei d’una mort segura,
ens fa por el futur i ens doblega el passat,
no volem consells que ens deixin impassibles,
ni coratge, només saber que l’altre ha desaparegut
com un coàgul de neu en una allau.
Som fills d’aquest segle repugnant,
com ho era l’altre, reus de les nostres baixeses,
s’atropellen les morals, les interpretacions,
el món és com nosaltres,
no hi ha conreu sense sequera,
plaer sense delicte, així és la vida,
almenys la nostra:
Teòdat mostrant a Cèsar el cap sangós de Pompeu.
Amor de
fet
Pagès Editors, 2016
Més sobre l’auto, ací
dimecres, 28 de gener del 2026
MARINHA
(Imatge pròpia)
Marinha
Ditosos a quem
acena
Um llemço de
despedida!
São felizes: têm
pena...
Eu sofro sem pena
la vida.
Doo-me até onde
penso,
E a dor é já de
pensar,
Órfão de um sonho
suspeso
Pela maré a
vazar...
E sobre até mim,
já farto
De improfícuas
agonias,
No cais de onde
nunca parto,
A maresia dos
dias.
---
Marina
¡Dichosos a
quienes gestea
Un pañuelo de
despedida!
Son felices:
tienen pena...
Yo sufro sin pena
la vida.
Me duelo hasta
donde pienso,
Y ya el dolor es
de pensar,
Huérfano de un
sueño suspenso
Por la marea al
bajar...
Y sube hasta mi,
ya harto
De estériles
agonías,
En el muelle del
que nunca parto,
La marejada de
los días.
---
Marina
Beneïts a qui
saluden
Un mocador de
comiat!
Són feliços:
senten pena...
Patesc la vida
sense pena.
Em faig mal tant
com puc pensar,
I el dolor és ja de
pensar,
Orfe d’un somni
suspés
Per la marea que
retrocedeix...
I puja fins a mi,
ja cansat
D’agonies
infructuoses,
Al moll del qual
mai no partesc,
La maror dels
dies.
Antología primera (edició portugués-castellà)
Shantarin, 2025
Més sobre l’autor, ací
[Traducció al castellà de María Matta]
[Traducció meua al valencià]
diumenge, 25 de gener del 2026
[ARA ESTÀS SOLA,...]
(Imatge no identificada pressa de la xarxa)
Ara estàs sola, a la intempèrie,
i, per saber qui ets, et mires al mirall
perduda en la paradoxa d’un cos representat
que és sempre enunciat
malgrat la xemeneia, el mètode i el discurs
d’aquell filòsof podrit en la desconfiança
d’allò que estava fora del seu nom,
sense saber que el jo és subjecte
només en tant que cos.Jo, Imaginació,
Potser en aquelles hores del foc i l’ergo sum
ja s’intuïa l’inici de la fi, l’esgotament d’un temps
que era instant, ara i aquí,
l’adeu a la festa de la pell i els orificis,
de la metamorfosi: l’etern esdevenir,
del carnaval i Gargantua, de la fragmentació,
de la imaginació i la sorra de la platja.
Sonava ja l’última nota de la dansa de la mort
—oh festa stultorum, good bye risus paschalis!—.
Arribava Crusoe a l’illa a desvirgar-la
i xiulava Divendres tot escombrant
la casa de cristall de Frank Lloyd Wright.
Calgueren dues guerres per desvetllar
l’atroç ferocitat d’un déu inversemblant
que no mirava el cel, que no dubtava mai.
Calgueren dues guerres i un disgust,
les queixes d’aquell maig i un armari mal tancat,
les lluites per la nit, els bars de llibertat,
les queen, els king... les drag.
Aquesta sang
Café Central de Poesia, 2024
Més sobre l’autora, ací
dijous, 22 de gener del 2026
[IN THE DESERT... / AL DESERT...]
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
III
In the desert
I saw a creature, naked, bestial,
Who, squatting upon the ground,
Held his heart in his hands,
And ate of it.
I said, “Is it good, friend?”
“It is bitter—bitter”, he answered;
“But I like it
Because it is bitter,
And because it is my heart.”
---
III
Al desert
vaig veure una criatura, nua, bestial,
que, agenollada,
tenia el cor a les mans
i en menjava.
Vaig dir, «És bo, amic?»
«És amarg—amarg», va respondre,
«Però m’agrada
perquè és amarg,
i perquè és el meu cor».
Genet negre i altres
ratlles
Café Central de Poesia, 2025
Més sobre l’autor, ací
[Traducció de D. Sam Abrams]
dilluns, 19 de gener del 2026
[AIXÍ COM S'ESCAPA LA LLENGUA...]
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Així com s’escapa la llengua
com la sorra sota l’onada
que no recula no s’escapa
així com s’escampa la parla
com la llum de la matinada
que no diu ni tampoc parla
ni sap la llengua dels humans
així també un seu dolor
a casa a la cabana i al repòs
es van perdre sota l a boira
la casa la cabana i el repòs
endins del bosc sota la boira
hi ha alguna cosa que no va
alguna cosa torta que se’n va
així que intenta fer-se’n càrrec
alguna cosa que és en va si hi va
i prova de copsar-la
així com totes les arrels
que s’allunyen un tros i més
sempre una mica per dins més
així tot el que diu es torna vague
se’n va li fuig i és fum
s’amaga de la flama
i diu se’n va i ve com fum
com ve la pluja i se’n va
de les muntanyes a les valls
la pluja destralera
i va fent i traient tot l’aire
dels nabius i l es vespes
dels fongs i de les nespres
la pluja consentida
de trons llampants
quan diu tot el que diu
que no pot ser res més que baf
per què és per dins una fugida
que no recula
calla.
Això, la pedra. Últim quadern del frau
Edicions 62, 2026
Més sobre l’autor, ací
dissabte, 17 de gener del 2026
SONGS IV / CANÇONS IV
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
SONGS IV
Thy fingers make early flowers of all things.
thy hair mostly the hours love:
a smoothness which
sings,saying
(though love be a day)
do not fear,we will go amaying.
thy whitest feet crisply are straying.
Always
thy moist eyes are at kisses playing,
whose strangeness much
says;singing
(though love be a day)
for which girl art thou flowers
bringing?
To be thy lips is a sweet thing
and small.
Death, Thee i call rich beyond wishing
if this thou catch,
else missing.
(though love be a day
and life be nothing,it shall not stop
kissing).
---
CANÇONS IV
Els teus dits fan flors primerenques de tot.
els teus cabells els estimen més les hores:
una placidesa que
canta, tot dient
(encara que l’amor no dura sinó un dia)
no temis, anirem a festejar el maig.
vaguen els teus llarguíssims peus fràgils.
Sempre els teus ulls humits juguen a besar,
la seva estranyesa diu
molt; cantant
(encara que l’amor no dura sinó un dia)
a quina noia portes flors?
És una cosa dolça i petita que els teus
llavis
siguin.
Mort, a Tu et dic rica més enllà del desig
si t’apoderes d’això
i perds la resta.
(encara que l’amor no dura sinó un dia
i la vida és no res, no s’acabaran els
besos).
(a) poemes
El Gall Editors, 2007
Més sobre l’autor, ací
[Traducció d'Alfred Sargatal]
dimecres, 14 de gener del 2026
ARA
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
ARA
Començ el viatge a través dels escarbats
que circulen arrambats, però dispersos,
pel carrer estret del Bou de Sant Pere.
A poc a poc, com avergonyits, no saben
que la vida voldria ignorar-los i no són
més que superfícies de l’ésser a les clavegueres.
“Les veritats no són fetes per a nosaltres”,
diria un, segur, si hagués pensat
talment un Gregor Samsa que no és.
“Nosaltres no hem fabricat les veritats”,
replicaria un altre, abans de veure
el company esclafat per l’oi prematur.
Aixecaria les antenes per trobar refugi
a un cau artístic o de sud-americans,
supervivents, també, de les mentides
vertaderes, tan necessàries en un temps
on no s’hi valen els retrets.
Enfonyat dins l’escletxa, veuria passar la cua
dels immigrants, els nins del migdia,
les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers
primers, els femeters de les dues
els noctàmbuls últims.
Llavors, dins la quietud de les hores fades,
podrà engospar qualque formiga despistada.
“Les veritats no se les creuen ni els escarbats”,
rovegarà mentre rosega la presa més petita,
encara enrabiat per la mort del company.
Aquí i ara
El Gall Editor, 2007
Més sobre l’autor, ací
dissabte, 10 de gener del 2026
[SOLS HI HA UNA MÚSICA...]
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
sols hi ha una música
d’aigua que perdura
en els paranys de la meus pensa:
el regalimar verd de la teua mirada.
més enllà, tot s’esquerda
en un enrenou
sense rostre ni final,
la indiferència d’una ombra
devorada per l’oblit.
com són d’invisibles
els signes de la pell
per a ensinistrar-los
en un poema!
Anells concèntrics d’aigua
7 i mig Editorial de poesia, 1998
Més sobre l’autor, ací
dimecres, 7 de gener del 2026
[DEIXEU...]
(Imatge propia)
Deixeu
que el palpebreig
de la lluna
s’esqueixe
pels meus somnis.
Atapeït el missatge
En un obscur silenci,
marxaré
com el brunzir callat
dels ocells al vent.
David Raga i Sauco
On clouen els teus ulls
7 i mig Editorial de poesia, 1998
Més sobre l’autor, ací
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
Entrades
