4
El batec del subsòl esborra el temps
amb un alè de boira perenne entre el cel i la terra.
El desig s’acumula en l’aigua de l’arrel
i els segles diuen lentament la cadència del món.
Tot ha de retornar a mi amb l’abrivament de la tempesta
i la nit centrífuga m’ha d’estirar les carns
fent-me presa de les seves llengües de bèstia.
El dolor és un funàmbul irat
a la corda fluixa de les meves venes.
La superfície rebrosta amb llucs de menta,
l’aroma càlida i dolça omple els racons de l’obaga
i recorda camins d’infantesa d’estius frondosos,
de sols madurs en les maduixes silvestres,
de dits que s’allarguen a l’encalç de la móra
indefensos encara a l’urpada de l’esbarzer,
clivellats de sang humida i tendra.
Al subsòl, però, encara predomina la foscor
quieta, eterna.
Terra
fonda
Cossetània Edicions, 2008
Més sobre l’autora, ací
Entrades
