EL MITE DE SÍSIF
El mite de Sísif no representa la inutilitat,
cap pas de l'hèlix no és el mateix.
Els antics ens atorgaren belles i benignes imatges,
tal el poder purificador del foc
—malgrat que desconeixien els microbis—
i ens oferiren també aquesta, polisèmica,
emperò nosaltres un sol significat li comportam,
el més senzill per a la tribu:
cercar aviat la desfeta, l'enderrocament,
pujar un sol pic la pedra.
Immens era el dolor de Pasteur
quan, per suggeriment, prec i pressió
del seu mestre Dumas,
abandonà París cap a la província obscura,
per tal d'investigar la malaltia dels cucs de seda
atès el dany que, per a l'economia animal, comportava:
«Emperò, tingueu pietat de mi,
compreneu que no he vist mai
un sol d'aquests cucs», li deia.
Sense possibles, envoltat de fred i expectació,
acaronà la recerca de les dissimetries,
la polèmica de la generació espontània,
l'estudi del microorganismes del vi...
També a nosaltres la memòria ens dol...
Emperò allí, lluny de tot, entra en si.
Aquells cucs malalts ho eren a causa de
microorganismes
semblants a cells que no volia deixar a París,
però no es nodrien dins sucs vegetals,
vivien dins organismes vius:
les malalties infeccioses tenien aquesta causa.
«Dios está en los pucheros.»
I nosaltres ens neguem
a permetre que cap tebior premi la nostra carn.
«Un ésser humà és per a una sola vida,
cal retenir la pedra amb força»,
diu l'enteniment general.
Emperò, mai no són els mateixos tords
el que arriben amb l'hivern a la Mediterrània.
La fertilitat, el gentil no la vol comprendre.
El confinament anul·la la visió.
L'erudició estronca la comprensió.
Llibre de Mercuri (1975-1985)
Lleonard Muntaner editor, 2019
Entrades
