arrambats a l’extrem,
instal·lats en la pèrdua,
a l’exili,
desfets.
Colgats d’eines inútils,
d’imatges,
idees,
fascicles,
papers.
Enfangats
en el relat estèril.
Exhaurits,
sense esma.
Pam a pam,
recomptem els passos desfets.
Fingirem, covards, l’extinció?
O alçarem altre cop les banderes?
Epigramari
AdiA Edicions, 2021
Més sobre l'autor, ací
Hui Olga Xirinacs compleix 85 anys i 85 llibres. Celebrem-ho!!!
TU JA HO SABIES
Ja ho sabies, que de palaus ja no en tenia
i ni salons ni tapissos retindrien la teva ombra.
Ni jardins amb majordoms, ni donzelles
que et raspallessin els cabells sedosos;
només les meves mans, i per tu ja eren massa.
Només paraules, i les hauries esborrat.
Quedava la profunditat de la tarda
quan pren color de foguera extingida
i les brases del jardí són sang a les copes.
Teníem copes venecianes i milers de llibres,
serveis de plata i aparadors de vori,
de tot això hi havia, les flors no s’acabaven.
Però el sol ja es ponia.
Una bomba al jardí
Stonberg Editorial, 2021
FINS A
DESAPARÈIXER
Aquesta
vora tersa, humida, túrgida:
un
altre cop aquesta vora on llisquen
les
paraules i es fonen. I desfer-me,
dissolt
en l’aire, imperceptible, anònim,
desprès
de les imatges, dels afectes.
Et
creus que la paraula és gratis, vàlida
per
ella sola. Quin projecte albires?
Quina
és la teva estètica? Com penses
vincular-te
amb el món i no parlar
de
caminar pel bosc? Dius que són verdes
i
fuges. Qui pogués tenir la veu
més
deseixida, més distant, capaç
de
copsar les anècdotes més simples,
descriure-les
en els detalls precisos
i
mostrar-ne el sentit profund — com qui
no vol
la cosa i mantenint l’enigma.
Tot
passejant, em trobo un ocell mort,
un
petit rapinyaire, sense cap;
les
ales, disposades a l’atac,
immòbils,
rígides, i separades
del
cos. Un pugilista fragmentat.
Em dic:
No soc capaç de sostenir
el joc
de forces que relliga els mots
i els
actes, les imatges i els aguaits.
Millor
no ser-hi. Com si jo pogués
triar.
I dic que són verdes i fujo.
Aleshores,
el buit en pau amb ell
mateix,
el lloc on cessa el moviment
i on
s’aturen els fluxos d’energia.
Reclòs
en lloc segur, arrecerat
de la
sorda tempesta que només
ocorre
perquè l’altre vol alguna
cosa de
mi. S’aturen tots els fluxos.
Defineixo
una asímptota en què els mots
pengen
d’un fil. No arriba l’aire. Poso
a prova
la incertesa d’una llum
que
parpelleja sola i en silenci.
L'animal que parla
Proa Edicions, 2021
Més sobre l'autor, ací
Ballaves, i jo et veia despullada,
no en la penombra roja de la pista;
anava nit enllà la meva vista:
ja reies al meu llit, blanca, oblidada...
Sentia que el teu cos de divuit anys
se m’obria calent com un bressol,
i que no dormiria mai més sol,
envilit per malsons i desenganys.
Ballaves, i el teu cos em prometia
el tendre acolliment on he tastat
el sabor més gustós de la bondat,
un delit que derrota la ironia.
Ballaves, tota llavis, oferint
la veritat oculta de l’instint.
Edicions Proa, 2021
Més sobre l'autor, ací
Tu
venies d’un temps i d’un espai
que
encara no existien per a mi,
un
continent sencer per descobrir,
un
Eldorado com cap altre mai.
Jo no
era, potser, més que un illot
entrevist
en la boira del matí,
una
terra sense herbes per collir,
una
garriga pàl·lida, un ermot.
Flotant
damunt un temps incandescent,
ens vam
entretopar com rais en guerra
i,
gronxats per les ones en el vent,
vam
sentir tremolar el fons de la terra.
Els focs ratllaven tot el firmament
quan l’illot ancorava al continent.
El suïcidi
no t’ha sortit bé.
La buidada de blísters
t’ha fet caure de la cadira,
i estirada a la catifa
sents la impotència de
l’escarabat de panxa enlaire.
T’arrossegues per terra com un cuc
fins al sofà
on inventem un mecanisme
amb coixins
per passar del terra al sofà
i del sofà a la cadira de rodes.
Em parles d’humiliació
i de ganes de morir.
La resta del dia dorms
mentre rento els teus plats,
frego el teu terra,
estenc la teva roba i
fullejo el teu diari en aquest idioma
que entenc ben poc.
Finlàndia
Editorial Galerada, 2015
Més sobre l'autora, ací
[Registre d’entrada]
Ara no sabria dir el meu nom perquè el duc davall la pell
com a empremta d’un naixement erràtic.
Ara que el meu cos s’ompli de silencis buits
i entrellums no nascudes, temorós de futurs naufragis,
m’endinse en un horitzó de temps insomne.
Ara, dic, comence a caminar
llepant-me com un caragol empastifat.
[Iniciaré
l’escriptura d’un diari de derrotes.]
que ens
encercla el món,
quan el
color és límit de les formes,
quan
intangibles en els nostres ulls
els
cossos són figura.
Som
immaterials en la mirada
que ens
troba,
certesa
de la carn i del reflex
de la
llum missatgera.
Guardes, gelós, al càntir de la vida,
l’aigua
secreta de la qual no beus,
malgrat
la set que saps que tant la vol.
Potser
esperes el miracle que faci
de
l’aigua un vi magnífic i et celebris,
quan
els teus somnis no siguin com fotos
dormint
en un catàleg de viatges.
Vindreu
a ser, vi i tu, com un de sol.
Com l'hora blava
Pagès Editors, 2021
Més sobre l'autor, ací
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
