REBUTJAR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

REBUTJAR

Una muntanya

no rebutja la poesia;

ni tampoc els núvols,

l’aigua o les estreles.

És sempre la gent

qui la rebutja,

per por,

per odi

i amb xerrameca.

Shuntaro Tanikawa

Més sobre l'autor, ací

[ENTERC I IMPRUDENT...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Enterc i imprudent

sotge els gestos

presos en els capcirons

              dels meus dits,

el secret incandescent

           dels nostres noms

i la impossible presència

         d’aquell temps.

D’aquella tebior

             només resta

una bombeta fosa

i tota la llum que

       d’ella no va nàixer.

Jesús Giron Araque

Inventari de fragilitats

Onada Edicions, 2016

NAAJIL A PIXAN / LA CASA DE LA TEUA ÀNIMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

NAAJIL A PIXAN

A t’aane’ un naajil a pixan,
tumen ti’ kuxa’an a laats’ilo’ob.
Ti’e úuchben xa’anilnaj,
ti’ tu’ux ku k’a’ajsaj a kajtalil,
ti’ ku p’aatal t’aan.

Le béetike’
ma’ a wok’ol u kiimil a wíinklil,
mix a wok’ol a kiimil a pixan;
a wíinklile’,
máantats’ ku p’aatal ich u yich a páalal;
a pixane’
máantats’ ku léembal ti’ u yich xuxil eek’ob.

***

LA CASA DE TU ALMA

Tu idioma es la casa de tu alma.
Ahí viven tus padres y tus abuelos.
En esa casa milenaria,
hogar de tus recuerdos,
permanece tu palabra.

Por eso,
no llores la muerte de tu cuerpo,
ni llores la muerte de tu alma;
tu cuerpo,
permanece en el rostro de tus hijos,
tu alma,
eternece en el fulgor de las estrellas.

***

LA CASA DE LA TEUA ÀNIMA

La teua llengua és la casa de la teua ànima.

Ací viuen els teus pares i els teus avis.

En aquesta casa mil·lenària,

llar dels teus records,

roman la teua paraula.

Per això,

no plores la mort del teu cos,

ni plores la mort de la teua ànima;

el teu cos,

roman a la cara dels teus fills,

la teua ànima,

es fa eterna en el fulgor de les estreles.

Jorge Cocom Pech

Més sobre l'autor, ací

[poeta de llengua maia]

[Traducció al català feta pr mi a partir de traducció al castellà feta pel Festival de Poesia de Medellín]

LOS VIAJEROS

(Original escrit per Juan Gil-Albert.)
(Exposició "Equipatge de tornada. La biblioteca de l'exili de la Biblioteca Valenciana".)

LOS VIAJEROS

Desconocedores del destino que los conduce,
atentos a la llamada del mar que brilla ante sus ojos
como una misteriosa materia anonadada,
se pasean sumergidos en la fatalidad de su sueño.

Un claro sopor de brasas los envuelve
y les motea pómulos febriles con un agua de ansiedad.
Van bajo las pálidas palmeras del invencible estío
y las mariposas chinescas les aportan la fugaz ilusión de la lejanía.

Sólo tras muchos años habrán madurado sus infortunios
y desperdigados por tierra, unos y otros, 
agonizarán indistintamente en sus rincones oscuros
mientras aquí, estos grises ramajes indiferentes, continúan su [hastío.

Viajar es ir muriéndose lentamente,
pasando como en ascuas sobre la triunfante melancolía
e ir abandonando lo más inaprensible de nuestras tristezas
en esos lánguidos parajes que nos ignoran.

Juan Gil-Albert

Las ilusiones con el poema de El convaleciente

Imán, 1945

Més sobre l'autor, ací

CAMP DE BATALLA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Camp de batalla

M’amago a les golfes quan arriba l’enemic. Em descobreixo un exèrcit de pèls a l’avantbraç, dos canons carregats als pectorals i les ungles esmolades. Ho sé, la treva no fa pau, al cos hi tinc barricades en flames i hi vull les cicatrius, amb formes d’animals i núvols baixos, que pugui repassar sense esquinçar-les. Ajupida sota els trastos vells, ho sé: fugir de la guerra vol dir tenir totes les batalles pendents.

Carla Fajardo

Limítrofes

Viena Edicions, 2019

Més sobre l'autora, ací

DIES D'OCTUBRE

(Imatge pròpia)

DIES D'OCTUBRE             

d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres

             Miquel Martí i Pol

Arrambarem els mots mentre fem solcs

a la terra inquieta.

Sortiran arrels a l'embat de la força

i serem brolladors de fets irrenunciables.

El temps dirà la darrera paraula.

Nosaltres direm "sempre".

                            I serà Octubre.

Imma López Pavía

Solsticis

Vincle editorial, 2019

Més sobre l'autora, ací

ALBUFERENC

(Fotografia de l'autor que acompnaya el poema)

ALBUFERENC

T’han fet per a ser camí

sobre el sol reflectit,

sobre el verd líquid.

T’han fet per a ser paisatge,

per a retindre el vent,

pera obrir les aigües.

Com un gran peix

amb escates de quitrà,

amb cos de fusta,

t'han fet peça a peça

en les mans del calafat,

la gaia, els merils, les bordes,

els màstils i la perxa per anar avall. 

Pren el timó pescador, 

la barca t’entregarà el llac.

Berna Blanch

Albuferenc

El Petit Editor, 2018

Més obre l'autor, ací

[ASSAGE EN L'ARENA ESBOSSOS I COLORS...]

(Imatge pròpia)

assage en l'arena esbossos i colors:
la primera llum de la lluna, crua i temorenca, 
acaricia les ondulacions tímides de les ones, 
subtils reflexos que embolcallen 
a mirada malva d'una mar 
picotejada per peixets esblaimats 
que neden talment confiats.
enllà, l’horitzó està pintat 
per les traçades de la grisalla 
que va dipositant el capvespre 
allunyat del soroll dels núvols. 
m’assec en l'arena i torne a mirar la mar.
com un xiquet bocabadat, m'encise perseguint 
els geps de les onades prenyades d'oxigen 
que arriben fins la a platja
les quals fan desaparéixer les sendes 
que els crancs hi dibuixaren 
fins que s'esgoten, tèbies i dòcils, 
abans de fregar-me els peus.
em queda capficat i naufragat, no sé per què, 
pensant en l'última onada prenyada d'oxigen 
que arribarà abans de la calma que arrossegarà
l’adveniment de la derrota muscular.
m'alce i me'n vaig: núvols de marbre 

tapen l'aureola de la lluna.

Hermini Pérez

Més sobre l'autor, ací

«TANT EN AMOR MA PENSA HA CONSENTIT...»

(Imatge pròpia)

«TANT EN AMOR MA PENSA HA CONSENTIT...»

                                                        Ausiàs March.

Tant en Amor ma pensa ha consentit 

que em faig estrany i d'aquest món interdit, 

foragitat de mi, en els espills captiu. 

El vent que la mar viu em torna esquiu 

i tem la nit que muda les figures. 

Del meu navili d'enlairades amures, 

que ensinistrava la mar, la governava, 

quatre fusts en resten a la platja. 

¿Per què hom perd la seua vigoria,

com un infant s'ajup i cerca escalf?

¿Per què ens nega el seny de melangia

i ens fa molls i estòlids com el fang?

Tant en Amor ma pensa ha consentit

que ara el camí que em portava a la marina

em deserta i m'amoïna com un espés neguit,

i aquesta color de salnitre que em curtia

ara em fa nosa com el baf de bonança.

Que cap vaixell no naix per habitar un port,

sinó per besar la llunyania!

Veu entre quers, la sent que defallia.

En restar sola, perduda l'alegria,

la pensa d'Amor la retenia,

però ni una brisa no em digué que la perdia.

Josep Mir

Viure no és necessari. Navegar sí

La forest d'Arana, 1987

Més sobre l'autor, ací

EL MATÍ

(Imatge pròpia)

EL MATÍ

 A Carme Linares

i Rafel Torregrosa

I a Ginesta

I

En començar a dir-me,

a anomenar-me, a ser,

a desxifrar riuades

de mots buscant-se en ordre,

he reparat, abstreta,

en el color magnífic

del matí.

Estic encara nua i els reflexos

del sol –sembla un ocell

oníric– em transformen

la carn en força mítica.

Moment d’incertitud.

Retrobe cega, però, la calentor

benigna de la llum, que indiferent

es tomba sobre el món.

Moment en què el miracle

es dóna.

Òbric els braços, els alce

per retallar-me en arc

o arbust i recollir-ne

la pau, aquesta pau 

–que tant envege–

de la natura sòlida, perpètua.

Lola Andrés

Jocs de llum

Ed. Bromera, 2006

Més sobre l'autora, ací  i ací