EMPREMTES

La poesia és essencialment un misteri. SALVADOR JÀFER

diumenge, 18 de febrer del 2024

DIES CLARÍSSIMS DE SÍRIA


(Imatge no identificada presa de la xarxa)


Dies claríssims de Síria

 

Sabés l’aprenent de qui sap què

que avui seríeu la transfigurada,

que he estat jo l’autor del prodigi,

o no ho sabés, a qui interessa ja

si no és per complaure’ns-hi.

 

Abandonats a coincidir

en el desig, en predir el resultat

del desig, atiats a repetir

fins a impostades extenuacions,

esventat s’expandeix per tots els trànsits

entre el vostre somriure

i el vostre admoniment,

tan brillant, ambre de tan bon lliscar,

resina, mel, fuetades d’espurnes

l’enigma de saber-me capaç de despertar

el dolorós prodigi tan per sobre de mi.

 

Ara em fan mal les ganes d’estar amb vós.

Un mal elèctric,

vertiginós i retornant,

sense pors protectores,

el vostre obsequi

de bondat i de fúria,

de la constant revelació

del que vull ser i del que soc.


Miquel de Palol

Dies claríssims de Síria

Pagès Edicions, 2023

Més sobre l'autor, ací

divendres, 16 de febrer del 2024

WEB CALPURNI POESIA




En aquesta pàgina, Calpurni pOESIA, podeu trobar informació sobre els meus llibres, sobre mi i diversos poemes de la meua autoria. Passeu, passeu; sereu benvinguts i benvingudes.


https://jesusgironaraque.wixsite.com/calpurni

dijous, 15 de febrer del 2024

CORRESPONDENCES / CORRESPONDÈNCIES


(Imatge no identificada presa de la xarxa)


La Nature est un temple où de vivants piliers

Laissent parfois sortir de confuses paroles;

L'homme y passe à travers des forêts de symboles

Qui l'observent avec des regards familiers.

 

Comme de longs échos qui de loin se confondent

Dans une ténébreuse et profonde unité,

Vaste comme la nuit et comme la clarté,

Les parfums, les couleurs et les sons se répondent.

 

II est des parfums frais comme des chairs d'enfants,

Doux comme les hautbois, verts comme les prairies,

— Et d'autres, corrompus, riches et triomphants,

 

Ayant l'expansion des choses infinies,

Comme l'ambre, le musc, le benjoin et l'encens,

Qui chantent les transports de l'esprit et des sens.

 

--- 


La natura és un temple que d’entre els seus pilars

De vegades surten paraules confuses;

L'home passa a través dels boscos de símbols

Que l'observen amb mirades properes.

 

Com llargs ecos que es fusionen des de lluny

En una fosca i profunda unitat,

Vasta com la nit i com la llum,

Les olors, els colors i els sons conversen.

 

Hi ha perfums frescos com carns de nens,

Suaus com els oboès, verds com els prats,

—I altres, corruptes, pletòrics i triomfants,

 

Que s’expandeixen com l’infinit,

Com l'ambre, el mesc, el benjuí i l'encens,

Que canten la transposició l'esperit i dels sentits.


Charles Baudelaire

Les fleurs du mal

Librarie Générale Française, 1999

Més sobre l'autor, ací


[Traducció meua del francés al català]

 

 

diumenge, 11 de febrer del 2024

LES TRES SÍL·LABES

 

(Imatge de Lluís Roura)

Les teves síl·labes

 

Només tu, amb el teu desig,

adies els jorns en què amar-te

és quan tu en lloc de dir avui és dissabte de maig o dilluns de novembre

arribes i dius avui és catedral d’abril

que regalima degotissos i caderneres gòtiques.

 

I ho dius així, com qui segueix planxant una camisa,

on el meu cor és un butxaca plena de roselles.

 

I jo aprenc aquests versos que tu, en besar-me,

escrius a la meva ànima, amb totes les síl·labes d’estimar-me.

 

Pere Suau Palou

Una cademera en flames

Adia Edicions, 2023

Més sobre l'autor, ací

dimecres, 7 de febrer del 2024

[ARA VINC...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ara     vinc

              amb   corones

                               aïrades,

ara vinc     de     pedres

ben   ple                   per la

riba.

       Decanteu-vos!

                  Cerqueu el sarró!

Duc

            pols

                        lunar

                                      a

les

                          celles!


Antoni Tàpies Barba

La llum desahabitada . Antologia  (1973 -2022)

Pagès Editors, 2024

Més sobre l'autor, ací

diumenge, 4 de febrer del 2024

ÒRBITES EN SINCRONIA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


ÒRBITES EN SINCRONIA

 

¿Qui és aquest vell que veus en el mirall

i no et diu res de qui va ser perquè

s’ha oblidat, fins i tot, de la tristesa,

ni aquests llavis cansats de tant besar

només la icona d’un amor benigne,

ni l’última claror de cap al tard,

ara que sents com va marxant la vida?

¿Qui és aquest vell de rostre inconegut

amb faccions d’una mort massa propera,

el sobirà monarca de les flors

que es van marcint al centre del nou dia?

¿Qui l’home d’aquest temps que sempre et buida

de tot l'enyor que havies pressentit?

Cal que tanquis ja el llibre i cada pàgina

amb un vers infinit, profund, subtil

com la imatge del vell que veus, decrèpita,

en el fons del mirall que ara contemples

i que saps que, malgrat l’engany de viure,

des de l’inici ja va ser la teva.


Israel Clarà

Òrbites en sincronia

Edicions del Sud, 2020

Més sobre l'autor, ací

dijous, 1 de febrer del 2024

TERRATRÈMOL

                                                        (Autoretrat. Museu del Prado)


TERRATRÈMOL


Llegia sovint durero

els colors, les propostes esquemàtiques,

la neu sobre els pits, o les urpes, lentíssimes i obertes. Com

grapats de raïm madur a punt de caure.

 

Uns anys després, o uns segles,

la terra s’ha endut uns peixos que s’ofeguen, a poc a poc, a l’arena;

un centenar de vidres, cames, cors;

dos rellotges de polsera que es retarden;

la ràdio d’un hotel de mala mort,

 

i la mort mateixa que, ferida en orbs

crepuscles, agonitza possible a hores d’ara,

en un llit sense màrfega, brutíssim,

a un hospital de marraquesch.


Alfons Navarret i Xapa

Genealogies i desencontres

Ajuntament de Catarroja, 2001

Més sobre l'autor, ací

dilluns, 29 de gener del 2024

CRÒNICA I

 

(Fotograma de la pel·lícula "Jules et Jim")


Crònica I

 

QUAN Jules i Jim corrien per París en blanc i negre,

un altre món maldava per nàixer. Sonaven les trompetes

de l’Apocalipsi i la crisi dels míssils a Cuba anunciava

 una fi del món concreta i nuclear. Sonaven campanes

de mort per a Norma Jeane i el destí va atrapar Marilyn.

Cursum perfidio. Mataren Kennedy, es van acabar

les històries de Camelot. En abril de 1968 el somni

de Luther King es va interrompre mentre al Royal

Albert Hall Massiel cantava vestida

                                                             de Courrèges.

En maig els estudiants regiraven les llambordes

de la Sorbonne per si hi trobaven la platja. Sense primavera

a Praga. A Califòrnia, però, els joves s’omplien de flors

els cabells. S’apressaven a fer l’amor mentre el napalm

ruixava tots els verds de Vietnam. Les joves cantaven

als cementeris “Where have all the flowers gonne?”.

Aquell estiu de televisors al carrer, Armstrong i Aldrin

van posar un peu a la lluna. Les pantalles van esdevenir

l’espill on mirar la realitat. Els homes anaven a treballar

a Alemanya, a veremar a França, aquells trens de llum

de pixum s’omplien de maletes. Olor a pernil.

Amb els diners el pare es va comprar un 600 dues portes,

a ella li va portar una caseta de música. Sonava Bach.

En estiu van anar d’excursió a Benidorm i va descobrir

l’escuma de les ones i aquella piscina blau de Hockney.

D’un blau vida. De fet, no en sabien res de la vida,

a l’escola la mestra deia que el groc era “amarillo”.

Pel carrer encara passaven ramats d’ovelles

i feia olor de fem. Aquell gener va fer molt de fred.

Sense saber què passava va començar

                                                                 a sagnar.


Imma López Pavia

Atles temporal

Pagès Editors, 2024

Més sobre l'autora, ací

divendres, 26 de gener del 2024

AQUEST CARRER


 (Imatge pròpia)

O cosa de creure impossible!

Joan Roís de Corella

 

Aquell carrer, aquell molt dolgut carrer

que retinc a la memòria amb un agut espant,

amb un espant de papers, de robes, de quefer diari.

Inútilment recórrec cers indrets abans amables,

entre el vent d’una pluja o d’una negror sobtada.

Una flaire d’oms i automòbils, alguna botiga,

s’enlaira encara amb el nom delerós;

delerós potser d’oblit o potser també

de les llargues setmanes, mesos, anys i tot,

quan aquell nom encenia alegre un món

feliçment elemental, d’obertes finestres,

una llum dins de l’aspra matinada, un nom de cotó.


Alexandre Navarro

Desgracià la pluja les banderes

Editorial Germania, 1995

Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 23 de gener del 2024

DIFÍCIL ES EL CAMINO DE SHU / DIFÍCIL ÉS EL CAMÍ DE SHU

 



DIFÍCIL ES EL CAMINO DE SHU

 

¡Oh! ¡Qué peligro! ¡Qué altura!

Es más difícil seguir el camino de Shu

que escalar el cielo azul.

Chan Cong y Yu Fu fundaron este reino

en tiempos inmemoriales.

Desde entonces han pasado

cuarenta y ocho mil años,

sin que se comunicara con Qin.

Solo había, al oeste,

desde el monte Taibai,

una senda de pájaros

que conducía a la cumbre de Emei.

Las escaleras celestes se unieron

con pasarelas entre las rocas

cuando los cerros se derrumbaron

aplastando a los valientes.

 

Ante los altos picachos,

el Astro Rey, que viene en su carroza

tirada por seis dragones,

tiene que cambiar su ruta.

Abajo corren furiosas olas,

que ora se desvían

ora se lanzan adelante,

formando vorágines vertiginosas.

Aquí les fallan las alas

a las grullas amarillas

que vuelan a gran altura.

Los ágiles monos, tristes,

no se atreven a trepar por estas rocas.

¡Cuántas vueltas y revueltas

en el paso Lodo Oscuro!

En solo cien escalones

aparecen nueve curvas

y peñascos verticales.

Conteniendo el aliento,

el viajero puede tocar Orión

y la estrella del Pozo,

y luego se lamenta largo rato,

sentado, con la mano en el pecho.

 

Amigo, ¿cuándo volverás

de este viaje al oeste,

de esas sendas empinadas

y las rocas escarpadas,

imposibles de salvar?

Allí solo escucharás

los quejidos de las lúgubres aves

posadas sobre los añosos árboles.

Al volar el macho, lo sigue su hembra,

dando vueltas por la selva.

Oirás gemir a los cucos bajo la luna

afligiendo las montañas desiertas.

 

Más fácil sería escalar el cielo azul

que seguir el camino de Shu.

Su mención hace palidecer

cualquier sonrosado rostro.

Los picos se suceden uno a otro

y casi se tocan con el cenit.

Los pinos muertos, volteados,

penden de los precipicios.

Torrentes y cataratas aladas

se disputan por rugir.

Las rocas, batidas por el agua,

que hace remolinos al fondo del abismo,

retumban como mil truenos.

 

¿Por qué, amigo, vienes de lejos

a parajes tan peligrosos?

Mira el Paso de la Espada.

¡Qué abrupto y vertical!

Mientras un solo hombre lo defienda,

ni diez mil podrán tomarlo.

Y si sus defensores no fueran leales,

serían como lobos y chacales.

De día, guárdate de los feroces tigres.

De noche, de las serpientes gigantes,

que sus colmillos afilan

para nutrirse de sangre .

y que abaten al hombre como si fuera paja

Aunque la ciudad Brocado

sea un lugar placentero,

es mejor que regreses a casa cuanto antes,

ya que es más fácil escalar el cielo azul

que seguir el camino de Shu.

Al dirigir mis ojos al oeste,

impotente, lanzo un profundo suspiro.

 

LI BAI (o LI PO o LI TAI-PE)

Li Bai. Antología poética

Edición Bilingüe de Guojian Chen

Cátedra. Letras Universales, 2023

Més sobre l'autor, ací

Més sobre el traductor, ací


[Taducció  del xinés de Guojian Chen]

 

---

DIFÍCIL ÉS EL CAMÍ DE SHU

 

Oh! Quin perill! Quina alçada!

És més difícil seguir el camí de Shu

que escalar el cel blau.

Chan Cong i Yu Fu van fundar aquest regne

en temps immemorials.

Des de llavors han passat

quaranta-huit mil anys,

sense que es comunicara amb Qin.

Només hi havia, a l'oest,

des de la muntanya Taibai,

un camí d'ocells

que conduïa al cim d'Emei.

Les escales celestes es van unir

amb passarel·les entre les roques

quan els turons es van esfondrar

aixafant els valents.

 

Davant les altes picades,

l'Astre Rei, que ve en la seua carrossa

tirada per sis dracs,

ha de canviar la seua ruta.

A baix corren furioses onades,

que ara es desvien

ara es llancen endavant,

formant voràgines vertiginoses.

Aquí els fallen les ales

a les grues grogues

que volen a gran alçada.

Els àgils micos, tristos,

no gosen enfilar-se per aquestes roques.

Quantes voltes i revoltes

al pas Llot Fosc!

En només cent graons

apareixen nou corbes

i penyals verticals.

Contenint l'alé,

el viatger pot tocar Orió

i l'estrela del Pou,

i després es lamenta llarga estona,

assegut, amb la mà al pit.

 

Amic, quan tornaràs

d'aquest viatge a l'oest,

d'aquestes sendes costerudes

i les roques escarpades,

impossibles de salvar?

Allí només escoltaràs

els gemecs de les lúgubres aus

posades sobre els vells arbres.

En volar el mascle, la segueix la seua femella,

donant voltes per la selva.

Sentiràs gemegar els cucuts sota la lluna

afligint les muntanyes desertes.

 

Més fàcil seria escalar el cel blau

que seguir el camí de Shu.

La seua menció fa empal·lidir

qualsevol rosat rostre.

Els pics se succeeixen l'un a l'altre

i gairebé es toquen amb el zenit.

Els pins morts, voltejats,

Pengen dels precipicis.

Torrents i cascades alades

es disputen per rugir.

Les roques, batudes per l'aigua,

que fa remolins al fons de l'abisme,

ressonen com mil trons.

 

Per què, amic, vens de lluny

a paratges tan perillosos?

Mira el Pas de l'Espasa.

Que abrupte i vertical!

Mentre un sol home ho defense,

ni deu mil podran prendre'l.

I si els seus defensors no foren lleials,

serien com a llops i xacals.

De dia, guarda't dels ferotges tigres.

De nit, de les serps gegants,

que els seus ullals esmolen

per nodrir-se de sang

i que abaten l'home com si fora palla

Encara que la ciutat Brocat

siga un lloc plaent,

és millor que tornes a casa com més prompte millor,

ja que és més fàcil escalar el cel blau

de seguir el camí de Shu.

En dirigir els meus ulls a l'oest,

impotent, llance un profund sospir.

 

[Traducció meua a partir de la versió en castellà de Guojian Chen]