un calfred d’essència de roure
per oblidar la precarietat del menjador
si empenys runes sordes d’un turó
les mans se t’omplen d’espurnes
i esdevens, per fi, electrònic
Ritxi Sorókin
Runa
Editorial Fonoll, 2026
Més sobre l’autor, ací
un calfred d’essència de roure
per oblidar la precarietat del menjador
si empenys runes sordes d’un turó
les mans se t’omplen d’espurnes
i esdevens, per fi, electrònic
Ritxi Sorókin
Runa
Editorial Fonoll, 2026
Més sobre l’autor, ací
FARADAY
la ferida no vol pressa
vol podrir-se en pau
perdre’s en la penombra
del grau anarètic,
zelar el misteri
vol que li deixis el cos
com a niu de cucs,
de tremolors
i d’alguna brasa lenta
hi ha un moment
en què tot el que ha mort
es torna llavor
hi ha un moment
en què tot allò que pesa
s’esmicola en adob
…o detona un bulb
i la pudor, ofrena
com escorça mullada
com fruita passada
com llàgrima que rega
la ferida és una boca a la terrai tu,
t’hi asseus,
pots escoltar el brot
i embabaiar-te de la seva
pirolítica cosmètica
Quela Servera-Turnes
COMPOST present quasi
constant
Adia Edicions, 2026
Més sobre l’autora, ací

A poc a poc
A poc a poc m’he despertat
a casa meva.
Era cuc. Era ritme
lentíssim de fulla i de pedra.
Alguna cosa s’ha esberlat
i una veu molt petita
s’ha afegit al batec.
Lentament, un impuls,
una arrel: una escletxa
de sol, una mica de vent,
un regust estranyíssim de rosada.
A poc a poc m’he encaminat
per la finesa de la tija.
He madurat,
he percebut la gravidesa,
l’amor que m’empenyia a esbadellar-me.
I he obert els ulls.
He vist l’ocell, que venia a tastar
la tendresa del cuc.
L’obertura del blau i el verd.
I jo era tan gran com el cel
i com la terra.
Llavors m’he despenjat
i m’he endinsat en el batec.
En el batec.
Amor total
Tushita Edicions, 2016
Més sobre l’autora, ací
Rugirán vientos nuevos
Otro su rumbo,
otra su energía,
tendremos que
ponerles
otros nombres
en la rosa de los
vientos
cuando benignos
sean
los nortes, los
ponientes
y lluevan piedras
crudas.
Para bien, o más
miseria.
No provocarán
tornados
ni
ciclones
el batir de alas de las ligeras mariposas.
Soplarán vientos
nuevos
en ráfagas violentas
desde otras
direcciones,
otras
fuerzas.
No servirán para
nombrarlos
los mil nombres antiguos
y habrá que
bautizarlos.
Aún queda
poesía.
---
Rugiran vents nous
Un altre rumb,
una altra la seua energia,
haurem de posar-los
altres noms
a la rosa dels vents
quan benignes siguen
els nords, els ponents
i ploguen pedres crues.
Per a bé, o més misèria.
No provocaran tornats
ni ciclons
el batre d’ales de les lleugeres papallones.
Bufaran vents nous
en ràfegues violentes
des d’altres direccions,
altres forces.
No serviran per a anomenar-los
els mil noms antics
i caldrà batejar-los.
Encara queda poesia.
Francisco Marín Campos
Naturadura
Osadía Ediciones / Ediciones Al Margen, 2026
[Traducció meua al valencià]
Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,
ignorant cap a on van,
amarats d'un perfum de terra molla
i d'un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
d'un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
el festeig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
s'enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
el joc de pluja i sol...
Amo tots els camins, fins els més aspres,
mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
als meus sentits desperts.
Poesia, 1981
Edicions 62, 1981
ABECEDARI DE DIUMENGE
"Marieta vol anar
a l'escola del carrer
perquè hi viu una girafa
vestida de mariner."
"La papallona
de veu redona
hui més que mai,
plora perfums
per una ploma
de papagai".
"Isabel té al cos fràgil caramel
i el faune l'envolta, volant pel cel."
Abecedari de diumenge
Diputació de València, 1988
Més sobre l’autora, ací
Si els almiralls del vent tinguessin esma
de cantar sempre el teu nom,
s'obririen finestres,
s'alçarien persianes
i plourien esperances al dol.
Del teu nom banderes foren
excuses d'estimar,
i ni ordres caldrien
i badarien himnes absorts
de la sort dels teus vespres.
A la barana dels teus
dits
Aeditors, 2009
Més sobre l’autor, ací
A ALGUNS QUE S'ESTRANYEN DE NOSALTRES
Nobles i bells senyors inconscients feliços
multiplicats cofois entre els miralls
d'Aranjuez o Versalles,
per gala coronats de barretina
frígia,
oh jacobins beats i gaditans metòdics,
ben satisfets i grassos en esperit,
us conec el rebuf quan ens trobeu
arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,
en un racó molest
del racional jardí geopolític.
I què hi farem, si som el poble-nosa,
si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se
a la imatge que en fa el vostre desig?
No heu d'esperar que presentem excuses.
Fins a un cert punt
(Poesia 1945-1989)
Edicions 62, 1989
Més sobre l0autor, ací
Pluja al claustre
Els teus ulls blaus han vist
la claror del nou dia.
Els àngels jardiners han decidit
regar una mica la ciutat
a mitja tarda, perquè tinguis
un dia amorosit de sol i pluja.
Tu que veus les taronges del claustre
i el teix, i les fontetes,
els dius que a mi també m’agradaria
compartir el temps amb ells,
però com tantes d’altres coses
sols me’n queda el record.
Mira-les per mi, que neixin roses
i magnòlies, i acants,
que per a tu i el teu claustre
sigui glòria el nou any.
El verd ara és més lluent
que el xiprer, sempre sever.
Llisquen les gotes de pluja
de les fulles torrades
de la magnòlia.
La merla busca el cuquet
resseguint l’herba esponjosa.
Les arrels, sempre immutables,
troben que és ben poca cosa,
aquest ram de pluja escassa.
Brilla el sol sobre els acants,
els núvols ja van marxant
i la rosa aixeca el cap
per espolsar-se una gota.
Passeig pel claustre
Ganzell, 2026
Acto cuarto – Escena II
IV
aquí la
intimidad:
ese poema
que herido se hace vientre
que otorga nombres
temidos a las cosas
o ese romperse de la voz
en ínsulas extrañas.
Ínsulas-cuervo,
mandorla;
enjambre de palabras que no cesa.
Qué extraña la caricia
de quien ama,
rumor de todo cuerpo
que no dice
[Magdalena penitente]
---
Acte quart –
Escena II
IV
ací la
intimitat:
aquest poema
que ferit es
fa ventre
que atorga
noms
temuts a les
coses
o aquest
trencar-se de la veu
en illes
estranyes.
Illes-corb,
mandorla;
eixam de
paraules que no cessa.
Què estranya
la carícia
de qui estima,
rumor de tot
cos
que no diu
[Magdalena
penitent]
Aitana Monzón
La civilización no era esto
Editorial
Espasa, 2021
Més sobre l’autora,
ací
[Traducció meua al valencià]