ACTO CUARTO / ACTE QUART

 

(Magdalena penitent. De la Tour)

Acto cuarto – Escena II

IV

aquí la intimidad:
ese poema
que herido se hace vientre
que otorga nombres
temidos a las cosas
o ese romperse de la voz
en ínsulas extrañas.
Ínsulas-cuervo,
mandorla;
enjambre de palabras que no cesa.
Qué extraña la caricia
de quien ama,
rumor de todo cuerpo
que no dice

[Magdalena penitente]

 

---

 

Acte quart – Escena II

IV

 

ací la intimitat:

aquest poema

que ferit es fa ventre

que atorga noms

temuts a les coses

o aquest trencar-se de la veu

en illes estranyes.

Illes-corb,

mandorla;

eixam de paraules que no cessa.

Què estranya la carícia

de qui estima,

rumor de tot cos

que no diu

[Magdalena penitent]

 

Aitana Monzón

La civilización no era esto

Editorial Espasa, 2021

Més sobre l’autora, ací

[Traducció meua al valencià]

AMOR CORTÈS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Amor cortès

Hom que no saps i desitges

só jo, que, en alba enutjosa

fugí prest, ombra confosa,

deixant-te l’amor a mitges.

No despotriquis de mi

entre els braços del gelós,

que tornaré, sigilós,

i et tornaré a seduir.

Mes no em preguis nom, Midons,

que l’orella sempre hi és

dels molestos lausengiers.

Ama’m sense condicions!

 

Josep Pedrals

El furgatori

LaBreu Edicions, 2019

Més sobre l’autor, ací

FILL DE PUTA

(La nau dels bojos. Hieronymus Bosch)

 

–fill de puta!– li clava una hòstia

que el deixa sec i quan cau a terra

li estova els collons amb una coça

marxa tranquil·lament del bar

remugant que això li passa

per haver tombat els tovallons

camina fins a un carrer

i allà contempla les complicades estructures,

tomba un fanal amb el peu


per veure'n bé la base

i hi veu el negre i el blanc

mutant a histèria

a sota el vermell dels fonaments

–l'inestable vermell

amb la seva sang–

passen quatre gossos corrents

i es borden amb ell una estona

s'ensumen es borden i marxen

tots junts carrer avall empaitant

l'udol, mossegant els ulls de la gent i dient

 –no es mereixen

s'aturen de tant en tant perquè

l'home escrigui amb guix a les parets

l'incansable complicitat – dels bojos

entenen el guió del mig,

tornen a escriure

–no es mereixen

fan un riu a la cantonada

deixen el carrer brut,

passen per l'artèria.

 

Misael Alerm

Vell país natal

Adia Edicions, 2014

Més sobre l’autor, ací

MENORCA BLUES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

Menorca blues

Quan s’obre la nit,

plena,

la ciutat que és una sola

queda absorta

entre fonema i fonema.

Què dius?

Rius en cada nota.

Camín amb la sordina posada

cap a la llibertat,

cendres a l’horitzó

de vermell vertical 

i un blues verbal 

que m’ajuda a articular

la llengua, suau,

suau, suor.

De nit i endins,

que la ciutat és una

i sola i es pinta 

i balla, aquest jazz

dissonant que queda penjat

en el darrer acord

de la matinada.

 

Edgar Alemany

Funàmbuls de llum

Viena Edicions, 2009

Més sobre l’autor, ací

LLUNA

(Imatge pròpia)

Lluna

 

Necessit un esbart de papallones pàl·lides,

clapotejant amb dèria, cales de gesmil...

                                        necessit,

trobar l’aljub que fa del tremolenc oceà

                                  un aucell nounat

i vull TROBAR, el desesmat fuetejar d’un cometa

EN-callat a la fosca d’un bagul tancat...

per desxifrar el misteri

de com t’ajupes i tanques el cercle

per semblar-te a la lluna.
 

Salvador Albaïna

Díptic

Esclat, 1993

Més sobre l’autor  ací

 

A UNA CASA QUE JA NO EXISTEIX

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A UNA CASA QUE JA NO EXISTEIX

 

Carrer Desemperats, número cinc, tercer

i jugar renouer:  nins botant a l’escala.

Aquella casa, àvia en edat i nau

i temple del meu vent, vent, cendra oblidada

en perdut cor i dada o en clavell que vola

de nin somiador i castrat a l’escola.

I no hi seràs, però sí a un horitzó. Car

et tornaré la mar, la crosta esbraveïda

i la claror lunar: pols i por desvestida.

Perquè del cos ets, llar, camisa blanca, temps

en perllongació, recordança en augment.

 

Vicenç Calonge

Del mar que sóc

Ajuntament d’Algaida, 2000

Més sobre l’autor, ací

SOM TANTÍSSIMES

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

SOM TANTÍSSIMES

 

De nit, blanques, 

molt silencioses. 

Som tantíssimes! 

 

Les nostres veus 

agafen fort les 

nostres mans. 

 

Ningú ens sent, 

som com la pols 

cega i muda; 

 

sorda, de vegades. 

Ningú ens veu 

som partícules. 

 

Éssers estranys, 

imatges fòssils 

de mons llunyans; 

dels nostres cercles, 

cercles mundans. 

 

De mare naixem, 

d’aigua som, 

i morirem sense ella. 

Filles, per sempre. 

 

Som la llavor del nostre fruit, 

que arrela i creix. 

Som la llavor del nostre cos 

en perill d’extinció.

 

Tu, jo i ella 

serem per sempre. 

Tantíssimes! 

 

Avui dia D i hora H despertam. 

Demà el món ja serà nostre! 

 

Joana Abrines

Amb accent a la neutra (Antologia)

Lleonard Muntaner, 2014

Més sobre l’autora, ací

A MINOR / LA MENOR

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A Minor

 

1

Knock, bang, clang against

the retentive stillness of the wood.

The shapes fall away from the core,

the thing becomes a thing.

 

2

What comes so often never

comes as something new, the mind

perceiving only what it conceives, the mind

always behind itself, as I am behind you.

 

3

Even the plants die only

after death, brittleness and brown

clinging to that former condition.

 

The trees are now black, yet water

finds the ground at those roots, still

good, but too late.

 

---

La menor

 

1

Esclata l’assot en

la serenor retentiva de la fusta.

Les formes s’esllavissen del moll

i cada cosa pren cos.

 

2

Tot allò que tant s’anuncia

res no porta de nou

i la raó, nul·la per capir més enllà,

sempre s’oculta, com jo m’oculto a tu.

 

3

Fins les plantes moren sols

en morir, fràgils i marronoses,

aferrades a la saó de l’ahir.

 

Ara els arbres han ennegrit i l’aigua

troba encara terra a les arrels.

És l’harmonia de la deshora.

 

Percival Everett

Sonets a una clau perduda

Pagès Editorial, 2026

Més sobre l’autor, ací

[Traducció d'Arnau Ferre Samon]

TEMPS DE BATRE

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Temps de batre

 

El millor de tots els mesos,

d’un cel blau de primavera.

Ja no venten els pagesos

el gra madur a dins l’era.

 

Hora punta en desmesura.

Fresca camisa de lli blanc.

La llum mana a la natura,

a les portes de Sant Joan.

 

L’horta regala abundor:

els primers carabassons

i les flors de carabassera.

 

Dies d’aclamada verdor,

de piuladisses de moixons

i sense cançons a l’era.

 

Carles Jardí Pinyol

Ruralia (De llavors i d’ara)

Ed. Llamps i trons, 2026

Més sobre l’autor, ací

ESTACIÓ DE PAS

 

(Collage d'OLGA XIRINACS)

Estació de pas

 

[Fragments]

 

Una ànima sempre viu a cegues i no hi veu només que pels ulls d’una cara.

---

La natura, amb la seua abundor, destina elsuns a la misèria inicial i els altres al benestar des del començament.

---

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes.

---

La soledat, quan és imposada, mata.

---

L’amistat és com l’aire i l’aigua: ens donen vida i ens hi podem deixar anar confiats si respectem el medi.

---

Veure l’univers buit fa una tristor com de mort abançada.

---

Néixer és una fatalitat. Una imposició. És l’inici de l’esclavatge i el camí de la mort.

---

Ningú sabrà què hi ha, tan bell, si no podem contar-ho. Però ho farem.

---

Compartir és més fort que trair: és positiu.

 

Olga Xirinacs

Estació de pas

Ed. Ganzell, 2024

Més sobre l’autora, ací i ací