Mantinc
un sord diàleg
amb el silenci
com perfum
de mimosa
tofuda.
La meva raó
no coneix
resposta,
però cada cor
té deu formes
de bategar
i no hi ha
cap veritat
que no tingui
set cares.
M'empasso pols quan beso la terra.
Ed. Moll, 1983
Més sobre l’autora, ací
POEMA VISUAL
Poesia Visual
Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)
Més sobre l'autor, ací
ENMIG DE TU I DE MI
Fins
a un cert punt (Poesia 1945-1989)
Edicions 62, 1989
Més sobre l’autor, ací
Aiguat
Ahir a la nit vam acabar al sofà
mirant de fer memòria
de tots els amics que han mort fins ara,
i aquest matí els he escrit
en ordre alfabètic
darrere de la llista del supermercat
que havies deixat a la taula de la cuina.
N’hi ha tants, escombrats
com per una mà des del cel,
que era bo recordar-los,
anava pensant
sota els llums freds del supermercat
mentre empenyia un carro amb una roda oscil·lant
amunt i avall dels passadissos llargs, bulliciosos.
Anava a la recerca de nabius,
muffins, linguini,
nata líquida,
bombetes, pomes, bacó canadenc
i la resta del que hi havia a la llista,
que no havia girat fins a aquell moment,
fins que vaig haver passat les portes automàtiques:
allà em vaig aturar i em vaig adonar,
en girar el paper de la llista,
que m’havia descuidat en Terry O’Shea
i els plàtans i el pa.
Queia un aiguat, aleshores,
un devessall,
com en diuen a Irlanda,
i la gent xipollejava pel pàrquing fins als cotxes.
Llavors jo em vaig posar en marxa,
amb passes lentes i precises,
un home xop de dalt a baix
amb les bosses del supermercat,
caminant com en una processó en honor dels morts.
Sentia que ho devia al Terry,
que era un pintor remarcable,
per gairebé haver-me’l descuidat,
a ell i a tots els altres que havien format
un cercle al seu voltant a la pantalla al meu cap.
Caminava més a poc a poc, ara,
davant de la compassió
que els morts mostraven a un camarada;
a més, no tenia pressa per tornar
a la cuina, on t’hauria d’explicar
tot això del Terry i els plàtans i el pa.
Billy Collins
Whale Day and
other poems, 2020
El dia de la
balena, trad. de Jaume Subirana
Editorial Godall, 2023
Més sobre l’autor, ací
RECORD DE LA BRETANYA.
Porta cors de suïcides la tarda que s’obri
a l’altra banda del cristall.
Caminant perdut pel
temps que ha fet
malbé les roses, poques coses he trobat per
guardar-hi, o no ho he sabut fer.
D’altra manera, com
havia de fer
tant de mal una copa de conyac trencada
a les quatre de la tarda?
Tota la literatura
que he inventat;
tots els jocs que he punxat per les parets;
jo mateix ─invent meu─, són paranys que porten
als soterranis dels jardins quan, amb l’hivern,
és arribada l’hora de tornar a llegir antics
missatges de llum.
Rellegint-los he
recordat aquell migdia,
camí de Sant Tegoneg, quan ens ens omplírem
les mans de llesques de banderes,
de cabelleres de magrana; i, desafiant la pluja,
cantàrem les nostres antigues cançons,
al davant d’uns àngels que ens estimàren
sense comprendre la nostra llengua.
Les
flors de Bruc
Septimomiau, 1978
Més sobre l’autor, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Lluny
tot es torna fàcil
com quan convertíem
els iogurts en telèfons
amb només un fil.
Lluny
mai hi ha un blau al cel
tan intens
com on tot comença.
Forats
Ed. Fonoll, 2023
Més sobre l'autora, ací
(Imatge: portada del llibre)
la ingravidez elegida no deja de ser una
trampa
no existe como tal
no es posible elegir ser ingrávido como
no es posible la pobreza ni la soledad y
no hablo de (descarto) cualquier tipo de
determinismo ya
sea biológico o cultural sino que hablo de
la imposibilidad
física de ser algo de disfrutar de una
situación que no
se nos ha venido dada desde cualquier
momento
afirmar que esta imposibilidad hace que el
ser humano
no sea libre implica no haber entendido en
qué consiste
la libertad y mucho menos la compleja
naturaleza del ser
humano compuesta de todas las
circunstancias que le rodean
y que sumadas entre sí nos dan una visión
mucho
más ontológica que cualquier consideración
subjetiva
que aporte más información aun siendo esta
verdadera
incuestionable
desenlace
según las consideraciones previas
por su carácter original e independiente
lo real no se deja metaforizar
si acaso ironizar
la simulación no existe
la ingravidez elegida sublima y humilla
arrincona
y se evapora
ese es el privilegio de la ingravidez
o
la antítesis del olvido habitado
o
el
hálito de la perennidad del rayo
---
VISIÓ VII
la ingravidesa triada no deixa de ser un
parany
no existeix com a tal
no és possible triar ser ingràvid com
no és possible la pobresa ni la solitud i
no parle de (descarte) qualsevol tipus de
determinisme ja
siga biològic o cultural sinó que parle de la
impossibilitat
física de ser quelcom de gaudir d'una situació
que no
se'ns ha estat donada des de qualsevol moment
afirmar que aquesta impossibilitat fa que
l'ésser humà
no siga lliure implica no haver entés en què
consisteix
la llibertat i molt menys la complexa
naturalesa de l'ésser
humà composta de totes les circumstàncies que
l'envolten
i que sumades entre si ens donen una visió
molt
més ontològica que qualsevol consideració
subjectiva
que aporte més informació tot i ser aquesta
veritable
inqüestionable
desenllaç
segons les consideracions prèvies
pel seu caràcter original i independent
allò real no es deixa metaforitzar
tal vegada ironitzar
la simulació no existeix
la ingravidesa triada sublima i humilia
arracona
i s'evapora
aquest és el privilegi de la ingravidesa
o
l'antítesi de l'oblit habitat
o
l'hàlit de la perennitat del llamp
Del privilegio de la ingravidez
Boria Edicions, 2023
[Traducció al valencià
feta per mi]
Cançó de l'encontre
I vine i despulla’m
després de despullar-te,
escolta les meues paraules com si fossen ordres,
posa la teua mà dreta sobre el meu sexe,
comença lentament fins que et sentes segura,
després fes-ho amb la boca, excita’t,
ara faré jo, la meua llengua farà gust a ginebra,
tot és qüestió de no pensar, relaxa’t,
abandona’t del món i la consciència,
ara nóta-la dins teu calenta, ets meua,
sent com et penetra amb lentitud i fermesa,
acobla’t al meu cos, mou-te alhora,
sent com augmenten els matisos de plaer
que es deslliguen com batecs incontrolables,
no hi haurà amor en aquesta contesa,
només desig ara que et tremolen les cames,
ara que el plaer ja no et ve de mi sinó de tu,
respira, gemega, insulta’m en la boca,
fins que amb un renec ofegat caiga sobre teu
i el teu cos, que no està fet de fang, tremole.
Els cossos oblidats
Onada Edicions, 2009
Més sobre l’autor, ací
(Imatge no identificada presa en la xarxa)
El castell de sorra
Només el goig que accepta que és efímer
perviu, perquè no vol combatre el temps.
Només les il·lusions edificades
per a l’alegre instant que fuig perduren
resistint les onades de l’oblit.
A penes en present són conjugats
els fets que ens fan feliços, ja que sempre
ens cal triar entre l’ara i la memòria,
entre l’amor i el seu record terrós.
Epifanies
Editorial Trípode, 2022
Més sobre l’autor, ací
Ja
hem arribat al ple de les cireres!
A
cada branca amor i a cada dent.
Ja no tendré més cels que els que tu em brodis
i a l’horabaixa callaré paraules
i estrenaré confits per dins la teva boca.
Ai,
amor!
Al
cim del nard i al calze de la vida
xuclaré, mel de rou, el teu posat
i llegiré el teu llibre d’hores,
que serà de silencis lluminosos,
or novell a les fulles de tardor.
Però
s’han acabat els paisatges
per on omplíem els paners d’absències,
s’han acabat les tardes i els migdies
on érem papallones dissecades,
i ara som, només om, de boca a boca,
d’ulls a ulls, mans a mans, de vida a vida,
ai, a mor, que al meu hort de fulles verdes
ja hem arribat al ple de les cireres!
L’hora verda, dins de
Poesia Completa, 1952-1991
Adia
Edicions, 2023
Més
sobre l’autor, ací
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
