EMPREMTES

La poesia és el mitjà més eficaç per moure els cors. PO CHU YI (772-846)

diumenge, 18 de novembre de 2018

[HOY DECIDO ENUNCIARME...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
HOY decido enunciarme
desde los relatos de la tierra dura
y los inviernos de piedra y cal
que no he vivido.

Hoy decido que yo
debería ser feliz
porque mi vestido fue blanco,
porque no vi partirse
cayados contra las higueras
ni me herí las manos con las vides.

Debería estar siendo feliz
porque yo sí sé quién es don Antonio
y leí sobre la tierra de mis padres
en los cuentos de Max Aub.

Porque yo sí soy maestra
aunque no haya vivido en Francia,
aunque conserve y disimule
el miedo ancestral
de los de abajo
a no saber nunca lo suficiente.

Será porque guardo
la memoria del frío en los huesos,
el recelo del agua en el pozo,
las palabras del hambre en las manos.

Y un temblor hondo que ata
cada vez que miro a mi madre
que también se llama María
y aún recuerda a qué edad
bajó del cerro.

Bibiana Collado Cabrera
El recelo del agua
Ediciones Rialp, 2016
Més sobre l'autora, ací

dijous, 15 de novembre de 2018

LA CALA DEL TEMPS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LA CALA DEL TEMPS

Torna, com un veler al moll de la memòria,
el temps pretèrit. I si bé és cert que la vida
és un combat contra l'oblit, 
tal vegada calgui enderrocar el suburbi
del record. Me'n queda,
d'aquella nit, el salobre, 
i a tocar dels peus unes petxines,

que encara m'ensangonen.
Jordi Solà Coll
Ulls de glaç
Pagès Editors, 2017
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 12 de novembre de 2018

DEGOTEIG

Aquests dos haikus són la meua col·laboració al llibre "Degoteig", activitat al voltant de l'aigua realitzada a La Vall d'Uixó dins de Poetes & Cia el dia 10 de novembre. Aquesta activitat va ser coordinada pel Centre d'Estudis Vallers, Nel·lo Navarro.



Acull la mà
la forma de la llum.
Gotes de vida.

[fotografia d'Iván Arencibia]


Un cant arcà 
ressona als nobles dits.
Etern saber.

[Fotografia de Valerià Carabantes]

Degoteig
Diversos autors
Ajuntament de La Vall d'Uixó / Centre d'Estudis Vallers, 2018

En aquest enllaç es pot descarregar gratuïtament el llibre en PDF

També es pot descarregar amb aquest codi QR:


divendres, 9 de novembre de 2018

EL SEXE DELS ÀNGELS

(Detall de "La verge de les roques" de Leonardo da Vinci)
EL SEXE DELS ÀNGELS

Els ulls em porten a espais improbables.
De fet, la llum s'escapa pels badalls
d'aquest estol de núvols inestables
que fan grisa la tarda. Són treballs

duts a terme per àngels, per diables,
que rondegen arreu, com espantalls
d'un altre temps. I els declare culpables
de la calamitat de tants estralls.

A la ventura em porten aquests ulls,
a aquest àmbit fugaç sense advertència
en què la nit i el dia, com els fulls

del calendari, són l'única essència
que condiciona els anys. I tu sols culls,
del foc i el jaç, la seua incandescència.

Vicent Penya
L'efímer i l'etern
Onada Edicions, 2018
Més sobre l'autor, ací

dimarts, 6 de novembre de 2018

[LA NIT ES DESPLOMA...]

(Imatge pròpia)
la nit es desploma sobre els canals de la memòria i no puc trobar el pont per on retornar a casa, la llum grogosa d'un fanal circumda un halo del teu rostre i sé, llavors, que l'únic camí que em pot conduir fins a tu és el de la paraula, sóc un polissó en el somni d'un raig que ja està a punt de parlar-te

Francesc Pastor i Verdú
Lletres de viatge
Edicions 96, 2018
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 5 de novembre de 2018

POEMA AMB DATA (CVII): ENMIG DE LA TEMPESTA, EL QUATRE DE NOVEMBRE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ENMIG DE LA TEMPESTA,
EL QUATRE DE NOVEMBRE

Vell i malalt, visc confinat
en un llogaret desert.
Mes no em sent abatut
i anhele encara lluitar per la pàtria
en la llunyana frontera.
De nit, estès al meu llit,
sent els rugits de la tempesta.
Em veig, en el somni, tot armat,
cavalcar sobre un riu congelat.

Lu You (1125-1210)
Més sobre l'autor, ací

dijous, 1 de novembre de 2018

‘A HOUSE IS NOT A HOME’

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
‘A HOUSE IS NOT A HOME’

I de sobte has entrat a casa
i has fet dels meus pits
balcons on amarrar-te;
barana o límit d’un precipici
on alguna vegada hauria volgut caure.

Ho sé per Anne Sexton
i per la veïna del meu barri:
hi ha dones que es casen amb cases.

Mai no has volgut haver de triar
entre el prestigi o la joia,
sinó viure amb el fred de fer
del cos un refugi
i tenir aquesta forma
tan estranya de confondre-ho tot
i anar besant panys
i obrint pits i tocant balcons
com qui entra en una casa.

Àngels Gregori
Quan els grans arbres cauen
Ed. Bromera, 2018
Més sobre l'autora, ací

diumenge, 28 d’octubre de 2018

EPÍLEG A LES VIES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
EPÍLEG A LES VIES

          Lectura en clau vitalista
          per a qui un dia ballava
          amb mi sense sabates.


Sec a l'estació del viure
a les vies el pas de les hores

el ferro roent a les venes
tan fàcil
i un raig de sol
resseguint l'esperança.



Maria Cabrera
Jonàs
Ed. Galerada, 2004
Més sobre l'autora, ací

dimarts, 23 d’octubre de 2018

[L'OMBRA ENCARA MÉS REDUÏDA...]

(Balanceig - Kandinsky. Al revés com diu el text)
L'ombra encara més reduïda d'un gerro de ceràmica. 
L'escai blanc d'un sofà. Dues peces de lluna, 
com dues natges obertes. Una simfonia de Bach. 
Un kandinsky mal penjat, cap per avall. 
Una primera aquarel·la abstracta. 
Un sàndal fet fumera, un corriol d'escarabats.
Una tarda espellofada rere la finestra.  Una finestra
abocada a un devastat paisatge. 
Lluny, la carretera amb fosses comunes als marjals, 
amb gossos estripats a les vores.
Un pany de paret nu com el meu braç.
Un jazz senzill com quatre parets blanques.
Un sol de trompeta. Un tacte sense pell.
Una pell tancada amb clau i forrellat.
Un traç mínim de sang que em puja per les artèries.
El so d'una aixeta. El so d'una cisterna.
El so del celobert. Un tros de cable elèctric.
Una pinça de les celles entre els coixins del sofà.
I un borrall sucós de pèl que ha vomitat el gat.

Joan Carles González Pujalte
Cerimonial de clemències
Ajuntament de Nules, 2018
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 20 d’octubre de 2018

SOLEDAT DE ROSA NEGRA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
SOLEDAT DE ROSA NEGRA

Fa mal la solitud com un passadís fosc,
com un colp de timó al pit.
La nit és una moneda falsa, un deute
que obliga a la servitud, com la soledat
d'una rosa negra als portals de la mort.
La nit és un llençol fred. Cap veu
escapa de la seua boira, de la boca deserta,
del seu horitzó sense fronteres. Fa mal
aquesta solitud de foc consumit,
de vida inclinada
pel pes d'una pluja lenta:
pètals trencats d'una rosa oblidada
en el somni profund dels soterranis.


José Luis García Herrera
Las huellas en el laberinto
Ed.Brosquil, 2007
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]
SOLEDAD DE ROSA NEGRA  // Duele la soledad como un pasadizo oscuro, / como un golpe de timón en el pecho. / La noche es una moneda falsa, una deuda / que obliga a la servidumbre, como la soledad  / de una rosa negra en los portales de la muerte. / La noche es una sábana fría. Ninguna voz / escapa de su bruma, de la boca desierta, / de su horizonte sin fronteras. / Duele esta soledad de fuego consumido, / de vida inclinada / por el peso de una lluvia lenta: / pétalos rotos de una rosa olvidada / en el sueño profundo de los sótanos.