EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

diumenge, 31 de maig del 2020

EL CRIT

(El crit. Versió de Carmen López Olivares que acompanya el poema)
EL CRIT

La clau del crepuscle tanca el dia.
La foscor revela l'interior de la carn.
Estem sols.
Fins i tot quan estem acompanyats
ens ofeguem amb les cendres de la solitud.
La llum cerca el fons del mar. La llum
cerca el foc de la nuesa. Com l'aigua
quan esborra lentament la sal de les petjades.
Un pont de fusta vella
uneix els límits del buit.
A banda i banda neix
la fúria del crepuscle contra l'onatge.
Enmig de la tragèdia estem sols.
Llavors esclata
el crit que brolla de l'ànima.

José Luis García Herrera
El pinzell de les ànimes callades
Parnass Edicions, 2020
Més sobre l'autor, ací

dijous, 28 de maig del 2020

35

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
35.

Tra pioggia e sole esita oggi
la giornata; né quasi importa
chi vincerà. Il sole è buono,
buona la pioggia. L’importante
è questo essere tra i due
e questo moto verso l’uno
o l’altra. Non lo stare fermo,
l’indifferente soprastare,
inutile nebbia del mondo.

---
35.

Entre pluja i sol dubta avui
la jornada; quasi no importa
qui guanyarà. El sol és bo,
bona la pluja. L’important
és aquest ésser rere seu,
aquest moviment cap a l’una
i l’altra. No l’estar quiet,
la indiferent hegemonia:
la inútil boirina del món.
Remo Fasani
Novenaris
Adia Edicions, 2020
Més sobre l'autor, ací
[Traducció d'Antoni Clapés] 


dilluns, 25 de maig del 2020

[PER OFEGAR-TE CALDRÀ RESPIRAR L'AIRE...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
PER OFEGAR-TE CALDRÀ RESPIRAR L'AIRE
resclosit, botir-se de neó, quitrà
fumera, arbre asmàtic, colom submís
acceptar el fosc paper de sauri exòtic
il·lusió de nen, carn de claveguera,
i caldran laberints, goles infectades
la sutja que s'incrusta a totes les rues
de la ciutat, la grisalla que el sol mata,
caldrà la feredat d'una urbs inhumana
un zoo on les feres passegen la mordassa,
parcs assolats, sempre amb l'empait a l’esquena
soles envescades i pas apressat
dur la por al puny i el puny a la butxaca,
i el metro absurd com un budell de balena
carrils d'un son ple d'adéus irreparables.

Carles Mulet
Quadern de sal
Edicions 96, 2011
Més sobre l'autor, ací ací

dijous, 21 de maig del 2020

[I SAPS, DEFINITIVAMENT,...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
I saps, definitivament, que més enllà de la solitud
i més ençà de l'home i l'avenir
tot es crema en una pira bastida per la vida
i engendrada per la vida
                    i on tot es troba sempre altra vegada.
Endevines, caminant furtiu entre el bosc crepuscular
de l'home,
               que hi ha quelcom entre la fageda rogenca,
quelcom que s'emmiralla i a tothora retorna,
que ho és tot
                 —o res.
I tu, arquer altiu de la història,
el reconeixes en cada pedra, en cada brancatge,
en cada respiració amb què les hores fan teu el fosc gest
del món,
             l'inesborrable i incandescent rostre
del sobreviure.
                       I, llavors, esdevenen teus
aquestos signes giratoris que, calladament, ens fan humans
i permeten mantindre'ns dempeus mentre,
al bell mig del cor calcinat d'aquesta ciutat
                                                     mesella i oblidada,
l'aurora i el desencís ens aboleixen els llavis i
                                                             els esguards
i habiten el cos dels mots on ja per sempre
et refugies,
                 t'esperes, et respires,
i t'escrius.

Manel Garcia Grau
Llibre de les figuracions
Edicions Alfons el Magnànim, 1993
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 18 de maig del 2020

EL MISÀNTROP

(El misàntrop. Brueghel el Vell, 1568, Museu Capodimonte)  
EL MISÀNTROP

Mai no he begut
l’alcohol dels justs dins polsoses tavernes,
mentre sonava
entre els plecs de la llum una música freda.
Mai no he dit, sem i inebriat,
mirant una ombra que passava:
"Heus ací l'ornament, la tempesta,
el veritable déu gronxant-se entre dos blaus.”
Mai no he cregut
sentir dellà els llindars un fressejar luxós
ni he imaginat
fulgents casoris de tenebres
ni els funerals d'un príncep
ni el turmell maltrencat d'una princesa.
Els meus records són pedra:
ni un fil de lava
serpentejant dins els congosts
de la memòria,
ni un sol muriac ajupit dins la fosca.
Ara, algú se'n va deixant la porta oberta
i entra un celistre fred, que a penes sent.
Quiet i buit, contempl el que m'envolta:
per sobre del meu front
no s'hi enlairen sis llunes
ni al meu costat abeura
la fràgil verge una àliga gegant.
Un cansament rosat ha enquistat els meus membres.
Ja no dic res. En somnis, 
                                        els ossos em floreixen.
Andreu Vidal
Els dies tranquils
Gregal llibres, 1988
Més sobre l'autor, ací

dijous, 14 de maig del 2020

MOSSEGAR ELS LÍMITS

(Imatge no identificada presa de la xarcxa)
MOSSEGAR ELS LÍMITS

Per a Inno i Vicent Sanfélix.

Mossegar els límits de l'impensable
-allò inimaginable-,
què és sinó un colp de puny a l'aire.
Res sinó un esforç esgotador,
balder.
I, no obstant, un embat de llum.

Antoni Defez
Pas insomne
Ed. Brosquil, 2003
Més sobre l'autor, ací i ací 

dilluns, 11 de maig del 2020

MAPES DE FESTA

Per molts anys, Olga!!!
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
MAPES DE FESTA

Les nenes han deixat la capsa dels llapis,
sempre l'olor en retorn de fusta i de col·legi.
Han jugat una estona, qui dibuixa un cor,
qui una corona, ocells que volarien,
núvols que pugen sols.

Mentre els núvols petits somriuen sobre l'aigua
encara amb marejol, ball de puntetes blanques,
les nenes ja badallen, les ninetes ja es cansen,
la tarda es torna fosca i els ullets se'ls tanquen,
vénen a reposar els caparrons a les faldes
i una son cançonera les venç a poc a poc.

Hi ha els més grans que conversen i la llum que es mor,
però al port brillen fars i bars de nit.
¿Qui voldrà més cafè, o un gotet de xartrès?
Les paraules se'ns perden sobre mapes de festa
sense noms ni carrers, i del son de les nenes
naixerà l'univers.

Olga Xirinacs
La taronja a terra
Editorial Òmicron, 2011
Més sobre l'autora ací i ací

dissabte, 9 de maig del 2020

EL POEMA ETÍLIC DE LIU LING

La meua participació en línia en el VIII FESTIVAL INTERNACIONAL POETAS EN MAYO / POETAK MAIATZEAN de Vitoria / Gasteiz 2020.



劉玲的乙基詩
EL POEMA ETÍLIC DE LIU LING

Vagar de manera lliure i senzilla és la meua meta.
Perquè m’agrada el vi, diuen no sense raó
que soc lleig, descurat, excèntric i antisocial.
Per què he d’allistar-me en l’exèrcit de la multitud buida?
El temps no cessa en la seua tasca:
què quedarà de la muntanya, de la pedra, de la pols?
Res no és perpetu: ni el tro ni la tempesta.
La terra espera els nostres ossos, té la seua forma;
l’univers és massa petit per a contenir els nostres desitjos;
la lluna és massa bella per a suportar la nostra estupidesa.
Us preguntareu per què camine nu:
la terra és la meua morada, el meu vestit és l’habitació on visc,
em sobren morada i vestit, però. Només necessite el vi.
Amb ell no sent calor ni fred, no albire muntanyes ni llacs;
tant em fa si les fulles del roure s’ofeguen en les aigües cegues del temps.
Cantem i beguem que el vent de la tardor
està prest a dur-se amb ell els nostres més forts pensaments.
Cantem i beguem que el vent de l’hivern atacarà
el nostre feble exèrcit d’ossos amb el seu exèrcit d’aigües eternes.
Alce la copa i bec sense aturall.
Sempre m’acompanyen dos servents:
un, amb la botella de vi; l’altre, amb una pala d’enterrador.

---

EL POEMA ETÍLICO DE LIU LING

Vagar de manera libre y sencilla es mi meta.
Porque me gusta el vino, dicen no sin razón
que soy feo, descuidado, excéntrico y antisocial.
¿Por qué debo alistarme en el ejército de la multitud vacía?
El tiempo no cesa en su tarea:
¿qué quedará de la montaña, de la piedra, del polvo?
Nada es perpetuo: ni el trueno ni la tormenta.
La tierra espera nuestros huesos, tiene su forma;
el universo es demasiado pequeño para contener nuestros deseos;
la luna es demasiado hermosa para soportar nuestra estupidez.
Os preguntaréis por qué camino desnudo:
la tierra es mi morada, mi vestido es la habitación donde vivo,
pero me sobran morada y vestido. Solo necesito el vino.
Con él no siento calor ni frío, no vislumbro montañas ni lagos;
me da igual si las hojas del roble se ahogan en las aguas ciegas del tiempo.
Cantemos y bebamos que el viento del otoño
está dispuesto a llevarse con él nuestros más fuertes pensamientos.
Cantemos y bebamos que el viento del invierno atacará
nuestro débil ejército de huesos con su ejército de aguas eternas.
Alzo la copa y bebo sin medida.
Siempre me acompañan dos sirvientes:
uno, con la botella de vino; el otro, con una pala de enterrador. 

Jesús Giron Araque
Els bosc de bambú
Viena Edicions, 2019

dijous, 7 de maig del 2020

MECANISMES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

MECANISMES

Se'n va la llum
i la nit es queda
sense ànima.

Les pupil·les triguen
a acomodar-se a una foscor
que s'engendra a si mateixa,
sumant ombra a ombra
en una operació sense fi.

L'amor deu tenir un mecanisme semblant:
prémer només un interruptor
i desaparèixer, sumant distància
a distància en una operació sense fi.

Interrompre l'amor com s'interromp el fluid elèctric
que discorre en silenci pels cables gastats de la nit,
per les venes espesses que esperen pacientment
un ganivet.

Gemma Gorga
El desordre de les mans
Pagès Editors, 2003
Més sobre l'autora, ací

dilluns, 4 de maig del 2020

HOTEL PARÍS V

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Mire el llit, el meu llit, metàl·lic a l'hotel.
Té, Françoise, l'estatura exacta del pecat.
Considere els llençols i el cobertor, vermell,
i les parets verdoses i l'espill i el bidet,
i lleve el cobertor amb certa lentitud;
toque els llençols, humits, i blancs, i suavíssims.
Pense unes cuixes tendres, Françoise, pense un cos d'aigua.
Pense el pes del ruixim, Françoise, i pense l'ègloga.

Vicent Andrés Estellés
L'Hotel París
Edicions 62, 1973
Més sobre l'autor, ací

divendres, 1 de maig del 2020

[LA NOCHE ES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A Ángeles Ribas.

La noche es siempre demasiado grande para un niño asustado, demasiado larga para un hombre sólo. (Sus sueños están hechos de astros en busca de órbita, de dados de siete caras. De espejos rotos en algún lugar que no figura en el mapa)

---

La nit és sempre massa gran per a un xiquet espantat, massa llarga per a un home sol. (Els seus somnis estan fets d'astres a la recerca d'òrbita, de daus de set cares. De miralls trencats en algun lloc que no figura en el mapa)

Rafael Coloma
Los secretos de la guerra dins d'El límite de los espejos
Ed. Brosquil, 2003
Més sobre l'autor, ací
[Traducció al català feta per Manel Alonso]