[POEMA AMB DATA CXI: POESIA MUNDANA]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

POESIA MUNDANA

21 giugno 1962

Lavoro tutto il giorno come un monaco
e la notte in giro, come un gattaccio
in cerca d’amore… Farò proposta
alla Curia d’esser fatto santo.
Rispondo infatti alla mistificazione
con la mitezza. Guardo con l’occhio
d’un’immagine gli addetti al linciaggio.
Osservo me stesso massacrato col sereno
coraggio d’uno scenziato. Sembro
provare odio, e invece scrivo
dei versi pieni di puntuale amore.
Studio la perfidia come un fenomeno
fatale, quasi non ne fossi oggetto.
Ho pietà per i giovani fascisti,
e ai vecchi, che considero forme
del più orribile male, oppongo
solo la violenza della ragione.
Passivo come un uccello che vede
tutto, volando, e si porta in cuore
nel volo in cielo la coscienza
che non perdona.

---

POESIA MUNDANA

21 de juny de 1962

Treballe tot el dia com un monjo

i a la nit done voltes, com un gat vell

a la recerca d'amo... Proposaré

a la Cúria que em faça sant.

A l'engany, de fet, responc

amb la mansuetud. Com miren les imatges

mire jo els addictes al linxament.

Amb el seré valor d'un científic

m’observe a mi mateix massacrat. Sembla

que odie i, en canvi, escric

versos plens d'amor precís.

Estudie la perfídia com un fenomen

fatal, com si mancara d'objecte.

Tinc pietat dels joves feixistes

i per als vells no dispose

d'una altra cosa que la violència de la raó.

Passiu com un ocell que, volant,

tot ho veu i en el seu cor es porta

al cel la consciència

que no perdona.

Pier Paolo Pasolini

Poesia in forma di rosa

Ed. Garzanti, 1964

Més sobre l'autor, ací i ací

UN DE TANTS EPÍLEGS

Ai, Ninarieddo, te'n recordes, d'aquell somni... 
del qual hem parlat tantes voltes...? 
Jo era al cotxe, i partia sol, amb el seient 
buit al meu costat, i tu corries darrere meu; 
a l'altura de la finestreta encara mig oberta, 
corrent ansiós i obstinat, em cridaves 
amb un punt de plor infantil a la veu: 
«Ei, Pa!, em portes amb tu? em pagues el viatge?» 
Era el viatge de la vida: i només en somnis 
has gosat a descobrir-te i demanar-me alguna cosa. 
Saps ben bé que aquell somni és part de la realitat; 
i no és un Ninetto somiat qui digué aquelles paraules. 
Tant veritat és que quan en parlem et poses roig.
Ahir vespre, a Arezzo, en el silenci de la nit, 
mentre el vigilant tancava amb la cadena el cancell 
a la teua esquena, i tu estaves a punt de desaparéixer, 
amb el teu somriure, fulmini i burleta, m'has dit «Gràcies». 
«Gràcies», Ninè!? És la primera volta que m'ho dius. 
Així que t'hi repenses, i et corregeixes, sense canviar la cara 
(cosa en la qual ets un mestre) bromejant: 
«Gràcies pel passatge». El viatge que tu volies 
que jo et pagara era, repetesc, el viatge de la vida: 
fou en aquell somni d'ara fa quatre anys on vaig decidir 
allò a què el meu equívoc amor per la llibertat era contrari 
Si ara m'agraeixes el passatge... Déu meu, 
mentre tu ets a la garjola, agafe amb por 
l'avió cap a un lloc llunyà. De la nostra vida sóc insaciable, 
perquè una cosa única al món no pot ser mai esgotada.

2 de setembre de 1969

Pier Paolo Pasolini

De Piccoli poemi politici e personali

Sis poemes de Trasumanar e organizzar, Cairell, núm. 1 (1979)

[Traducció de Salvador Jàfer]

[Ací, l'original en italià]

[Més poemes de Pasolini, ací]