Crònica I
QUAN Jules i Jim corrien per París en blanc i negre,
un altre món maldava per nàixer. Sonaven les trompetes
de l’Apocalipsi i la crisi dels míssils a Cuba anunciava
una fi del món concreta i nuclear. Sonaven campanes
de mort per a Norma Jeane i el destí va atrapar Marilyn.
Cursum perfidio. Mataren Kennedy, es van acabar
les històries de Camelot. En abril de 1968 el somni
de Luther King es va interrompre mentre al Royal
Albert Hall Massiel cantava vestida
de Courrèges.
En maig els estudiants regiraven les llambordes
de la Sorbonne per si hi trobaven la platja. Sense primavera
a Praga. A Califòrnia, però, els joves s’omplien de flors
els cabells. S’apressaven a fer l’amor mentre el napalm
ruixava tots els verds de Vietnam. Les joves cantaven
als cementeris “Where have all the flowers gonne?”.
Aquell estiu de televisors al carrer, Armstrong i Aldrin
van posar un peu a la lluna. Les pantalles van esdevenir
l’espill on mirar la realitat. Els homes anaven a treballar
a Alemanya, a veremar a França, aquells trens de llum
de pixum s’omplien de maletes. Olor a pernil.
Amb els diners el pare es va comprar un 600 dues portes,
a ella li va portar una caseta de música. Sonava Bach.
En estiu van anar d’excursió a Benidorm i va descobrir
l’escuma de les ones i aquella piscina blau de Hockney.
D’un blau vida. De fet, no en sabien res de la vida,
a l’escola la mestra deia que el groc era “amarillo”.
Pel carrer encara passaven ramats d’ovelles
i feia olor de fem. Aquell gener va fer molt de fred.
Sense saber què passava va començar
a sagnar.
Atles temporal
Pagès Editors, 2024
Més sobre l'autora, ací
Entrades
