EMPREMTES

La poesia és una arma contra la desmemòria. JOAN-ELIES ADELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Desig. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Desig. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de desembre del 2025

[ÉS L'ANGOIXA DE MI ...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I

 

És l’angoixa de mi i de veure l’entorn

dislocant-se a cada instant sens frisança,

i de veure raptat el conat de la vida,

l’ensopida bandera molt espellifada

d’un herald envellit i amb missatges perduts.

És l’espessa saliva i l’aire estagnant

de les hores retudes quan manca el sentit,

quan l’embat de la xacra i el pes d’envellir

ens macera el cor i fa lenta la pensa.

És quan penses que actues només amb rebuig

de matèria noble que omplí de puixança

i animà altres moments a l’empara d’un temps

que el crèiem pautat per atènyer el futur.

És el plor reprimit de qui es venç ell mateix...

Talment un ballarí que recula amb reflux

d’un onatge cansat, i a la riba pereix

lassament amansit per tornar a començar,

així ens deixondim per eixir d’unes càrcers

de por i abatiment; molt nafrats i amagrits,

però vius, i amb desig de tornar a respirar.

Vet aquí el balanceig de la vida que ens mou

com el sotraguejar d’un tren atrotinat

però no pas rendit: «Persevera, per severa,

per se vera»... Enmig de les dificultats!

Transitem d’un estat fins a un altre encegats

pel dolor de l’estrip, el panteix, l’esgavell;

per la vida feliç, renovada i tranquil·la,

de l’alè, la sutura i la guarició.

En sortim cada volta més vells, més prudents.

En sortim, tanmateix, com d’un nou naixement:

rebuts amb un primer petó, irrepetible!

—gloriós i dinàmic, ardit, venturós—,

que la mare ens fa del capet fins als peus

amb els llavis molsuts de la vulva amorosa

quan ens rep en el món i ens prem en el cor.

Amb aquest bes s’engega el rellotge de l’ésser.

És el bes natalici, sacrificial,

que conjura el dolor i enarbora l’amor,

i segella la xifra de l’ésser nounat.

La Xifra és la parla d’allò transcendent

que reclama escoltar-nos la dada humana.

No he comprès mai del tot la fredor del clos Dasein.

L’escalfor de la xifra almenys assumeix

l’immens potencial dels lligams entre humans

i el circuit creatiu que els pot transcendir.

Tan sols el risc de l’altre —i el risc que em pertany—

ens permet superar el solipsisme ingenu

del qui ha sucumbit dins el seu fanguissar.

El teixit dels lligams protegeix d’intempèries.

Quan l’atzar fusiona el jo amb un tu

s’engendra un nucli dens que esdevé en potència

un actiu de futur, graduat en escales

de raó i sentiment mai del tot compassats.

 

Josep Temporal Oleart

El bes natalici

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autor, ací

divendres, 29 d’agost del 2025

BELLEVILLE

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

BELLEVILLE

 

Vetlles pel que no succeirà mai

i esbrines debades de quins mecenes

has heretat el pes d’aquest desig.

Mires, tanmateix, la ciutat al lluny,

l’enorme núvol gris que la separa

del cel.

             Distraure el pensament és bo

per reprendre’l, lleuger i sense rèmores.

 

Vindrà algú i des d’ací hi veurà,

com tu, la vida i el silenci de la mà,

i farà esment del verd fosc dels til·lers,

dels joves que lligen damunt la gespa.

El futur va i ve, concís, i efímer

com un foc d’argelaga.

                                            Hem nascut

per a escriure’ns, subjugats pel sentit.

 

Fes perquè el temps madure; després, alça

el trestallador i inunda’t de poesia.

 

Vicent Alonso

Vinces

Cafè Central i Eumo Editorial, 2016

Més sobre l’autor, ací i ací

dimarts, 12 d’agost del 2025

EL PALESTÍ

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EL PALESTÍ

A M. S.

 

I

Recordes

com vaig assaltar el teu obrador al souq de Damasc?

Com sempre assalte la vida

a cops d´un desig transeünt d´esperances

I com els teus ulls m´assaltaren l´ànima?

A cops d´un desert transeünt de silencis

Ho recordes ja?

 

I que refeies l´orografia del teu país a cançons espatllades?

I que volies colorejar-les en la memòria infidel del món?

En la memòria dels qui s´exilien els uns dels altres?

 Ho recordes ja?

 

 II

Amb un punteig sord t´arriben

des de la foscor del temps

les mans tímides de la mare

en l´exaltació del pa

els braços ferms del pare

en el cor de les pregàries

les cames dels germans

aparellant-se a onades violeta

els volteigs de gessamí tendre

en els peus de les germanes

 

I també el primer llamp de primavera

i les primeres ombres d´estiu a migdia

i les primeres bombes

i la primera por

i també el primer tren de l´exili

 

I els carrers camí d´escola

enrere definitivament

i l´arbre de la plaça enfront de casa

i les roses de te enfilant-se per la llinda de la porta

i les teues cametes camí amunt de la tanca

fugint de la mainada

i els genis benèvols de la nit botant a sobre teu

amb fils de contes

teixidors infatigables

bé que ho saps

de Les mil i una nits

 

Ho vas recordant ja tot?

 

III

I recordes quan vaig seure

finalment al teu costat?

I que et preguntava?

I que em contestaves encara innocent

a cops de mà sobre el paper?

a cops d´ulls deshabitats?

 

Recordes

quan vaig descansar dels mots

sobre la solitud dels teus llavis?

Sempre viatgers remots de la còlera

sempre fustigant la por

sempre bandejant caravanes per curses de bogeria

 

I que en la nit els meus dits liquaren el desassossec del teu cos?

I que entre els meus malucs tombares tota la pena?

Ho recordes?

 

I que també en la nit vaig ensumar en la teua pell

la pell de tots els exiliats?

I en el desordre de les teues llàgrimes

les llàgrimes de tots els exiliats?

I en l´escuma del teu rostre el rostre

de tots els exiliats?

I que mentre dormies vaig polsar la teua orografia

ja refeta?

Ho recordes tot?

 

 IV

Et deixe mots amics sense fronteres

mots d´estrangera com tu

forastera del teu poble

foraster tu del meu poble

dugues-los als teus

dugues-los al teu país

a les seues brises blaves

a les seues pedres negres

als seus lliris

 

Al seu desert que sempre t´acompanya

al desert que compartim tots els exiliats

els uns dels altres

al desert definitiu

al que buidarà a cops de sorra la memòria infidel del món

 

Pepa Úbeda

La meua frontera

Editorial Columna, 2010

Més sobre l’autora, ací

dissabte, 9 d’agost del 2025

[EL COR:]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Els infants de l’amor són els més bells
Chamfort

 

El cor: 
−I els infants indesitjats? 

D’un inconegut Olimp, cauen
ànimes solitàries,
d’ulls amortallats, 
de dolor callat...

Que el moll de l’os se sap inestimat: 
només és un, 
amb el cos que, a disgust, l’acull.

La remor amenaçant que dóna vida
excita, però, l’ardorós desig de ser: 
i l’habitant de la cambra dura,
en voler durar, s’endurirà... 

 

Marta Giné Janer

I anem de fred en fred, sense pensar-hi.

Edicions Saragossa, 2016

Més sobre l’autora, ací

dimecres, 23 de juliol del 2025

VOLUPTAT DE L'ENYOR

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

VOLUPTAT DE L'ENYOR

Tenacíssima, càndida enyorança,
fillola del desig i la recança,
trista amorosa de l'amor que es frisa,
crida els estels, besa la brisa!

Puresa del record extenuant-se
en el miratge d'una pàtria grisa,
feta del somni que matisa
el roig, el blau i el blanc de França.

L'àngel t'inspira i et manté el diable,
oh febre miserable
d'un dolorós i delitós amor,

tan prenedor, que un dia, per ventura
honor refet i llar segura,
enyoraré l'enyor.


Pere Quart (Joan Oliver)

Saló de tardor

Edicions Proa, 1975

Més sobre l'autor, ací

dilluns, 14 de juliol del 2025

[ADELERADES DE DESIG,...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Adelerades de desig,
juntes, inventem noves cal·ligrafies
que esgrafiem amb mots i brases a la pell,
illa de flames,
festí de boires enceses.
Sobre les teulades ixen síl·labes d'aigua i foc
i fumegen frases de dolços fonemes
que els núvols lletregen.
El vent passeja onejant
per ciutats i camps la banderola,
diccionaris ignots,
mots rebels, mots afins, mots memòria.
I és així com, per fi, esdevenim visibles al món:

Per l'alfabet de l'amor.

 

Nora Albert

Mots i brases

Ed. Brosquil, 2004

Més sobre l’autora, ací i ací

dijous, 27 de març del 2025

FERIDES

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ferides

 

Si llegir-nos idees té una dimensió militant —la paraula escrita és un acte i l’acció s’encamina a la bellesa implacable de la justícia social; si explorar-nos el cos té una dimensió aventurera —la pell és la selva, la llengua és exòtica i el desig ja no viu assetjat i es manifesta com vol; si passa això i passa allò, venir fins a tu per rentar-te les ferides del peu és una mena d’amor que té una dimensió quasi bíblica i, per això, sanguinària, revolucionària i eròtica.

 

Blanca Llum Vidal

Tan Bonica i tirana

Proa Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací

dijous, 13 de març del 2025

GÈNESI

 


(La creació d'Adam (detall). Michelangello Buonarrotti)

Gènesi

 

Al principi era el verb.

I tu.

I amb el discurs vam cosir un món

a mida,

             amb ombres i salvatgies desbocades

i les incerteses per preguntar-nos-ho tot,

deixant rastre del Tot sobre la sorra.

Tot, llevat del teu nom,

l’innominable,

                          el qui amb un gest superb

macula sencer el llinatge de Caïm

abans i tot del crim comès,

perquè no és crim el tast golut, efímer,

de la fruita sucosa i plaent de l’arbre de la vida,

del coneixement, el bé i el mal i tu

i jo i el desig del sexe en plenitud, golut també.

 

Perdut el paradís, el rastre animal

de la teva creació esdevé ferotge,

                                                              abominable,  

                                                                                     criminal,

i a l’ensems bellíssim perquè bell era

el fang primigeni amb què modelar

el monstre, l’àngel, l’home.

                                                  Els déus.

I després: al principi era el mite.

I tu.

 

Argos fondejat i calm davant l’arena blanca

curulla de cossos esterrecats, els ulls esbatanats,

interceptats en el viatge cap a l’esfinx

per resoldre l’enigma de la creació amb respostes

agusades que basteixen un nou discurs: l’home

que veu l’home i és el seu pitjor malson,

i tanmateix creu en ell com en el gran creador que esdevindrà.

 

La poesia no diu; suggereix.

                                                  Il·lumina.

I, aleshores, diu.   

 

El mite o la cadena de mots  

bastint un nou discurs on dir-nos tot  

allò que no sabem. I per justificar

les accions de l’home davant el proïsme inestimat

burlant la llei divina enmig la nit

(el cos sense sepultura exposat als vents del desert,

als cans famèlics udolant sota els estels),

mentre la música de les esferes fa de claca

dels mesells que assenteixen, i riuen,

i cloquegen.

                       Babaus. Babaus asseguts en trons

de plata i argent o agemolits sobre el llot

untat de sang, de semença, de la suor del treball

de l’escarràs maldant per un bocí, per aire,

pel saber contaminat d’aquest llinatge maleït.

 

Àlvar Masllorens Escubós

Escriptures sagrades

Pagès Editors, 2024

Més sobre l’autor, ací

diumenge, 26 de gener del 2025

CANÇÓ DEL BRESSOL BUIT

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Cançó del bressol buit

 

Quan s’acosti per darrere
amb la sang del pit al dit,
li diràs que sembla febre,
i amb la mà et farà que sí.

 

Quan s’endinsi dins la fronda,
espès desig que no diu,
li diràs amb veu dubtosa
que qui sap si no és petit.

 

Quan amb notes t’embetumi
on s’estava aquell anit,
li diràs que era el refugi
d’aquell que et creixia a dins.

 

Quan de dos un sol en resti,
tots plegats fareu camí
pel coster on va anar creixent-hi,
on va entrar i no en va sortir.

 

Eloi Creus

Com una mosca enganxada a la mel

Godall Edicions, 2024

Més sobre l’autor, ací

dimecres, 1 de gener del 2025

HIBISC DE FOC


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
 

Hibisc de foc

A Luís Alpera, in memoriam

Surant enmig del naufragi,

la nit reconeix una llum estesa

dins un últim horitzó d’illes blaves.

És el foc qui les crea des de l’aigua,

o és el miratge d’un desig ocult?

Acceptem el repte:

l’incendi és dels hibiscos que s’incendien

per la ruta d’un cel voluptuós.

Assumim el buit:

són flors plantades en una metàfora

que origina els colors d eles paraules.

Surant enmig del naufragi,

l’hibisc de foc ens podria salvar.

 


Vicenç Llorca

La llum mirada

Perifèric Edicions, 2023

Més sobre l’autor, ací

dissabte, 7 de desembre del 2024

AFERRAR-SE AL VENT AMB LES DENTS


(Les  filadores. Velàzquez)

Aferrar-se al vent amb les dents


El que no hi és no es pot tocar,

però et pot mossegar. Tantes coses parlen

quan callen. El rostre del capitell del claustre

està enfadat, com si li retragués a l’escultor

haver despertat la pedra.

La catedral, imponent buldog a l’aguait

que guarda la casa de l’amo, i aquest blau

gentil que fa del cel una porcellana tan fràgil.

Respirar és vidriós, un miracle imperceptible

i no te n’adones, la vida et tapa la vida.

De vegades hi ha esperança, petita flama

que encén una cigarreta i la punta titil·la,

estel fugaç a peu pla; demana un desig.

El que no hi és no es pot tocar, però

pot mossegar-te: ofereix-li el coll, i l’ànima.

Sigues el comentari d’aquell avi embadalit

davant Les filadores de Velázquez:

Pots veure-hi fins i tot l’aire, i això és dificilíssim.



Anna Bou Jorba

Aferrar-se al vent amb les dents

Godall Edicions, 2024

Més sobre l'autora, ací i ací


diumenge, 22 de setembre del 2024

[VOSALTRES, ...]

 


(Imatge pròpia)

Vosaltres, autòmats i rostres,

que esmoleu les ciutats:

contempleu com ronquen les pors,

sentiu el bategar de rentadores

i de despertadors,

agafeu els raspalls color alumini

de les cuines immaculades

per rentar-vos les dents,

alliseu els bressols de formigó

i desitgeu la bona nit amb brases

als petons.

[…]

 


Marc Masdeu

Sherwood

Viena Edicions, 2024

Més sobre l’autor, ací

diumenge, 11 d’agost del 2024

[JO SÓC L'ALTRA]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Jo sóc l'altra. Tu ets jo mateixa:


aquella part de mi que se'm revolta,

que expulso lluny i em torna

feta desig, cant i paraula.


Feta desig, cant i paraula

et miro. Jo sóc tu mateixa.

No em reconec. Sóc l'altra.


Maria-Mercè Marçal

Desglaç

Edicions 62 - Empúries, 1997

Més sobre l'autora, acíací

diumenge, 21 de juliol del 2024

PAÍS D'AIGUA

 


(Imatge pròpia)


PAÍS D'AIGUA

Els dies són una clepsidra amb foscos naufragis.
La fragor d'una llarga nit a la Serra de les Agulles 
confrontadaa

amb la desídia.

L'illa ha suportat la devastació, les flames i l'exili dels déus.

Els camins són d'aigua i sense tornada.
Ibn Khafadja no estimà els ulls negres del desig.
El vertigen de nodrir-se contra la imaginació.
Hi ha el mot bellesa amb tot l'ímpetu de galerna.
La mar no té nom.
El vers ens penetra com espina saquera.
Va ser Heràclit qui somiava franquejar sense barca l'altra riba.

Josep Ballester

La mar

Poesia 3 i 4, 1997

Més sobre l’autor, ací

dijous, 9 de maig del 2024

[L'INICI...]

 


(Imatge pròpia)

               l’inici

era l’aigua

un camp imantat

que recorria els cossos

en el plec de l’últim desig

 

l’expansió

en els entre

en els dins

en els solcs

mapejant redistribuint la matèria continua

el flux etamòrfic

que llinda el mite

       fins que

 

la pell retràctil

destil·la la intimitat

                    i saps que la soledat indivisa de

                             l’instant

                    ha estat osmòticament

compartida

 

digues i digues

     i torna a dir


Núria Mirabet

En la pell de la terra un teler

LaBreu Edicions, 2024

Més sobre l'autora, ací