SUITE PER UN ECLIPSI (RECORDANT DAMIÀ HUGUET)

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Suite per un eclipsi (recordant Damià Huguet)

 

ON ARRIBEN LES VEUS

NO ÉS MÉS LLUNY

ÉS CAPAÇ DE RECÓRRER.

QUE LA DISTÀNCIA QUE L'HOM

L'ÉSSER DESCOBREIX L'ESCLETXA

I AL PENSAMENT TRENCA EL MUR.

EL TEMPS PERD SON SENTIT,

PARTIR ÉS METÀFORA.

ELS PITS SEQUEGEN

TERRA I HOME CRUIEN

ELS RIUS CERQUEN MAR

ENGENDREN ULLS AL FRONT
 

Xavier Abraham

Sagitari

Llibres del Mirall, 1998

Més sobre l’autor, ací

LLINDAR

(Imatge pròpia)

LLINDAR

 

Ets llindar, estella i carícia,

trànsit entre memòria i oblit,

cos d’imatges a l’abric d’arbres i astres,

mar immemorial,

deixalla de la llum i del so,

animal invisible que respira,

instant, ésser i nom sense mot.

 

Ricard Matínez Pinyol

El capbussador

LaBreu Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací

[ÉS L'ANGOIXA DE MI ...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I

 

És l’angoixa de mi i de veure l’entorn

dislocant-se a cada instant sens frisança,

i de veure raptat el conat de la vida,

l’ensopida bandera molt espellifada

d’un herald envellit i amb missatges perduts.

És l’espessa saliva i l’aire estagnant

de les hores retudes quan manca el sentit,

quan l’embat de la xacra i el pes d’envellir

ens macera el cor i fa lenta la pensa.

És quan penses que actues només amb rebuig

de matèria noble que omplí de puixança

i animà altres moments a l’empara d’un temps

que el crèiem pautat per atènyer el futur.

És el plor reprimit de qui es venç ell mateix...

Talment un ballarí que recula amb reflux

d’un onatge cansat, i a la riba pereix

lassament amansit per tornar a començar,

així ens deixondim per eixir d’unes càrcers

de por i abatiment; molt nafrats i amagrits,

però vius, i amb desig de tornar a respirar.

Vet aquí el balanceig de la vida que ens mou

com el sotraguejar d’un tren atrotinat

però no pas rendit: «Persevera, per severa,

per se vera»... Enmig de les dificultats!

Transitem d’un estat fins a un altre encegats

pel dolor de l’estrip, el panteix, l’esgavell;

per la vida feliç, renovada i tranquil·la,

de l’alè, la sutura i la guarició.

En sortim cada volta més vells, més prudents.

En sortim, tanmateix, com d’un nou naixement:

rebuts amb un primer petó, irrepetible!

—gloriós i dinàmic, ardit, venturós—,

que la mare ens fa del capet fins als peus

amb els llavis molsuts de la vulva amorosa

quan ens rep en el món i ens prem en el cor.

Amb aquest bes s’engega el rellotge de l’ésser.

És el bes natalici, sacrificial,

que conjura el dolor i enarbora l’amor,

i segella la xifra de l’ésser nounat.

La Xifra és la parla d’allò transcendent

que reclama escoltar-nos la dada humana.

No he comprès mai del tot la fredor del clos Dasein.

L’escalfor de la xifra almenys assumeix

l’immens potencial dels lligams entre humans

i el circuit creatiu que els pot transcendir.

Tan sols el risc de l’altre —i el risc que em pertany—

ens permet superar el solipsisme ingenu

del qui ha sucumbit dins el seu fanguissar.

El teixit dels lligams protegeix d’intempèries.

Quan l’atzar fusiona el jo amb un tu

s’engendra un nucli dens que esdevé en potència

un actiu de futur, graduat en escales

de raó i sentiment mai del tot compassats.

 

Josep Temporal Oleart

El bes natalici

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autor, ací

[CRIDA ALS BALCONS NUS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Crida als balcons nus o ornats d’oratge,

al caliu sempre encès o encara esfèric,

crida a l’embat sobre les alzines, 

criden a l’ull de l’alicorn i als éssers pastats

d’estius plens, crida als gerds i al temps

de figues. La nit està feta d’això i el vel

que cobreix com una segona veritat,

com una segona o enèsima pell, fa brollar

dels espills tantes incerteses veres;

vosaltres, jo quan us cerc, quan em defugiu,

tots esdevenim una esponja xopa,

què importa un cos concret?

Què importa una veu precisa i clara?

La nit és la nit i és inexplicable.

 

Hilari de Cara

Quaderns del port

Edicions Proa, 2018

Més sobre l'autor, ací i ací

  

PETICIÓ

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 PETICIÓ

 

A aquesta tardor

demane les meues mans mossegades

en la litúrgia vespertina,

el camí sense memòria.

Demane els meus ossos llaurats

en aquest estatut d’amor

on dir jo

no em salva sense el tu que l’acompanya.

Aquesta tardor

em fa jurar la llum

per a veure el teu pubis daurat,

i sempre torne

a les roselles preses en els teus mugrons,

als teus pètals blancs en la meua boca,

i et mulle els peus

amb els llavis d’un pardal vell

perquè tu m’alimentes amb la teua pell i...

m'eternitze.

 

En aquesta tardor

penges paraules en les meues parpelles

i t’afones en el meu buit

fent olor de romer i llorer,

a saliva,

a perfum francés.

Aquesta tardor

               -com veus-

em té imantat al teu ésser.

 

Eusebi Morales 

El somni on visc

Edicions Bromera, 2001

Més sobre l'autor, ací  

POÈTICA AMB FIGURA AL FONS

(Fotomuntatge popi)

Poètica amb figura al fons

Com qui jutja acabat el temps viscut

—però no finit— o deixa en suspens

l’incert projecte secret del seu ésser,

encara en cada vers escric la vida.

Com allunyat, com dins un món fal·laç,

i tanmateix, altiu, romandre-hi viu,

i tanmateix, enterc, que un vers grinyoli

sempre, mai no cabent en cap poema,

i, solament empès pel rar ofici

de dir el cru saber d’una mirada,

saber rimar encara escriure amb viure,

poesia callada, estreta mida

verídica del crit —oh inversemblança

de tota sang dins el cor de l’exili

del ver—, alquímic jo, parpella d’ala,

quimèrics vols d’ocells, el somni pur:

com l’aspre so dins arpes sense cordes

—duresa al verb d’un Amor de tungstè—,

ja etern tot temps, el silenci de Déu

que cancel·la el discurs on ets sumat.

Albert Gavaldà

Poemes d'Abissínia

Pagès Editors, 2019

Més sobre l'autor, ací