DIFÍCIL ES EL CAMINO DE
SHU
¡Oh! ¡Qué peligro! ¡Qué
altura!
Es más difícil seguir el
camino de Shu
que escalar el cielo
azul.
Chan Cong y Yu Fu
fundaron este reino
en tiempos inmemoriales.
Desde entonces han pasado
cuarenta y ocho mil años,
sin que se comunicara con
Qin.
Solo había, al oeste,
desde el monte Taibai,
una senda de pájaros
que conducía a la cumbre
de Emei.
Las escaleras celestes se
unieron
con pasarelas entre las
rocas
cuando los cerros se
derrumbaron
aplastando a los
valientes.
Ante los altos picachos,
el Astro Rey, que viene
en su carroza
tirada por seis dragones,
tiene que cambiar su
ruta.
Abajo corren furiosas
olas,
que ora se desvían
ora se lanzan adelante,
formando vorágines
vertiginosas.
Aquí les fallan las alas
a las grullas amarillas
que vuelan a gran altura.
Los ágiles monos,
tristes,
no se atreven a trepar
por estas rocas.
¡Cuántas vueltas y
revueltas
en el paso Lodo Oscuro!
En solo cien escalones
aparecen nueve curvas
y peñascos verticales.
Conteniendo el aliento,
el viajero puede tocar
Orión
y la estrella del Pozo,
y luego se lamenta largo
rato,
sentado, con la mano en
el pecho.
Amigo, ¿cuándo volverás
de este viaje al oeste,
de esas sendas empinadas
y las rocas escarpadas,
imposibles de salvar?
Allí solo escucharás
los quejidos de las
lúgubres aves
posadas sobre los añosos
árboles.
Al volar el macho, lo
sigue su hembra,
dando vueltas por la
selva.
Oirás gemir a los cucos
bajo la luna
afligiendo las montañas
desiertas.
Más fácil sería escalar
el cielo azul
que seguir el camino de
Shu.
Su mención hace palidecer
cualquier sonrosado
rostro.
Los picos se suceden uno
a otro
y casi se tocan con el
cenit.
Los pinos muertos,
volteados,
penden de los
precipicios.
Torrentes y cataratas
aladas
se disputan por rugir.
Las rocas, batidas por el
agua,
que hace remolinos al
fondo del abismo,
retumban como mil
truenos.
¿Por qué, amigo, vienes
de lejos
a parajes tan peligrosos?
Mira el Paso de la
Espada.
¡Qué abrupto y vertical!
Mientras un solo hombre
lo defienda,
ni diez mil podrán
tomarlo.
Y si sus defensores no
fueran leales,
serían como lobos y
chacales.
De día, guárdate de los
feroces tigres.
De noche, de las
serpientes gigantes,
que sus colmillos afilan
para nutrirse de sangre .
y que abaten al hombre
como si fuera paja
Aunque la ciudad Brocado
sea un lugar placentero,
es mejor que regreses a
casa cuanto antes,
ya que es más fácil
escalar el cielo azul
que seguir el camino de
Shu.
Al dirigir mis ojos al
oeste,
impotente, lanzo un profundo
suspiro.
LI BAI (o LI PO o LI TAI-PE)
Li Bai.
Antología poética
Edición Bilingüe de
Guojian Chen
Cátedra. Letras
Universales, 2023
Més sobre l'autor, ací
Més sobre el traductor, ací
[Taducció del xinés de Guojian Chen]
---
DIFÍCIL ÉS EL CAMÍ DE SHU
Oh! Quin perill! Quina alçada!
És més difícil seguir el camí de Shu
que escalar el cel blau.
Chan Cong i Yu Fu van fundar aquest regne
en temps immemorials.
Des de llavors han passat
quaranta-huit mil anys,
sense que es comunicara amb Qin.
Només hi havia, a l'oest,
des de la muntanya Taibai,
un camí d'ocells
que conduïa al cim d'Emei.
Les escales celestes es van unir
amb passarel·les entre les roques
quan els turons es van esfondrar
aixafant els valents.
Davant les altes picades,
l'Astre Rei, que ve en la seua carrossa
tirada per sis dracs,
ha de canviar la seua ruta.
A baix corren furioses onades,
que ara es desvien
ara es llancen endavant,
formant voràgines vertiginoses.
Aquí els fallen les ales
a les grues grogues
que volen a gran alçada.
Els àgils micos, tristos,
no gosen enfilar-se per aquestes roques.
Quantes voltes i revoltes
al pas Llot Fosc!
En només cent graons
apareixen nou corbes
i penyals verticals.
Contenint l'alé,
el viatger pot tocar Orió
i l'estrela del Pou,
i després es lamenta llarga estona,
assegut, amb la mà al pit.
Amic, quan tornaràs
d'aquest viatge a l'oest,
d'aquestes sendes costerudes
i les roques escarpades,
impossibles de salvar?
Allí només escoltaràs
els gemecs de les lúgubres aus
posades sobre els vells arbres.
En volar el mascle, la segueix la seua femella,
donant voltes per la selva.
Sentiràs gemegar els cucuts sota la lluna
afligint les muntanyes desertes.
Més fàcil seria escalar el cel blau
que seguir el camí de Shu.
La seua menció fa empal·lidir
qualsevol rosat rostre.
Els pics se succeeixen l'un a l'altre
i gairebé es toquen amb el zenit.
Els pins morts, voltejats,
Pengen dels precipicis.
Torrents i cascades alades
es disputen per rugir.
Les roques, batudes per l'aigua,
que fa remolins al fons de l'abisme,
ressonen com mil trons.
Per què, amic, vens de lluny
a paratges tan perillosos?
Mira el Pas de l'Espasa.
Que abrupte i vertical!
Mentre un sol home ho defense,
ni deu mil podran prendre'l.
I si els seus defensors no foren lleials,
serien com a llops i xacals.
De dia, guarda't dels ferotges tigres.
De nit, de les serps gegants,
que els seus ullals esmolen
per nodrir-se de sang
i que abaten l'home com si fora palla
Encara que la ciutat Brocat
siga un lloc plaent,
és millor que tornes a casa com més prompte
millor,
ja que és més fàcil escalar el cel blau
de seguir el camí de Shu.
En dirigir els meus ulls a l'oest,
impotent, llance un profund sospir.
[Traducció meua a partir de la versió en
castellà de Guojian Chen]
Entrades
