El següent poema el vaig escriure a partir d’un comentari fet per Olga Xirinacs sobre un post publicat per mi relacionat amb Federico García Lorca (Romance de la luna): "¿T'has fixat, Calpurni, que diferents són els poemes del romancer i altres de Lorca, del "Poeta en Nueva York"? És tot un altre Lorca". Vaig rellegir part de l’obra de Lorca buscant aquestes contraposicions. La lluna va ser l'element a comparar. El poema, és clar, és més de Lorca que meu.
(Imatge: creació pròpia a partir d'imatges manllevades d'internet)
M’enamora la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna de Granada,
la lluna gitana,
no la que du sang
ni la que mira al biaix.
M’agrada la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna d’il•lusions,
l’esplendorosa i clara,
no la que crema el fal•lus dels cavalls
ni la que llava les ferides d’aquests.
M’enamora la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna que mou els braços
i ensenya els seus pits de dur estany,
no la que copia en marbre
noms vells i cintes deslluïdes.
M’agrada la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna, encara que negra,
dels bandolers que canten els esperons,
no la lluna d’insectes
ni la rabosa de les tavernes.
M’enamora la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna que apareix
i fa que es perden les campanes,
no la que il•lumina transatlàntics
ni la que juga amb l’església abandonada.
M’agrada la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna que va pel cel
amb un xiquet de la mà,
no la que estén el seu amiant
sobre els cocodrils que dormen.
M’enamora la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna de pergamí
quan Preciosa tocant ve,
no la que mira la multitud que perboca
ni la que ataca els congostos.
M’agrada la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna redona que es banya
sobre l’aigua de les paraules,
no la terrible, la silenciosa,
no la que desemboca pel Hudson.
Entrades
