EMPREMTES

La poesia és una arma contra la desmemòria. JOAN-ELIES ADELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Agulla. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Agulla. Mostrar tots els missatges

dimarts, 8 de novembre del 2022

INSURRECTA

 La meua participació en el projecte Poetes & Cia de la Vall d'Uixó d'enguany


 Fotografia de Jaume Lairón

 


 

No cuses, Penèlope, la tela esquinçada

car el temps, per sempre, l’ha delmat d’essència inconsútil.

Que per més agulla i fil que empres, no cal dir-ho,

mai serà ni llenç ni sudari ni burat d’eremita.

Deixa-la així, com ànima trencadissa. Insurrecta.

 

Ajuntament de la Vall d'Uixó / Trencatimons Editors, 2022

 

divendres, 13 de novembre del 2020

MÁQUINAS DE COSER

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

MÁQUINAS DE COSER

La máquina de coser y mi madre
son dos máquinas de coser.
Cuando me pide que ensarte la aguja,
sé que el hilo es su sangre
y el corazón un carretel inagotable.
A dónde fue la viajera del pedal
cuando su pie subía y bajaba
como si subiese y bajase por el mundo.
Qué ciudad visitó, qué calle de su añoranza.
A dónde fue sin dejar su sitio.
Fuertes y útiles y bellas,
yo soy el hijo de dos máquinas.
Estoy lleno de maquinaciones.
Estoy hecho de retazos.
La máquina de coser y mi madre
son dos mujeres que conversan sin hablar.
Repiten los mismos ruidos. Mecánicos.
Mecánicas del decir.
Y en el silencio, poesía.
Silencio de la costurera.
Silencio, dobladillo del ser.
Hay quien no sabe hacer silencio
como no sabe coger el dobladillo.
Soy el hijo de dos mujeres.
Estoy lleno de costuras.
Estoy lleno de ojales y botones.
En mí entra y sale la aguja de coser
como la aguja de un adicto.
La aguja de coser que me inyecta el vacío.
La máquina cose las camisas.
Mi madre cose lo que palpita
bajo las camisas.

Sergio García Zamora

El frío de vivir

Visor de poesía, 2017

Més sobre l'autor, ací

dijous, 19 de març del 2020

L'AGULLA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Que no vull llegir la seva gana, diu, tombada a la cambra més fosca, que no vol la llum artificial de la televisió o els artefactes de la parla massa llarga. Gemega pel maluc nafrat. És la pressió del temps contra la carn inútil, cada cop més magra, que desaprèn l’espai i el fa lent, dolorós, vacu. D’ençà que ella anava perdent la memòria, la vida esbojarrada deixava de tenir sentit, sagnava menys. L’única manera de no pesar és deixar d’ésser llenguatge. I així era que movia els llavis mecànicament. Mai somreia, però. Mirava fixament les coses amb una netedat pura, i jo deia què hi ha allà dintre, què colpeja les seves ninetes, quina imatge forma en aquella nul·la llibertat dels objectes, la llum fosa a dalt i a terra, els ulls buits, els ulls buits sense ànima.
(Fragment)
Àngels Moreno
L'agulla
Pagès Editors, 2020
Més sobre l'autora, ací

dissabte, 28 de maig del 2011

EN VEURE...

(Roman Loranc - Imagen)

En veure com marxava el tren amb ell dins sentí una agulla de cosir fiblant el sí que ella no va dir.
Afers,
 Isabel Bes.
Poesia 3 i 4