DAFNE

(Apolo i Dafne. Bernini)

DAFNE

Tot el poder ve de tu

i ara sents el vertigen,

quan el terra torna roca

sota els nostres peus.

Abans d’esbrancar-me

tenc temps, encara,

de recloure’m al refugi on reposa

la meva llavor.

En germinaran tempestes.

Llucia Serra

Fonaments corcats

Adia Edicions, 2024

Més sobre l'autora, ací i ací

PAÍS D'AIGUA

 

(Imatge pròpia)

PAÍS D'AIGUA

Els dies són una clepsidra amb foscos naufragis.
La fragor d'una llarga nit a la Serra de les Agulles confrontadaa

amb la desídia.

L'illa ha suportat la devastació, les flames i l'exili dels déus.

Els camins són d'aigua i sense tornada.
Ibn Khafadja no estimà els ulls negres del desig.
El vertigen de nodrir-se contra la imaginació.
Hi ha el mot bellesa amb tot l'ímpetu de galerna.
La mar no té nom.
El vers ens penetra com espina saquera.
Va ser Heràclit qui somiava franquejar sense barca l'altra riba.

Josep Ballester

La mar

Poesia 3 i 4, 1997

Més sobre l’autor, ací

CRUI

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

CRUI

 

Sovint va així:
                    un eriçó
                    travessa la carretera:
                    l’esclafen prest
                    o tard.
                    S’esquerda en sec, el camí.

I tu no saps quan ni a quina sala
de metge veuràs
un esvoranc a davant teu.

O una ombra lletja en una radiografia.
O la mirada de presagi d’un ca
que et lladra de dins un cotxe.

Hi cauràs i no en sabràs sortir.
Lladraràs sense que et sentin.
Semblaràs desconeguda de tots:
sols una taca que torna menuda
mentre s’enfonya clot
endins.

No record cap detall d’aquella sala d’espera:

només el vertigen d’intuir el
crui.

 

Carme Castells 

 Rastre de plata

 Adia Edicions, 2023

 Més sobre l'autora, ací

ESPURNA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ESPURNA

Encara sent i em trobe escalf a dins

després de despenjar vestits antics

i d'embolcallar els peus amb parracs

quan les botes calia abandonar.

Em tremolen els ossos de vertigen

davant la mort i el buit que ens fa sonar

travessats d'intempèrie amb esplín,

però encara som més que fulla a l'aire

arrossegats, perduts d'indiferència...

Voldrem ser suc de fruita i tast de mel,

amb voracitat pels dies i sols,

com lluna en la foscor, mos delitós.

I per mi poden caure les cuirasses,

les seguretats de cada antifaç,

que caiguen totes les corfes dal foc,

ni estrellats ni esquelet davant fervors.

Tant de bo el brill encés dels ulls s'escole

només després de fer del teu cos flama,

per gravar-te la pell amb pigues noves,

ser espurna i delit, ser-te company.

Eduard Ramírez Comeig

dins de Mostra de poesia Alfara del Patriarca

Ajuntament d'Alfara del Patriarca, 2022

Més sobre l'autor, ací