MATINADA DE FEBRER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

MATINADA DE FEBRER

I

Quan els estels es desvetllen

entre els dominis de la nit,

ell torna al seu univers particular

de creences i veritats,

de reptes i conformitat

d’errors i desitjos.

Torna a una realitat

d’irrefutable validesa.

II

I ella resta immòbil

en aquella habitació plena de gent.

Entre rostres que segueixen el patró

que se’ls ha assignat.

Envoltada de fums

que fan translúcids els llums de les llànties.

Vestida d’atzabeja,

evidenciant esveltesa,

argollant pena.

Subjugada al dol d’uns ulls

que observen la inèrcia d’un món

que ja no és el propi

sinó un compartit

perquè les certeses absolutes,

com el seguir endavant,

s’amorteixen

perquè les relatives

barren els passos

que havies decidit emprendre.

I mentrestant,

els estel s’adormen.

Laia Fontana i Bria

Camins recorreguts

Ed. Germania, 2014

Més sobre l'autora, ací

AQUÍ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

AQUÍ

Se m'han tornat les coses 
com encenalls cremats. 
He deixat els meus passos 
fora d'aquí: 
sabates molt gastades. 

No moure'm. 
Passar molt de temps 
aquí.
     —Se m'ha tornat un content 
silenciós, que no veig, el temps.

Joan Vinyoli

Vers i prosa (a cura de Ferran Carbó)

Eliseu Climent, ed., 1990

Més sobre l'autor, ací

[MENTRE EL DESTÍ...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

      Mentre el destí es materialitza nosaltres restarem tranquils asseguts damunt la gespa.

    Ens omplirem el pap de raons. Acabarem, taula parada amb vaixella de luxe, tips de tantes raons empassades amb forquilla d'argent a força de glops d'oblit.

    Aixecarem lentament els ulls i contemplarem el funicle tibant que ens manté lligats a la història.

Nel·lo Navarro

L'empremta dels ammonits

Ed. Brosquil, 2002

Més sobre l'autor, ací

PAVANA PER A UN MANIQUÍ - STERXU

Sterxu (Esther Villanueva), locutora, actriu de doblatge, comunicadora... ha tingut la deferència d'interpretar (magistralment) un dels poemes del meu Llibre de contemplació . La música és de Julien Boulier. El podeu escoltar en aquest enllaç. Paga la pena, no pel contingut, sinó per la interpretació. 

(Imatge de Joan Quisapquè)

Com entristeix la teua vida d’aparador!

Rere el cristall, impertèrrit,

veus passar angoixes i temors.

Tu mateix les vius.

Creus que estàs defenent el teu espai

i l’únic que fas és defendre la teua presó.

No és el teu posat en blanc i negre

de maniquí d’aparador

ni d’estàtua palplantada

ni d’espantall de conte

ni tal sols l’aspecte de musa inquietant

                               allò que m’enerva.

Ni tampoc les teues mans de cartó immòbils

que assenyalen a terra

amb un gest inútil i desvalgut.

No és la teua essència de paper reciclat

o de suro corcat arrelada en camp de gel.

No és la teua presència de peresós

la que em dol ni la que em fa fàstic.

No és la buidor del teu cap

farcit d’escarabats negres,

ni l’ermàs desitjat per tu,

ni l’acceptació del no-res com a camí.

No és la teua mirada extraviada cap enlloc

ni la teua boca esdentegada,

muda i erma de somriures.

Tot açò, amb ser molt, em deixa indiferent.

És el vel que t’abilla i t’emboira la mirada,

el coltell que esbiaixa els teus passos.

Són les mans que

t’han dipositat en aquest lloc

amb l’habilitat del botxí

que fa la seua tasca a la primera.

És la indiferència

                           i la inacció,

la desesperança

                           i la cruesa del jo.

És la teua nuesa de gest

                 la que em corglaça.