EMPREMTES

Tota civilització es funda a partir de la poesia. MWÈNÈ OKOUNDJI

dissabte, 29 de maig de 2021

[COM UN DELIRI,...]

(Imatge pròpia)


 Sóc un home sol,

un sol infern.

SALVATORE QUASIMODO

Com un deliri,

com una estranya contorsió,

com un tràgic pantaix

ens creix l'infern a dintre

massa vegades.


Em llançaria llavors

per finestrals enormes,

els cabells esbandits,

la mà segura,

i correria per camps inconeguts,

i entorn de l'illa,

i en amagats racons

dansaria tot sol,

i cantaria alegre

en les coves antigues.


Pere Gomila

Regió afòtica

Ed. Moll, 1978

Més sobre l'autor, ací i ací

dimecres, 26 de maig de 2021

EL NIDO DE LAS GARZAS BLANCAS / EL NIU DE LES GARSES BLANQUES

(Imatge presa d'ací)


El nido de las garzas blancas

 

Soy una cabaña en ruinas entre tu voz y un largo invierno 

Conozco el canto del pájaro solitario en su nido vacío

Me fui de un país lejano para vivir en una lengua extranjera

Conozco la cama fría, la mañana sin café

Conozco la espera que germina para nadie 

La espera de alguien que podría llamar a mi ventana con sus alas

o una vieja carta entre los labios.

En el corazón del invierno la poesía enciende un fuego

y en las más profundas soledades llena el cielo de garzas blancas

que siempre vienen para hacer su nido en mi voz.


---


El niu de les garses blanques

 

Soc una cabana en ruïnes entre la teua veu i un llarg hivern

Conec el cant de l'ocell solitari en el seu niu buit

Me n’aní d'un país llunyà per a viure en una llengua estrangera

Conec el llit fred, el matí sense café

Conec l'espera que germina per a ningú

L'espera d'algú que podria tocar a la meua finestra amb les seues ales

o una vella carta entre els llavis.

Al cor de l'hivern la poesia encén un foc

i en les més profundes solituds ompli el cel de garses blanques

que sempre venen per a fer el seu niu en la meua veu.


Ismaël Diadié Haïdara

Més sobre l'autor, ací i ací


[Traducció pròpia]


diumenge, 23 de maig de 2021

DARRERE AQUEST CALLAR HI HA INCONFORMISME

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Darrere aquest callar hi ha inconformisme

 

Demà

potser ens conformem amb un tassó de ginebra o un crit de

Pasolini,

que també engata, però mai no assacia. La resta serà literatura,

religiosa o pornogràfica, tant se val, encara que En Pavese,

ara que hi penso, val la pena de tenir-se en compte, com En Bach,

la temperatura, i els tons obscurs.

Si no plou i és diumenge vindran daneses a la plaça major

que obriran les cuixes davant la lluna del poble, i els taverners,

botiguers de la punyeta, gatassos, verds de menta, tacats de suc,

hauran de tancar les portes del tasser i les botelles d’aiguardent.

Riurem de fàstic, espatarrats. Ens curarem els vicis

amb altres vicis. Els rancors amb manies. Haurem encetat

altres quimeres. Follarem violes clementines…


Damià Huguet

Tenc set de tu i bec ginebra

AdiA Edicions, 2018

Més sobre l'autor, ací



dijous, 20 de maig de 2021

LA POR

(Imatge pròpia)

LA POR

 

I vet ací que una nit li cercava les mans

allà on només hi havia una fossa amb un niu

efervescent d’escurçons.

 

Una por abissal que l’eco      

d’uns mots emmetzinats per primer cop

va descloure.


Maria Josep Escrivà

Sempre és tard

 Edicions Proa, 2020

Més sobre l'autora, ací 

 

dilluns, 17 de maig de 2021

QUASI MEDITACIÓ DAVANT UN CRANI HUMÀ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

QUASI MEDITACIÓ DAVANT UN CRANI HUMÀ

 

Potser, entre la terra humida

que t'ha guardat fins ara,

hauràs trobat allò que diuen pau.

Potser...

 

Potser, un dia tu també buscaves

L’abraçada i la fe, com jo i com altres

(abraçada i cor ample, sense vores,

una fe i una meta pura i alta),

quelcom que per aquí hom sol dir quimera.

Potser...

 

Potser l’au fugissera que guardaves

cercava altres espais, altres esferes,

horitzons sense límit ni temença,

o qui sap si camins torts o boirosos.

Potser...

 

Potser, la força ardenta que bullia

dins d’aqueixa lleu closca,

esperant l’hora, el dia, el lloc, el tacte,

no trobaria el solc que desitjava.

Potser...

 

Potser tindries gola de misteris,

o de ritme, o de imatges,

o de coses petites,

o de coses senzilles...

Potser...

Potser series un de tants, inèdit,

desconegut fins pels teus, pels més íntims.

Potser...

 

O, potser, entre espines i coratge

tu gaudies el cel escrivint versos.

Potser...

Potser...

Potser...


Jaume Bru i Vidal

Retrobament

Diputació Provincial de València, 1961

Més sobre l'autor, ací


divendres, 14 de maig de 2021

[A LA JUNTA DEL CAIRE, ...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A la junta del caire,

arrambats a l’extrem,

instal·lats en la pèrdua,

a l’exili,

desfets.

Colgats d’eines inútils,

d’imatges,

idees,

fascicles,

papers.

Enfangats

en el relat estèril.

Exhaurits,

sense esma.

Pam a pam,

recomptem els passos desfets.

Fingirem, covards, l’extinció?

O alçarem altre cop les banderes?


Joan Tomàs Matínez Grimalt

Epigramari

AdiA Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací

dimarts, 11 de maig de 2021

TU JA HO SABIES

Hui Olga Xirinacs compleix 85 anys i 85 llibres. Celebrem-ho!!!

(Collage d'Olga Xirinacs)

TU JA HO SABIES

 

Ja ho sabies, que de palaus ja no en tenia

i ni salons ni tapissos retindrien la teva ombra.

Ni jardins amb majordoms, ni donzelles

que et raspallessin els cabells sedosos;

només les meves mans, i per tu ja eren massa.

Només paraules, i les hauries esborrat.

Quedava la profunditat de la tarda

quan pren color de foguera extingida

i les brases del jardí són sang a les copes.

Teníem copes venecianes i milers de llibres,

serveis de plata i aparadors de vori,

de tot això hi havia, les flors no s’acabaven.

Però el sol ja es ponia.


Olga Xirinacs

Una bomba al jardí

Stonberg Editorial, 2021

Més sobre l'autora, ací i ací

dissabte, 8 de maig de 2021

[NO VÈIEM...]

 

(Imatge presa d'ací)

No vèiem com s’agitaven els arbres

fins que un vent

ens mogué tant que va ser necessari

anostrar-nos les fulles.


Misael Arlerm

Vell país natal

AdiA Edicions, 2014

Més sobre l'autor, ací

dimarts, 4 de maig de 2021

FINS A DESAPARÈIXER

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

FINS A DESAPARÈIXER

 

Aquesta vora tersa, humida, túrgida:

un altre cop aquesta vora on llisquen

les paraules i es fonen. I desfer-me,

dissolt en l’aire, imperceptible, anònim,

desprès de les imatges, dels afectes.

Et creus que la paraula és gratis, vàlida

per ella sola. Quin projecte albires?

Quina és la teva estètica? Com penses

vincular-te amb el món i no parlar

de caminar pel bosc? Dius que són verdes

i fuges. Qui pogués tenir la veu

més deseixida, més distant, capaç

de copsar les anècdotes més simples,

descriure-les en els detalls precisos

i mostrar-ne el sentit profund — com qui

no vol la cosa i mantenint l’enigma.

Tot passejant, em trobo un ocell mort,

un petit rapinyaire, sense cap;

les ales, disposades a l’atac,

immòbils, rígides, i separades

del cos. Un pugilista fragmentat.

Em dic: No soc capaç de sostenir

el joc de forces que relliga els mots

i els actes, les imatges i els aguaits.

Millor no ser-hi. Com si jo pogués

triar. I dic que són verdes i fujo.

Aleshores, el buit en pau amb ell

mateix, el lloc on cessa el moviment

i on s’aturen els fluxos d’energia.

Reclòs en lloc segur, arrecerat

de la sorda tempesta que només

ocorre perquè l’altre vol alguna

cosa de mi. S’aturen tots els fluxos.

Defineixo una asímptota en què els mots

pengen d’un fil. No arriba l’aire. Poso

a prova la incertesa d’una llum

que parpelleja sola i en silenci.


Josep-Anton Fernàndez

L'animal que parla

Proa Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací

dissabte, 1 de maig de 2021

[BALLAVES, I JO ET VEIA DESPULLADA,...]

 

(Naixement de Venus. Botticellli.)

Ballaves, i jo et veia despullada,

no en la penombra roja de la pista;

anava nit enllà la meva vista:

ja reies al meu llit, blanca, oblidada...

 

Sentia que el teu cos de divuit anys

se m’obria calent com un bressol,

i que no dormiria mai més sol,

envilit per malsons i desenganys.

 

Ballaves, i el teu cos em prometia

el tendre acolliment on he tastat

el sabor més gustós de la bondat,

un delit que derrota la ironia.

 

Ballaves, tota llavis, oferint

la veritat oculta de l’instint.


Pere Rovira

El joc de Venus

Edicions Proa, 2021

Més sobre l'autor, ací