EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dijous, 30 de desembre del 2021

POEMA AMB DATA (CXVI): 30 DE DICIEMBRE / 30 DE DESEMBRE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

30 DE DICIEMBRE

 

El 30 de diciembre siempre llueve

tal vez sea una especie de bautismo

o un modo de barrer con el abismo

que suele provocar lo que nos hiere.

 

Entre la navidad y la esperanza

de un futuro que brinda mientras brota,

germina la pregunta que trastoca

y un abrazo infinito que no alcanza.

 

En el penúltimo día del año

podemos hacer daño sin querer,

por eso recomiendo no encender

una ilusión para apagarla luego,

ni actuar por simple ego ni decir

palabras que no nazcan en el alma

(y mantener la calma en la tormenta).

 

Pero si aún así nos damos cuenta...

si se descubre asombrado este presente

que estaba allí el amor, en plena lluvia,

en el nublado día en que diluvia

un impuntual pedido de disculpa,

no habrá culpa, ni ausente, ni pasado

que impida aquel reencuentro postergado.

 

---

 

30 DE DESEMBRE

 

El 30 de desembre sempre plou

Potser, és una mena de baptisme

o una manera d'agranar amb l'abisme

que sol provocar allò que ens fereix.

 

Entre Nadal i l'esperança

d'un futur que brinda mentre brolla,

germina la pregunta que trastoca

i una abraçada infinita que no abasta.

 

El penúltim dia de l'any

podem fer mal sense voler,

per això recomane no encendre

una il·lusió per apagar-la després,

ni actuar per simple ego ni dir

paraules que no nasquen a l'ànima

(i mantenir la calma en la tempesta).

 

Però si, així i tot, ens adonem...

si descobreix sorprés aquest present

que hi havia l'amor, en plena pluja,

en l’ennuvolat dia en què diluvia

una impuntual petició de disculpa,

no hi haurà culpa, ni absent, ni passat

que impedisca aquell retrobament postergat.


Silvia Gabriela Vázquez

Poemas desovillados

Ediciones Mis Escritos

Més sobre l'autora, ací


[Traducció al català feta per mi]

dimarts, 28 de desembre del 2021

FERNÁN-CORONAS

(Fernán-Coronas)


Fernán-Coronas

 

Porque sabes lo poco que me presta

celebrar los años que pasaron

nun m’importa, nes tos mesmes palabres,

dicir qu’hai, nesti día de xinero,

cincuenta años qu’en ti voló la muerte.

Imaxino que’l tiempu arde nel llar.

Dacuando vuelve y trainos, como agora,

unos versos: pasín a pasu crucies

pela nuesa historia, pa contra casa,

pa ver cómo’l borrayu de la fala

entá arde en llapa dica los lluceros.

 

29 de xinero de 1989

 ...

 

Fernán-Coronas

 

Perquè ja saps que a mi no m’escau gens

celebrar els anys que ja han passat

no em costa dir, amb els teus mots,

que avui, en aquest dia de gener,

fa cinquanta anys que et va trobar la mort.

Imagino que el temps crema a la llar.

Però, a voltes, torna i ens porta, com ara,

alguns versos: pas a pas, camí de casa

travesses per la nostra història,

per veure com la brasa de la parla

encara és flama ardent vers els estels.

 

29 de gener de 1989


Antón García Fernández

Terra endins

Pagès Editors, 2021

Més sobre l'autor, ací


[Traducció de Xavier Macià Costa i Àngels Marzo Torres]



dissabte, 25 de desembre del 2021

CODA

(Imatge pròpia)

CODA

 

Vivim d'una paraula que nosaltres no hem dit

i n'esperem una altra que tampoc podem dir.

Som nascuts a una vida que no hem encés nosaltres

i n'esperem una altra que no se'ns muira mai.

No és nostra la primera ni l'última paraula.

Ni nostra la llum última.

Ni l'última figura sobre el llenç on pintem.

Ens apropem, a penes,

a esbossar en la tela la forma fugissera

que en el llenç preexistia i la llum ens promet.

I assagem i provem,

hi tomem i esperem, corregint clarors i ombres,

enriquir el retrat amb figures penúltimes,

amb paraules penúltimes.

I estem sempre de pas,

penúltims com la llum de la vida tan breu,

com la presència:

com l'agret en el trèvol i el roig en la rosella.

No és nostra la paraula, ni la llum, ni la forma

que encara preexisteix en espera secreta

i que intentem al llenç.

La intentem com pregunta, persistent, irresolta,

com última pregunta, que no podem respondre:

si després de la mort s'hi val que hi haja vida,

si abans i per tothom no la hi ha haguda.


Antoni Ferrer

Lux Aeterna (dins Poesia Completa 1979-2021)

Institució Alfons el Magnànim, 2021

Més sobre l'autor, ací i ací

dimecres, 22 de desembre del 2021

[VELL XIPRER QUE T'ESCAPES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Vell xiprer que t’escapces

en negror vulnerada,

nit sobre nit del teu dolor gebrat:

¿on has llançat l’aixada del teu signe?,

¿fins quan seràs mudança del silenci?

Camino la teva ombra desolada,

trepitjo els gàlbuls ara oberts per l’aire,

segrego verda soledat callada.

 

Per tu i per mi, l’atzar fou trena amarga.


Susanna Rafart

D'una sola branca

Edicions Proa, 2021

Més sobre l'autora, ací


diumenge, 19 de desembre del 2021

[UNA MÀ TANCADA EN ELS CALAIXOS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Una mà tancada en els calaixos

recorre les parets silenciosa,

ensopega amb objectes oblidats,

rememora formes confinades

i sap l’esgrogueïda resplendor,

la vida acumulada com el llast

a la cisterna d’un vaixell. La mà

franqueja obstacles, intueix un ordre

i un recorregut precisos. Així,

l’espai informe es torna a definir:

la vall s’enclou simètrica en un punt,

mentre s’estén la conca on convergeixen

tots els afluents. Sola entre clarors,

però en el cor mateix de la tenebra,

la mà oficia un ritual antic:

com mots d’una ment inaugural,

els déus s’asseuen sobre trons de pedra

i torna cada estrella al seu origen.

La memòria de la llum promet

la intensitat que a penes representa.


Joan Mahiques Climent

Entre dues clarors

Bromera Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací


dijous, 16 de desembre del 2021

LES BALMES OBLIDADES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Les balmes oblidades

 

El teu cos no necessita discursos, existeix pel gest que suposa i s'oposa a qualsevol verbositat que impliqui una gesticulació massa estrident. El teu cos viu sense l'obligació d'un ritme frenètic, més enllà de la frenètica cadència dels colors que s'aferren al batec dels cors. Però, de tant en tant, una paraula imposa la bifurcació de les promeses i els actes acompanyen els silencis reservats dels llargs capvespres de lectura. Si hom cerca la puresa, només trobarà la rudesa de les mirades inútils i de les armes homicides: inventarà el repòs en presentar-se els núvols de la desídia. Algú desfà el vel de les hores erigides al pal de les nacions encara incipients i s'esmunyen les busques esfilagarsades entre matolls i verdolagues, entre margallons i llangardaixos. Encara no s'esdevé la calma precisa perquè la lletra pugui fer olor de nous llessamins i de papers mullats, quan tot d'avionetes atrotinades escampen pels cels indolents les línies indecents dels hímens oblidats.


Ricard Ripoll

El món s'acaba demà

Edicions del Buc / Pruna Llibres, 2020

Més sobre l'autor, ací i ací

dilluns, 13 de desembre del 2021

VEUS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Veus

 

Endevine tristor rere del teu somriure

pluges desconegudes.

                                       Sé que no tinc dret

a ser on tu ets però no t’atures al llindar

fes per entrar-hi, escata la pell

amb ànsia i copsaràs el que costa

d’arribar al moll on la veritat

és més veritat i més eloqüent

la renúncia.

                     Assajaré de prendre

el teu lloc, hi faré de tu, que et sé poeta

en cerca entre els humans del més humà.

 

Mire les teulades que ha netejat

la tempesta, d'un ocre lluent, viu.

També les oronetes les observen

des del fil que els serveix d'observatori.

Mouen el cap amunt i avall, afirmen

també el meu goig en observar com l’ànim

pot espolsar-se el més amarg i ranci.

 

Sé més de mi com més de tu m’arriba

i em trobe sol quan no hi veig misteris.


Vicent Alonso

Han fugit les merles de març

Café Central / Llibres del segle, 2021

Més sobre l'autor, ací i ací

divendres, 10 de desembre del 2021

FRIDA KAHLO

("La columna rota" Frida Kahlo)

Frida Kahlo


Si en els teus ulls el món ofega un crit

no esperis que ell t’absolgui a cau d’orella.

Ets filla d’un silenci que s’estella

i els esquelets t’aguaiten sota el llit.

 

En somnis es dessagna el teu vestit,

pell de dolor, flor de la vida vella.

T’has tallat els cabells llargs de donzella,

voldries amputar-te l’esperit.

 

Ta vida és una crossa que es fractura,

un úter repuntat per ganivets,

el melic d’un embut penjat d’un fil.

 

El rostre de la mort no té perfil,

però és dolç com un cor de confitura.

Ni el teu autoretrat sabrà qui ets.


Josep Conill Ripollés

Despossessió

Pagès Editors, 2002

Més sobre l'autor, ací i ací


dimarts, 7 de desembre del 2021

SIMFONIA DE COLORS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

SIMFONIA DE COLORS

 

Algú en mou la maneta. I aleshores,

a la pantalla de la ment, el tot d’imatges

calidoscopiconarcòtiques

des del fons ocular de la caverna.

I els cants del cor pels herois de la Mare Pàtria.

I l'himne. I la bandera. I des del cel,

l'àguila imperial. El gran segell.

La vigilància. El Capità Amèrica.

I el Castell de Walt Disney. La maneta del cinematògraf.

Tres tristos mites. I les anacondes dels pantans més

fondos.

Tot l’odi. I vint-i-vuit infernats més.

«Massa tragèdies, dius, Johnny?››

L’orquestra, i una vegada i una altra, l'himne.

I Silver Surfer ple de ràbia

trucant a les comportes de l'Infern. 


Elies Barberà

Orestes a Newtown

Edicions 96, 2019

Més sobre l'autor, ací


dissabte, 4 de desembre del 2021

[YO HABLO EN CENIZAS / JO PARLO EN CENDRES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

yo hablo en cenizas

rescato las palabras

de los hombres

bautizo su silencio pesaroso

anuncio una epifanía en su color

el dolor ha quedado enterrado por el tiempo

ahora solo cenizas

que recuerdan o no que fueron vida

 

---

 

jo parlo en cendres

rescato les paraules

dels homes

batejo el seu silenci pesarós

anuncio una epifania en el seu color

el dolor ha quedat enterrat pel temps

ara només cendres

que recorden o no que van ser vida


Eva Hiernaux

Desdecir

Ediciones Contrabando, 2018

Més sobre l'autora, acíací


[Traducció al català feta per mi]

dimecres, 1 de desembre del 2021

ACCIDENTS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

accidents

 

inaugures un altre dia

que s’enlaira

i que s’estavella

contra el vidre de la finestra.

 

que se’t trenquin tots els dies que vindran

en saber que van néixer d’una esquerda.


Anna Garcia Garay

Dietari del buit

Pagès Editors, 2020

Més sobre l'autora, ací

diumenge, 28 de novembre del 2021

DIJOUS, AVUI

(Imatge pròpia)

Dijous, avui

 

Un llum verd

d’un carrer solitari,

on la mirada perpetua

l’instant

i hom comença a fugir

arran les veles.

 

S’acaba el món petit

d’uns pocs calaixos,

més que buits

indefensos.

 

Però el temps es retracta

la pell i estira,

des de pantalles de fons

d’òxid, el seu particular buit.

 

El buit s’expressa amb

un sol diamant,

i en un dolor de plàstic

és que hom edifica

la laxa utopia

d’uns corredors de fum.

I en el paper, una angoixa

que creix el seu absurd diccionari.


Alfons Navarret

El poema no és una casa

Editorial Meteora, 2020

Més sobre l'autor, ací

dijous, 25 de novembre del 2021

NO ESCRIURÉ CAP CARTA

(Imatge  no identificada presa de la xarxa)

no escriuré cap carta

 

jo, com a suïcida,     no escriuria cap carta

sempre sota el turment     he estat cell qui pregava

com una forma sàvia     d'esclafar tots els pètals

i la dolça vellesa,     mai a prop, la professo,

que de mi són pretèrites     tanta sang com anhels.

He trucat als convents     de les urbs portuàries

dels mars d'aquí i de l'Est,     un a un, hi he entrat

ajuda’m Déu: són pocs     tants com segons de vida

puc contar dins en mi;     la fe és sols un record

extingit i m'obliga     a tenir un sagrari

com un mirall de pols,     feix de glòria insigne

on mano reposar     el que he amat i cantat

en silenci vestal     a les flors de l’absència;

dones així ja perdura     un dens i humit jardí

que de mi us fa perfum     el vell desig de viure

que traspassa la mort     i els anys i la pedra

 

al món només s’hi pot    ésser pur resistint:

sense la cuirassa     l'humà esdevé humà


Juma B. Barratxina

Un estany que vessa

Tres i Quatre S.L. , 2021

Més sobre l'autor, ací

dilluns, 22 de novembre del 2021

ÍTACA, VESTIDA D'ETERNITAT

(Collage: Pere Salinas)

ÍTACA, VESTIDA D'ETERNITAT

 

Vaig navegant

cap al meu far daurat,

l'illa albire

i a la badia el jardí.

 

S'obrin les portes de llum:

Atena m'acull,

Argos em mira i mor,

m'abracen els meus.

 

Brolla i corre la font,

perfum de tots els perfums.

Taste el pa i el vi,

m'embriague de pur present.

 

Cauen les Hores

mil gràcies escampant,

deixaven l'illa

vestida d'eternitat.

 

Entre a l'Hort de mon pare,

plorant li parle de tanta llum

i de la mare, que ja ens espera

enllà del sol i els altres estels.


Elies Monxolí

Odissea, el viatge de Ningú

Edicions 96, 2017

Més sobre l'autor, ací

[Collages: Pere Salinas. Més informació, ací]



divendres, 19 de novembre del 2021

NOU POEMA AMB DATA (CXV): 19-11-1991

(Imatge pròpia)

19-11-1991

 

Si la mar

deixa córrer l'onada

no mes enllà dels límits del retorn,

talment el pèndol

que va i ve dins la caixa sonora de les hores,

ara que sóc fill d'un silenci,

per què  no retenir el plor

i engrunsar el record de cada llàgrima?

 

I amb el plor habitaré

la meua solitud!


Vicent Alonso

Poemes

Reduccions; revista de poesia núm. 52, 1991

Més sobre l'aut0r, ací


dimarts, 16 de novembre del 2021

[HA FLORIT UNA DÀLIA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ha florit una dàlia

de color lila

de cara a la paret.

Haig de girar-la

si vull veure-la.

No crec que les flors tinguin

capricis estranys.

Ella deu saber

que per molt de cara que es posi

tu no la miraràs.


Maria Oleart
Enllà
Maria Oleart de Bel, 1974
Més sobre l'autora, ací

diumenge, 14 de novembre del 2021

LES CENDRES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Les cendres


Ni al mar ni a la muntanya.

Adobeu la morera

que un dia vaig plantar.

Serà un adob migrat

però amb un esplet prou bo:

el tremolós clap d’ombra

damunt la gespa tendra

una tarda d’estiu.


Joan Adell Álvarez

Taronges calentes

Fonoll, 2017

Més sobre l'autor, ací