QUASI MEDITACIÓ DAVANT UN CRANI HUMÀ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

QUASI MEDITACIÓ DAVANT UN CRANI HUMÀ

 

Potser, entre la terra humida

que t'ha guardat fins ara,

hauràs trobat allò que diuen pau.

Potser...

 

Potser, un dia tu també buscaves

L’abraçada i la fe, com jo i com altres

(abraçada i cor ample, sense vores,

una fe i una meta pura i alta),

quelcom que per aquí hom sol dir quimera.

Potser...

 

Potser l’au fugissera que guardaves

cercava altres espais, altres esferes,

horitzons sense límit ni temença,

o qui sap si camins torts o boirosos.

Potser...

 

Potser, la força ardenta que bullia

dins d’aqueixa lleu closca,

esperant l’hora, el dia, el lloc, el tacte,

no trobaria el solc que desitjava.

Potser...

 

Potser tindries gola de misteris,

o de ritme, o de imatges,

o de coses petites,

o de coses senzilles...

Potser...

Potser series un de tants, inèdit,

desconegut fins pels teus, pels més íntims.

Potser...

 

O, potser, entre espines i coratge

tu gaudies el cel escrivint versos.

Potser...

Potser...

Potser...

Jaume Bru i Vidal

Retrobament

Diputació Provincial de València, 1961

Més sobre l'autor, ací

REMEMORATIO

(Imatge presa d'ací)

III.- REMEMORATIO

Recorde el vol encés de les nits voluptuoses.

I el xiulit dels combois que passaven

per la via de l'odi.

I el vellet del cantó.

I el gos de la casa del costat.

I els pins que semblaven cantar epitalamis.

I el seu cos que, anhelant, tremolava.

I el meu cos famolenc de cintures.

I l'alé de tots dos entre el silenci.

Punt.

Jaume Bru i Vidal

Carpeta final (Homenatge a Ausiàs March i Roís de Corella)

dins d'Antologia poètica.

Consell Valencià de Cultura, 1999

Més sobre l'autor, ací i ací

CAMINAR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

      Camine per la ment, perdut en el silenci, 
amb càrregues boiroses que sobten sobre mi. 
He viscut moltes hores orfe de simpaties 
i ja no tinc !es plantes arran de l'univers.

      Quanta setmana estreta perduda en el desfici! 
Reivindicaré l'oci? 
Ara exalce tenebres i recapte misteris.

      Veig que els meus no m'entenen 
-açò tampoc no és nou-, 
que he fugit cap avant 
sense marcar un pas (com diuen que cal fer).

      Però el pas, si és que hi ha, per ara sembla meu, 
ben meu, meu.

      Diuen que el poble espera, 
que el poble encara espera. 
I què espera ara el poble?

     Si de cas, aquell xiquet que venia innocència? 
si de cas véncer les tanques? 
si de cas, la imatge 
d'una nova i eterna, completa, Primavera? 
Primavera prima-? 
Primavera -vera?

      L'única Primavera que podem abastar, 
tant el poble com jo, 
és la dels somnis vells, la de la il·lusió morta. 
Ara ja tot és història. 
Ha arribat la Tardor.

Jaume Bru i Vidal

Els (retrobats) poemes del 71

Sagunt, 1991

Més sobre la'tor, ací i ací

POEMA AMB DATA (XII): PRIMER DIA DE JULIOL



(Imatge no identificada presa de la xarxa)

PRIMER DIA DE JULIOL

AQUELL blanc del paisatge se te n'entrà pels ulls

i et deixà a les pupil·les la tarda retratada

com una miniatura. Les parpelles et feien

un conjunt de marcs d'èban als ulls. La teua cara

robà foc a les roses i a les galtes tremoloses

tornà més roig el foc que a les roses robava.

La seda dels teus dits, colpejant el teclat

dels teus cabells de coure, fingia una sonata

d'eurítmiques cadències. Ens arribava un càntic

afuat i metàl·lic de propera campana.

(Campana del Calvari que, alegre i riallera,

ens portava un anunci de lligam i constància).

Els silencis guanyaven la remor de les fulles

que assajaven un himne perquè el dia acabava.

I tu només miraves.

I jo només mirava.

i vingueren les ombres

i la Lluna...i la calma.

Com immensament bella estaves aquell dia

entre les blanques pedres tan immensament blanca!

Jaume Bru i Vidal

Missatger de joventut, dins d’Antologia Poètica

Consell Valencià de Cultura, 1999

Més sobre l'autor, ací

JAUME BRU I VIDAL

(Jaume Bru i Vidal l'any 1990)

Quan vaig començar a escriure aquest blog vaig retre homenatge al poeta valencià Jaume Bru i Vidal amb aquestes paraules:

"Ací deixe un poema de Jaume Bru i Vidal. És el meu homenatge al que va ser professor meu allà pels anys 73-74 del segle passat a la Filial de l’institut “Lluís Vives”, a Godella. Ell va despertar en mi l’amor per l’art. Aleshores no el coneixia com a poeta, només era Don Santiago, professor d’Història d’Art (i director de la Filial). De les seues classes recorde les seues petites mans escrivint a la pissarra. Potser jo ja intuïa la poesia entre el seus dits."

Hui fa onze anys que ens va deixar. De nou vull recordar-lo amb un dels seus poemes:

HOME, TU QUEDARÀS

HOME, tu quedaràs com queda aquella

pedra oblidada a vora del camí,

veuràs passar les llunes i les ombres

i els sols i els dies clars i els corbs i els vidres.

I restaràs tot sol, sol entre els hòmens,

entre els altres com tu, que també viuen

ben sols, encar que diuen companyia.

I tu seràs alhora herba o empremta,

o pols d'aquell camí que tots calciguen,

o tija assedegada, o arrel morta.

Es inútil que escapes de la terra.

Escapar? Com i a on? Ets, acàs, aire?

Eternament, clavat, sens tu saber-ho

veuràs que la llum passa.

Jaume Bru i Vidal

Home Endins (Antologia poètica)

Consell Valencià de Cultura, 1999

Més sobre l'autor, ací

HOMENATGE

Ací deixe un poema de Jaume Bru i Vidal. És el meu homenatge al que va ser professor meu allà pels anys 73-74 del segle passat a la Filial de l’institut “Lluís Vives” a Godella. Ell va despertar en mi l’amor per l’art. Aleshores no el coneixia com a poeta, només era Don Santiago, professor d’Història d’Art (i director de la Filial). De les seues classes recorde les seues petites mans escrivint a la pissarra. Potser jo ja intuïa la poesia entre el seus dits.

PENSE L'ESCOLA

PENSE l'escola i l'arpegi de notes que regalimen
des del fons del vell record. I són com una ferida
que reglota la sang més potent i afua la pensa.

Ara que em trobe assegut a la llar de nova vida
vull recontar les idees que van -i venen?- fugint.
Mes no passen de l'escola. Crec que el temps se m'ha aturat
acaronant una garba de mil i mil interessos,
i, la veritat, així no podré eixir de l'escola.

Tusta el record dels companys, d'aquells que al córrer dels temps
escamparen el seu vol, i dels que resten al poble,
i d'aquells que un dia moririen a la guerra.

Torne a pensar a l'escola. I veig dotzenes de caps
inclinats sobre el "quadern", les paraules del dictado:
“En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre...” Senyor,
quina innocent retafila d'anàlisis, de sintaxis,
de punts i comes, de... mestres mirant el vol d'una mosca,

Pense a l'escola.


Tret d'"Antologia Poètica", JAUME BRU I VIDAL. Consell Valencià de Cultura