EMPREMTES

A poesia adora andar descalça nas areias do verão. EUGÉNIO DE ANDRADE

dissabte, 27 d’abril del 2024

[CERTA CLAROR...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I

 

Certa claror crescuda

sobre la taula dels regals,

la roba retirada

de l’estenedor, joguines

amagades dels teus ulls que s’enfilen

per qualsevol racó

quan em dones la mà

i jo t’entregue el temps.


José Ángel García Caballero

Canvi de mans

Bromera Edicions, 2024

Més sobre l'autor, acíací


dimecres, 24 d’abril del 2024

L'ART

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

D’art i d’amor vaig viure tota,

Sens fer mal al llaarg del camí.

 

Tosca, Tosca, acte II

 

 

L’ART

 

Sóc ben viu

i el cor batega amb força.

 

Quan m’envaneix l’àmbit d’absències

m’arriben vells records

gravats dia a dia en la pell,

i amb ells el teu cos gentil

que es dissol en la ment.

Ara només queden

l’harmonia dels gestos

que es dibuixen a la memòria:

un feix de misteriosa llum,

la màgia, la dansa, l’encanteri,

... l’art.

 

Rafael Estrada

Ombres de memòria incerta

Editorial Germania, 2013

Més sobre l’autor, ací

 

diumenge, 21 d’abril del 2024

[CRISÀLIDE MORTA...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Crisàlide morta

passeges

amb veu invisible.

 

Com cantar la veu de l’entorn

si no ets pulsació,

contigüitat que reverbera?

 

Oceà rom

amb mudesa de somni,

deixes una estela antiga

i un silenci

 

Com tocar

sense agitar-se insistent,

oscil·lar amb altura de metàfora?

 

Clepsidra

 

vicari de l’eternitat

 

Alberto Gil

Corol·laris en pols

Universitat de València, Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, 2013

Més sobre l’autor, ací

dijous, 18 d’abril del 2024

[NI ESTELS NI LLUNA...]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)


ni estels ni lluna en bosc de serps.

l'hostal és buit, la porta closa

passejo interrogants

a l'ombra del castell del desconcert.

 

lladrucs,

cap més resposta.

per què n'hauria d'esperar alguna altra?

jo sóc la lletra que comença el joc,

i en reconec la por i el que m'hi jugo.

 

camino de punteres

pel vidre de la llum que filtra el dia.


Francesc Garriga Barata

Tornar és lluny

Edicions Proa, 2013

Més sobre l'autor, ací i ací

dilluns, 15 d’abril del 2024

[AIXÍ, SI FINS LLAVORS ELS MEUS AMORS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

[Fragment]

[...]

Així, si fins llavors els meus amors

eren fets de sospirs i de sopors,

van ser de carn, de fluids i de brases;

si abans necessitava moltes frases

per no entaubà’s al sol de l’ideal,

va trobar esgambi en un hort terrenal;

s’alliberà del callòs més romàntic

i a l’hort hi feu el niu i un bon salt quàntic;

perquè el jardí de l’amor hi té un mur

ben auster amb una esquerda d’on en surt

un pàmpol d’or que és dels jardins l’enveja

i un bell llorer ufanós que bé l’ombreja

i el seu cant sensual fa un so bucòlic

que veus capat el misteri catòlic

(que l’èxtasi o l’espiritualitat

no és patir en solitud a Montserrat

ni ser un Werther abocat al suïcidi)

i en canvi veus Déu més com un Ovidi,

que degué sentir el cant de l’univers

tant com el Dant però en canvi el seu vers

pot ser picant i riure si fa falta

sense patir per la instància més alta

(per més alta n’entenc el demiürg

i no August, que el prengué per cap de turc).

[...]


Amat Baró

Riu avall

Editorial Fonoll, 2024

Més sobre l’autor, ací

 

divendres, 12 d’abril del 2024

[QUAN HE SOMIAT...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quan he somiat

rieres d’argent

i gorgs d’espills impàvids,

banys de cítares

de malva-rosa ingènua,

i càlides roses

en l’atzur del domàs...

m’he extasiat en el seu poder

i en la fragilitat seua.

 

Si torna l’au vindrà l’amor lent com les pregàries

que naix tan subtil

com s’albirarà la nit que l’hostatge.

 

Guarda’m la joia,

noia de mel;

obre la porta

al foc de la lluna.

 

Té l’ànima de l’àmfora.

Té l’esguard del pebeter,

la veu d’Aldebarà.

la seua cintura és la timba dels àngels.

 

Guarda’m el jorn,

noia de rosa;

obre les portes

a l’alba més neta.

 

Si torna l’au vindrà l’amor lent com les pregàries

o aquesta llarga caravana que cerca

el destí de la mar.

 

Les alforges dels camells...,

quins tresors no transporten!:

El goig del nard,

el somni del llir

l’alegria més polida,

cap carícia estranya,

el firmament d’un bes.

 

Josep Mir

He vist Diògenes que esbocinava el bol

V Premi “Manuel Rodríguez Martínez”, 1988

Més sobre l’autor, acíací

dilluns, 8 d’abril del 2024

[UN POEMARI ÉS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


Un poemari és com el taló d’una sabata.

És com un xec en blanc, estés al portador.

O com una vella persiana, persa, a pesar de tantes coses.

És com un terrat.

Com un solar abandonat pels gats, on queden els poetes.

És como una sardina que tan sols dóna la llanda.

Una batalla a ultrança, contra tota una paret.

La lletra de batalla d’un sintagma armat, un clar exemple de l’absència.

El pagaré d’una cultura sense fons.

Paranimf d’una nimfa d’un trist oasi passadís.

Paradís perdut de seda: Aquest Calaix

                                                                       dels Astres.

 

Lluís Roda

El subratllat és meu

La Forest d’Arana, 1988

Més sobre l’autor, ací i ací

divendres, 5 d’abril del 2024

EL SENDER DELS ESTELS

 

(Imatge pròpia)


Caminem a l’atzar

sota l’impuls

d’una nova certesa,

amb ulls àvids, oberts,

per abastar-ne un escaig

de llum, i esperem.

   

 Montserrat ABELLÓ

 

 

EL SENDER DELS ESTELS

 

La dansa dels dies,

mirall on veig

allò que vull veure,

gravita davant meu

i posa accents de llum

al camí que recórrec

dins l’espiral del temps

que em crida i se’n va.

Mentrestant,

la nit rellisca

i els àngels del cant em porten

clams de foc i llum

que m’il·luminen

el sender dels estels.


Rafael Estrada

Ombres de memòria incerta

Editorial Germania, 2013

Més sobre l'autor, ací

dimarts, 2 d’abril del 2024

LA CIUTAT ASSETJADA

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)


LA CIUTAT ASSETJADA

 

La ciutat assetjada sota les cadenes embolicades de la ira,

a l’ofec de la set de la infància, a l’oblit de l’abric de la memòria,

del caliu humà de l’abraçada.

            Una contra una, mà contra mà,

es busquen els ulls per si poden entendre’s, però una fossa,

porta blindada de la frontera que allà s’alça,

demarca els precipicis d’un abisme que els separa,

dos espais, límits, marges, costures,

però al final, una mateixa causa.


Aina Garcia Carbó

El vast domini

Bromera Edicions, 2024

Més sobre l'autora, ací