Guarda’t del foc
de les flames
de la cendra i les brases
del vent de tramuntana
la plana devastada
del marc i la finestra
la ratlla que et separa
del sol que enlluerna
l’esguard que no enganya
i embolcalla’t de llum
que fa la vida clara
que saps fer-la ben teva
des de l’ull de la càmera.
Llum
abissal
Editorial Base, 2025
Més sobre l’autora, ací
Flama
Fa un fred d’abisme i tu t’has entestat
a despenjar el poema de l’armari.
T’hauràs d’embolicar amb el seu escalf,
baixar a la cuina, fer-te un te i sentir
aquesta tremolor que et té desperta,
sentir-la fins que el foc te la transmuti
i els mots que es resisteixen i que sagnen
es vessin com un magma dintre teu,
amb l’èxtasi del crit, potser com plor,
potser com una súplica nocturna.
Fa un fred d’abisme i tu, avui, ets flama.
El tacte d’un hivern
Pagès Editors, 2025
Com un melic de segell i or,
sangtraït llançat en roent,
diana singular, concèntrica
fugida...
Amb corba trajectòria de
rellotge ancestral,
fas ull oscil·latori i
t’encunyes la perla a funda
oberta.
Ambre de groc i flama
desfermada,
després de l’ocult, entres el
ventall
i corones el dia de l’estirp
que força la mirada i encega
l’aguant.
Quanta pupil·la d’homes
et canteja! Tità dels aires,
inapel·lable espai, cos
en moviment a la rodona i
èlitre,
tu em sostens la moneda,
cirial,
com bàcul regalim, amb
l’espurnosa
traçada, santa soledat
de quin volar cap al lloc del
meu gest.
Natura elemental
Bromera Edicions, 2025
El que no hi és no es pot tocar,
però et pot mossegar. Tantes coses parlen
quan callen. El rostre del capitell del claustre
està enfadat, com si li retragués a l’escultor
haver despertat la pedra.
La catedral, imponent buldog a l’aguait
que guarda la casa de l’amo, i aquest blau
gentil que fa del cel una porcellana tan fràgil.
Respirar és vidriós, un miracle imperceptible
i no te n’adones, la vida et tapa la vida.
De vegades hi ha esperança, petita flama
que encén una cigarreta i la punta titil·la,
estel fugaç a peu pla; demana un desig.
El que no hi és no es pot tocar, però
pot mossegar-te: ofereix-li el coll, i l’ànima.
Sigues el comentari d’aquell avi embadalit
davant Les filadores de Velázquez:
Pots veure-hi fins i tot l’aire, i això és dificilíssim.
Aferrar-se al vent amb les dents
Godall Edicions, 2024
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Tinc sobre els peus
la cendra
per apagar la flama
de la pregunta.
Respon a l’ombra
que encega el ritual.
Digues el buit
quan neixi la llavor.
Si no li creixen
ales al camí
¿com serem papallones?
Afrau
Edicions Bromera, 2023
Més sobre l'autor, ací
Encara sent i em trobe escalf a dins
després de despenjar vestits antics
i d'embolcallar els peus amb parracs
quan les botes calia abandonar.
Em tremolen els ossos de vertigen
davant la mort i el buit que ens fa sonar
travessats d'intempèrie amb esplín,
però encara som més que fulla a l'aire
arrossegats, perduts d'indiferència...
Voldrem ser suc de fruita i tast de mel,
amb voracitat pels dies i sols,
com lluna en la foscor, mos delitós.
I per mi poden caure les cuirasses,
les seguretats de cada antifaç,
que caiguen totes les corfes dal foc,
ni estrellats ni esquelet davant fervors.
Tant de bo el brill encés dels ulls s'escole
només després de fer del teu cos flama,
per gravar-te la pell amb pigues noves,
ser espurna i delit, ser-te company.
dins de Mostra de poesia Alfara del Patriarca
Ajuntament d'Alfara del Patriarca, 2022
Més sobre l'autor, ací
 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Chantal Poch
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
