EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dilluns, 30 de juliol del 2018

DE LA TERRA EMBOIRADA

(Imatge pròpia)
No pas la bellesa de la boira
que t’encimbella com un déu
per damunt del món que tapa,
la boira que rellenta cants gregorians
vora monestirs de severes sandàlies,
sinó la bellesa de la boira
que confon homes i oliveres,
la que trabuca, torba i rumia
amb el gebre humit del dubte,


la que a les nits fredes de cor calent,
de les petites passions
i les modestes angúnies,
en fa un sol tel que amara d’incertesa.
Josep M. Sala-Valldaura
Coordenades
Adia Edicions, 2018
Més sobre la'utor, acíací

divendres, 27 de juliol del 2018

POEMA AMB DATA (CV): [NUNCA FUE LA PALABRA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Não há regresso: tudo és laberinto
Eugénio de Andrade

Nunca fue la palabra
ni bálsamo, ni cura
para la sensación de desamparo:
lo fue, no obstante, descubrir de pronto
cuánta ignorada cicatriz se esconde
entre los pliegues del acontecer.
Semanas, meses, años
vistos ahora bajo nueva luz
ya sin excusas ni misericordia,
un cúmulo de tiempos y de territorios
que siempre creí fáciles de conquistar.
                                          ¿Mes escuchas?
Veo cuerpos y rostros que a nada remiten.
Aunque aparenten coincidir con alguien,
tú o yo, son simples fantasmagorías.
Fuimos quizá tan sólo caminantes,
merodeando en círculo.
                                            Y hoy, lunes,
veintisiete de julio, sobre el espigón,
                                                  Sembrado
de matojos, arena y humedad, el musgo
sirve de alfombra a las gaviotas.
Vienen y van, se alejan y de nuevo
vuelven a mi (¿persiguen
viejos fantasmas del pasado?). No,
No hay palabra que impida
que todo muera. Como muere el sol.

Jenaro Talens
El sueño de Einstein
Ed. Salto de Página S.L., 2015
Més sobe l'autor, ací i ací

dimarts, 24 de juliol del 2018

[EL COR TÉ LES ARRELS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El cor té les arrels clavades a la terra de les petjades. El dia sempre es lleva amb curiositat d'observar..., contempla el soroll brut de motor que fa una moto, i tot seguit es concentra minuciosament en el batec continuat de les hores que marca el rellotge a la paret. Tot ho mira amb els seus ulls inquiets, plens d'impaciència. Talment és com si tot li arribés de nou..., com si tot això del dia, el soroll brut i les hores fos una descoberta científica històrica. El cor, que té les arrels clavades a la terra de les petjades, això ja ho sap i mai s'ha preocupat d'aquestes foteses. Perquè el cor treballa vint-i-quatre hores seguides, mai descansa, però no es queixa, treu la cara i creix per dins i mou els fils entortolligats de les artèries..., sovint mou els fils d'un laberint anomenat vida.

Marc Freixas
Damunt les passes
El Petit Editor, 2017
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 22 de juliol del 2018

[SI SER O NO SER ES...]

(El jardí de les delícies, detall. Hieronymus Bosch)
Si ser o no ser és la qüestió, com serà la resta. Perquè ja et pots negar que et facin entrevistes, que en col·lecciones les preguntes com un faq de Crist als seus deixebles. Com qui tramita factures ben a tocar de la grapadora, saps que la consciència és una aberració fruit d’una natura cega, i just l’arbre de la ciència o de la temptació no apareix en cap botànica, que ni pomera era –enlloc no ho diu– ni el domini de la fe comporta cap extracció de sang en ressaca dels dilluns. L’extensió dels camps de text és il·limitada, i si busques murs al jardí ves-hi amb el sarró carregat i records al guarda de seguretat si te’l trobes. I que t’expliqui com el van posar la parella aquella que no s’esperava a ser expulsada, que el paradís, segons no n’informa cap dels sinòptics, el duien certament entre les cames.

Albert Garcia Elena
Tòtem ordre
Ed. Bromera, 2017
Més sobre l'autor, ací

dijous, 19 de juliol del 2018

PENSAMENTS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
PENSAMENTS

Seu a la taula d’escriure,
consulta el navegador
i espera que les idees arribin.
Però els pensaments decisius,
aquells que van fins al fons,
no es troben en el despatx
ni en les prestatgeries.
Els pensaments són brisa de mar,
refilada del rossinyol al migdia,
silenci salat del desert,
ràfega de llum que s’apaga
l’instant després
d’haver llampeguejat.

Esperança Castell Rodriguez
Flames a la fosca
Editorial Meteora, 2013
Més sobre l'autora, ací i ací

dilluns, 16 de juliol del 2018

RÈQUIEM

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
RÈQUIEM

No puc anar a canviar
l’aigua de les flors
al nostre cementiri
de records.

Voldria que s’anessin
podrint des de l’arrel
al costat d’un insecte
anegat i sense nom.

Però aquest desig
no podrà ser real,
tampoc.

Tota la nostra història
és un gran ram de pètals
de plàstic a l’engròs.

Sílvia Bel Fransi
Deixar anar. Soliloqui en mi sostingut
Viena Edicions, 2018
Més sobre l'autora, ací

divendres, 13 de juliol del 2018

TREMOLOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
TREMOLOR

Tots els cossos duen, apariada,
la seva dissolució,
com la ment corrompuda en cent mil fraus,
els estómacs plens de rots i viandes
o els pèls, rullats i blancs,
del semaler adormit.
Hem envellit, plegats.
I ara el malson ens fibla abans de jeure.
Però aquí estimem el tràngol sinuós
i els finestrals que s’obren
cap a una conversa sol·lícita i austral:
els pits enfora, la gropa alçada
i la remor dels foscos rapinyaires
amb el te fumejant al capdavall.
Tal vegada –¿qui sap?–
en l’última alenada compartirem
aquesta decadència extrema;
i per tu ja no serà sobrer,
ni cínic,
parlar d’amor etern.
Oh, l’amour n’est rien s’il n’est pas de la folie,
digué l’enginyer a madame Chauchat.
Prou saps, però, que ells
–els de l’infern
ens miraran de cua d’ull
tot invocant la norma
i el concordat poruc.
I que enllà, de nou,
colgada d’una neu concisa i resplendent,
sentiran la ira dels cecs abans de néixer.
Car la felicitat no és un do,
sinó un dret.

Per això ens odiem,
voluptuosament,
els uns als altres.

Lluís Calvo
Al ras
Perifèrics Edicions, 2007
Més sobre l'autor, ací 

dimarts, 10 de juliol del 2018

POEMA AMB DATA (CIV): CIUTAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
CIUTAT

Plovisquejava, per això, segurament,
a les vint quaranta-cinc del capvespre
del dia deu de juliol de dos mil tretze
aparegué rarament la foscor.
Tots els carrers semblaven fantasmagòrics.
Les ombres eren com si dormitaren,
només despertaven amb el fulgor dels fars dels cotxes.
Els conductors impacients s'aturaven junt els semàfors.
En una majoria dels edificis
a les finestres tampoc no es veia els llums.
Algun rètol lluminós de magatzems parpellejava.
Les façanes de les cases tampoc no havien encès els llums.
El bus semblava un poderós elefant entorxat
en l’asfalt mullat dels carrers.
La ciutat de València feia pensar com si estiguera
amenaçada per un raid aeri; només faltava una sirena que udolara
perquè els ciudatans s'amagaren als refugis imaginats.
Semblava un ambient de guerra virtual, o de misèria.
La causa no era un tallament elèctric per problemes tècnics.
Simplement, era la maleïda crisi.

                                Albert Hernàndez i Xulvi
Dins Entre mots i versos
Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2016
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 8 de juliol del 2018

DOBLECS

(Composició pròpia)
DOBLECS 

Algunes pàgines del llibre 
estaven doblegades per l'angle superior. 
N'he alçat, d'amagat i amb reverència, 
els triangles menuts de les puntes. 
Ha estat com obrir les finestres 
d'una casa tancada i barrada 
des de feia molts anys 
i anar descobrint les empremtes 
dels teus dits als porticons. 
Cèlia Sànchez-Mústich
On no sabem
 Tres i Quatre, 2010
Més sobre l'autora, ací

divendres, 6 de juliol del 2018

AUTO D'AFE

(El pas de la llacuna Estigia, Joachim Patinir. Museu del Prado)
AUTO D'AFE
 a mon pare, in memoriam

Hay golpes en la vida, yo no sé
César Vallejo

Adés jo creia en el Veda
en Belcebub i en Deumèu
cos a cos com si fos Leda
mon gentil cor de pigmeu

Com vaig perdre la vereda
vertical de l'himeneu
si no vaig besar el Pare da-
vall l'olivera del sèu?

Si no vaig fugir la cleda
negant-lo com fariseu
per què eixa llar ja no enreda
el pas dubtós del meu freu?

Plogué i girà la moneda
no sé caigué el gran carreu
toument i en quedà la queda
illegible de la Seu

Ara sols crec en la Veda
fondíssima del Leteu
on pels cabells de l'arbreda
nu i furtiu de cap i peu
faig la ruta de la seda-
ició final cap Ateu

Pere Císcar
En revista sèrieAlfa a cura de Joan Navarro
Més sobre l'autor, ací

[En aquest enllaç hi ha traduccions al castellà i al francés fetes per l'autor: https://seriealfa.com/alfa/alfa50/PCiscar.htm]

dimarts, 3 de juliol del 2018

LLÀTZER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LLÀTZER

Els savis varen sentenciar que no caminaries 
i de genolls t'esmunyies pel pis 
com una menuda sargantana. 
El temps va despertar alguna cosa de tu 
(potser l'ànima adormida) 
i va donar llicència per alçar-te. 
Des de llavors i durant molt temps, 
les nits et van acompanyar 
per recórrer el menjador, la cuina, els dormitoris... 
no hi havia repòs per al teu desfici. 
Córrer tot gronxolant els malucs et feia riure. 
Jo m'adormia en sentir el no parar 
dels teus peus descalços pel passadís. 

Josep Checa
Pell d'ànima
Tres i quatre, 2018
Més sobre l'autor, ací