[TOT ES TRANSFORMA... / RELLEGIR L'ULL...]

(Imatge de João Bresler, que acompanya el llibre)

15

 

tot es transforma en silenci. la remor de les ones, el

cant dels ocells, la tempesta en un got, un pont

sobre el sena. lladrar de gossos, brunzir d'insectes,

llamps i trons, cridadisses. tot —el murmuri dels

boscos, el dring de les claus, el repic de les

campanes, el brot d'una llavor. el rac-rac de

ratolins. el cruixit d'ossos. en la pastura un bramul

es transforma: mugit al corral. la ruïna de les

pedres, la bufada dels vents, centelleig de les

flames— en silenci. la batuta en simfonia, l’explosió

en rialla, la bonança en final.

el cor al galop abans de l'aurora i l'amor, aquest

incendi, també ell ens desborda.

 

barcelona, 9 de novembre de 2020

 

---

 

15

 

Rellegir l’ull. El seu batec. El ritme de la saba.

Les corbes del fraseig de les aigües. Riu avall.

Els cossos que es vinclen per sentir l'alé de la

llavor. Que esclata. Pa de terra. Encerclant els

brots. Els plecs del terreny. L'esclafit aspre de

les plaques abissals. La imatge que ens mira. I

el vitrall que encén els gemecs del plom, el vol

de l'ala. Inquieta. El seu traç. Aire amunt. Com

una espurna sideral. Que refila. Dins la càmera

obscura. Com una esmerla. A trenc de dia. Que

l'objectiu atrapa. Caçador de la neu. I de sobte,

el dring d'un braçalet de vidres. A la sala dels

silencis. Vora els camps i els insectes voladors.

I el seu brum. Vora les mimoses que encara no

han florit. La bellesa de la pluja lenta. Els mots

de l'ofrena. Els pigments de la seua cal·ligrafia.

La promesa de l'àngel. L'àngel. L'àrid abandó.

La inclinació suau del nenúfar que sura. Barca.

Cavall blanc. Pels caminals de l'interior. Així.

 

15.11.20

 

entre muitas coisas escrever / é procurar nos confins

entre moltes coses escriure / és buscar en els cofins

MIGUEL-MANSO

 

 

Veronica Paulics & Joan Navarro

Liquens

Edicions del buc, 2023

Més sobre l’autora, ací

Més sobre l’autor, ací

HOMEM OCO / HOME BALMAT

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

HOMEM OCO

 

a Janilto Andrade

Sob a vigilia de um olhar de sono

dias escorrem entre sombra e luz

poucos percebem que na vista pouca

nem luz, nem sombra deixam marcas sempre

 

as horas voam feito borboletas

pelas manhãs de um amanhã sem busca

vão entre flores e espinhos densos...

 

um olhar murcho pensa outros futuros

que se molduram entre as mãos e os dentes

de um homem surdo, oco, cego e rude

que na memória já não guarda um tempo

 

---

 

HOME BALMAT

 

a Janilto Andrade

Sota la vigília d'una mirada de son

els dies s'escorren entre ombra i llum

pocs entenen que amb poca visibilitat

ni llum, ni ombra deixen marques sempre

 

les hores volen fetes papallones

pels matins d'un demà sense recerca

van entre flors i densos arços...

 

una mirada marcida pensa altres futurs

que s'emmarquen entre les mans i les dents

d’un home sord, balmat, cec i rude

que en la memòria ja no guarda cap temps

Majela Colares

Margeando o caos / Vorejant el caos

Cofraria do Vento, 2013

Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció del portugués al català de Joan Navarro]

[:D'AQUESTA DUNA...]

(Imatge de Pere Salinas que acompanya el poema de Joan Navarro)

:D'aquesta duna emergeix l'orquídia que crida l'insecte
que la fecunda: Estén la bandera lluminosa del desig:
Record de marjals: Granadura fèrtil: Saltiri vegetal: Son
d'antigues llavors dins la nit de la terra.

03/10/05

Joan Navarro i Pere Salinas

Atlas (Correspondència 2005-2007)

Tàndem Edicions, 2008

Més sobre els autors, ací (Joan Navarro) i ací (Pere Salinas)

TERRA NOCTURNA

(Imatge presa d'ací)

TERRA NOCTURNA

Alguém me ouve se eu gritar?

  Algú em sent si cride?           

ANA HÀTHERLEY

Ara em parles del silenci, en silenci. I és allò que marques 

amb el dit. El que entela els vidres i la superfície llisa de la 

taula. Les escletxes i les vetes. Els olis translúcids. El son 

del pinzell que ja no llaura el paisatge. És la penombra de 

les paraules. La terra nocturna per on s'endinsa l’ara, a les  

palpentes. Pels vestíbuls del fred. La cambra del plom i de 

l'ull que oscil·la.  L'arrel il·luminada que ens alena. Crema 

la casa dins la casa. I el buit del cos que descansa sobre els 

llençols. La treva de la carn i l'os. El filament de l'aire que 

s'escapa. El tacte aspre. L'esquerda amarga. Ara em parles 

del silenci, en silenci. I mire com respira l'hoste infame.

                                                 09-11-2015                                        

Joan Navarro

La nit transeünt

Lleonar Muntaner, Editor, 2019

Més sobre l'autor, ací

POEMA AMB DATA (CVIII): COM UN LLAMP

(Foto de Lluis Padrós)

COM UN LLAMP

Com un llamp. A Berlín vaig plorar contemplant una pintura de Mark Rothko, transportat pel color, dins de la soledat del color.

Un dos de gener vam veure les cúpules de Venècia totes nevades. Ara ets farina de diamant en algun lloc del planeta.

Els daus giravoltaven pels camps de l’aire, rovell de la llum.

Com un llamp. Dins la terra fresca havien sembrat la llavor. Desembre d’aram i gingebre. Talismà de les hores felices. 

Dins del si de la terra el pinyol irisat de la llum.

I les nafres de Joseph Beuys.

                                                    

Mostra la teua ferida.

                                                                                         

Tres vasos de bronze. Bomba de mel. Tomba de llebre. Telèfon de terra.

                                                                                             

Les teues cendres navegant cap a la badia.

A Gran Sol els bous llauren els deserts de l’aigua. 

Que tornes sa i estalvi.   

T’esperen els bedolls dels boscos, el plugim de l’alba, les pàl·lides vinyes, pedres que brillen als rius sense fons, vegetals maragdes.

                                                                        

 Som i no som. Plenitud i absència. Collar de llum d’una estrella ja morta. Memòria del temps a venir.

I també les ànimes s’evaporen de les aigües.

I tornen al foc, exhalació ardent.

Com un llamp. Aquell capbussó a les aigües marines. Navegant sense nau. Cervell al ras. ¿Adéu? I te’n vas anar amb els pòl·lens de l’aire sense poder dir-me adéu. Per sempre. I em van pujar des del ventre de l’aigua, mariners de la lleva, a la terra dels homes.

                                                                   

I no vaig poder, pare, dir-te adéu, i te’n vas anar dins la barca de cedre fins als límits del temps.

Navegues

perquè has de navegar.

Intenta navegar, intenta

navegar.

A Santa Maria della Vita bramaven desconsolades les terracotes. Bolonya, polpa de boira, alegria del muguet a les andanes d’abril. Via Santo Stefano, via Solferino, via Saragozza, viadell’Unione.

I creixies,

i covaves al cor l’alquímia dels colors,

el secret de les formes,

l’enyor de l’amor que encara no havia arribat:

llum que prové de la llum.

Ecbàtana,

                 la de les set muralles pintades

                 amb els set colors dels planetes,

               orgull de Pèrsia.

Suger triturava safirs per fer blau de vitralls.

Cromàtica esfera de Klee:

                                               

Ulls enlluernats pels colors.

A l’hort, les llimeres embeuen la claror del migdia. 

La terra fecunda. Les fosques torberes. Les pedres precioses. Els astres lluents al fons de la balma.

I si em parla, li parle.

I si em somriu, li somric.

No havia posat ell encara una pedra blanca al camí.

Un riu de barcasses repassa la plana en clarejar el dia.

I el febrer metàl·lic arribà com un llamp.

                                                                       

¿On sesteja l’or dels raïms?

                                                   

Com un llamp. Vendaval que arrabassa el senderi i escabella els sentits. Sense treva. Com un llamp fulminant.

I el sud diu: tinc un amor al nord i un sol en un cove.

I el nord diu: tinc un amor al sud i una nit estelada.

¿I si el teu nom fóra riu?

¿I si el meu nom fóra delta?

¿Què farem fins a boca de fosc?

El temps que no és temps. Les hores que fugen. Enyor de l’enyor. ¿Què farem fins a boca de llum? Orfe de tu sense ser tu el meu pare. Vi daurat que madura a la vinya. Recer del meu cos. Tranquil·la badia. Enèrgic sotrac.

Els tàlvegs coberts per boires terreres.

I els colors creixien i s’obrien les formes.  

Els blaus d’arxipèlags. Els rojos ferits. L’alè que s’escapa. Els blancs d’harmonia. La neu de la cendra. El dolor abissal per la completa ruïna. Fosca és l’escletxa.

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons.

                                                                                                  

¿On ets ara amic? ¿Viatges per l’Àsia? ¿T’has perdut per l’Índia? ¿Sojornes feliç al cor d’una duna? ¿Ets espora fecunda de líquens d’Islàndia? Enorme la urpada. Les mars flamejants. El groc dels dacsars. Els camps sense límits davant dels seus ulls, ja sense nom a la riba del Neckar. El núvol de foc que rebentat ara plora.

El temps dels sarments.  

Mercuri vivent. Horitzó de plata.

Arribat el moment, et ruixaré amb llet blanca,

i llençaré herba verda a la lluna que ens mira:

els auguris, llavors, ens seran favorables.

Com un llamp has entrat en la meua vida. Com un llamp.

        A Pere

Joan Navarro

Magrana

Ed. Brosquil, 2004

Més sobre l'autor, ací

[Poema que va llegir l'autor dins del discurs que va fer a València el 29 de juny de 2018 a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània per l’homenatge que li va retre l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana]

ÖTZI

(Ötzi, reconstrucció. Imatge treta d'ací)

ötzi

no alto dos alpes, nas montanhas de neve entre a áustria e a itália, um homem de quase quarenta e cinco anos, olhos castanhos, cabelos compridos, de mais ou menos 50 quilos e 1,60 de altura, foi flechado pelas costas, caiu de cara no chão, morto.

antes de morrer, tinha comido cereais, folhas, carne. em seu estômago também havia pólen e sementes. vestia roupas de couro de cabra, tinha um gorro de pele de urso. seu machado, sua faca de pedra, sua agulha de costuras, fios feitos de tendões de bichos, sua mochila ficaram caídos por ali, largados à sua volta. ninguém levou sua machadinha.

a neve cobriu o corpo.

enquanto a neve o guardava, pirâmides foram erguidas e impérios. a areia velou a vida de civilizações inteiras. vieram o ferro as embarcações as guerras os aviões o silício e seu vale. vieram os gregos e se foram depois os romanos que por sua vez. civilizações maias incas astecas. espanhóis a dar a volta ao mundo. houve hunos e mongóis. houve alexandres e henriques. napoleões, hitleres. e tantos e inúmeros pequenos e grandes déspotas como cada um de nós nascemos e morremos. houve gutenberg a inquisição as certezas. o tempo. a pisada na lua. a terra azul e redonda. o sonho de viajar no tempo. o tempo. a cobrir o corpo do homem. morto por uma flecha disparada a 30 metros de distância no silêncio da neve. nas montanhas.

ninguém soube me dizer se ele tinha um cão. 

---

ötzi

al cim dels alps, a les muntanyes de neu entre àustria i itàlia, un home de gairebé quaranta-cinc anys, ulls castanys, cabells llargs, d’uns 50 quilos i 1,60 d’estatura, va ser ferit a traïció per una fletxa, va caure de boca a terra, mort.

abans de morir, havia menjat cereals, fulles, carn. en el seu estómac també hi havia pol·len i llavors. duia vestits de cuiro de cabra, tenia un barret de pell d’os. la seva destral, el seu ganivet de pedra, la seva agulla de cosir, fils fets de tendons d’animals, la seva motxilla van romandre caiguts a prop, deixats anar al seu voltant. ningú es va emportar el seu destraló.

la neu va cobrir el cos.

mentre la neu el guardava, piràmides foren aixecades i imperis. l’arena vetllà la vida de civilitzacions senceres. arribaren el ferro les embarcacions les guerres els avions el silici i la seva vall. arribaren els grecs i se n’anaren després els romans que al seu torn. civilitzacions maies inques asteques. espanyols fent la volta al món. hi hagué huns i mongols. hi hagué alexandres i enrics. napoleons, hitlers. i tants i innombrables petits i grans dèspotes com cadascun de nosaltres naixem i morim. hi hagué gutenberg la inquisició les certeses. el temps. la petjada a la lluna. la terra blava i rodona. el somni de viatjar en el temps. el temps. cobrint el cos de l’home. mort per una fletxa disparada a 30 metres de distància en el silenci de la neu. a les muntanyes.

ningú sabé dir-me si ell tenia un gos. 

[Traducció de Joan Navarro]

Veronika Paulics

a pé / a peu

Pruna Llibres, 2018

Més sobre l'autora, ací

Més sobre el traductor, ací

ÀNGELUS

(L'àngelus - Jean François Millet)

ÀNGELUS

                                                  Del tránsito a la luz

                                              MARÍA VICTORIA ATENCIA

       I els cels s'obriren, i les formes dels boscos deixaren de titil·lar, i l'àngel posà als seus llavis el bes que el temps llargament havia covat. El buit deshabità l'obscuritat i es mudà on alenen les pluges píriques, el mercuri de març, el cau de les galàxies, el goig dels núvols al cor del migjorn.

       I els cels s'obriren, i l'àngel li mostrà la senda que porta a la casa il·luminada.

Joan Navarro

Magrana

Ed. Brosquil, 2004

Més sobre l'autor, ací

[JA NO TÉ MINUTS...]

(Imatge pròpia retocada per mi)

ja no té minuts, ni roses per cremar, pol·len mort, 
i s'embala cap al mar, i el vent no sap què fer-se 
amb el seu rostre i el rosega, li roba els ulls, 
mig cos ja dintre el blau! suara orb de vent, ell 
com somnàmbul dintre les aigües sedejant de vaixells 
i ses veles com, esbatanades gavines, i el vent s'enfolleix 
volen menjar-li les cames, aturada d'algues, 
i panteixa i les mans li tremolen, batec trenca naus; 
el blau menja cos amerat de muntanyes i d'agulles de pi.

Joan Navarro

Grills esmolen ganivets a trenc de por

Editorial l'Estel, 1974

Més sobre l'autor, ací

ÁGREDA

(Imatge presa d'ací)

Unes botes de pell, fang i ossos: 

Els passos detinguts per a sempre sota l'olor 
reumàtica, vora el camí, dins la terra covada. 

Si senties ara, corpenta lligada de mans, el baf de 
l'àgil cabirol que mai no va poder escalfar-te. 

Si veies les tiges dels cards soterrats, les seues flors 
purpúries, les bràctees espinoses que creixen riba tu. 

Si podies fregar la moneda de plata per al viatge. 

Lentament, amb cura, netegen tots i cadascun dels teus 
ossos, tots i cadascuns dels resquills, de les relíquies 
sagrades: Temps emmordassat dins les medul·les: 

L'esplendor de la ignomínia.

Joan Navarro

El plom de l'ham

Edicions 62, 2014

Més sobre l'autor, ací

41

(Pintura de Pere Salinas que il·lustra el llibre)

41

Aquest és l’espai del somni. Com si guixat.
Una caixa de fusta gastada. Ací, on reposa
el maquinari, sot un cel ras o no, puntejat
d’ulls. Com si cosit. Les hèlixs removent
els aires i les boires, tota la nit. Sota el groc
dels bladars escrius la gramàtica de les
arrugues inexplorades. Tota la nit. Tots els
temps del món. O no.

Joan Navarro i Pere Salinas

O: Llibre d’hores 

[Edició multilingüe: català, espanyol, portuguès, francès, anglès i italià.] 

Edicions 96, 2014

Més sobre els autors, ací (Joan Navarro) i ací (Pere Salinas)

41

Este é o espaço do sonho. Como se riscado. Uma caixa de madeira estragada. Aqui, onde repousa o hardware, sob um céu raso ou não, ponteado de olhos. Como se costurado. As hélices removendo os ares e os nevoeiros, toda a noite. Sob o amarelo dos trigais escreves a gramática das rugas inexploradas. Toda a noite. Todos os tempos do mundo. Ou não.

Tradução para o português: Joan Navarro & Veronika Paulics

41

Voilà l’espace du rêve. Comme rayé. Une caisse en bois usée. Ici, où repose le hardware, sous un ciel dégagé ou non, pointillé d’yeux. Comme cousu. Les hélices remuant les airs et les brouillards, toute la nuit. Sous le jaune des champs de blé tu écris la grammaire des rides inexplorées. Toute la nuit. Tous les temps du monde. Ou non.

Traduction française : Dolors Català

41

Questo è lo spazio del sogno. Come scarabocchiato. Una cassa di legno frusto. Qui, dove riposa l’hardware, sotto un cielo terso o no, punteggiato di occhi. Come cucito. Mentre le pale rimuovono le arie e le nebbie, tutta la notte. Sotto il giallo dei campi di grano scrivi la grammatica delle rughe inesplorate. Tutta la notte. Tutto il tempo del mondo. O no.

Traduzione all’italiano: Beppe Fiorelli

41

Este es el espacio del sueño. Como si garabateado. Una caja de madera gastada. Aquí, donde reposa el hardware, bajo un cielo raso o no, punteado de ojos. Como si cosido. Las hélices removiendo los aires y las nieblas, toda la noche. Bajo el amarillo de los trigales escribes la gramática de las arrugas inexploradas. Toda la noche. Todos los tiempos del mundo. O no.

Traducción: Joan Navarro

41

This is the space of the dream. As if scrawled. A worn wooden box. Here, where the hardware rests, under a clear sky or not, dotted with eyes. As if sewn. Propellers stirring airs and mists, all night. Under the yellow of wheat fields you write the grammar of unexplored wrinkles. All night. Every time in the world. Or not.

Translation into English: Pilar Segarra