EMPREMTES

El poema és una veu calenta que degoteja i crema. AMPARO CORTELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra. Mostrar tots els missatges

dijous, 12 de març del 2026

CAMPAMENT D’HIVERN

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

CAMPAMENT D’HIVERN

 

Ordre imminent de desar armes

i obeir la fam

                                que assota d’abrics el paisatge.

La gebror arriba com vestit d’encàrrec,

puntual i blava;

molles de pa sec que tremolen

dins de mans balbes.

Aquí hi ha hagut una guerra,

ara l’hivern tot just l’ajorna.

Moment de mirar si em queda res:

                     un sarró escàs,

passaport de rebel,

       gairebé tot el seny perdut,

però cap adreça a la butxaca;

cap indret que m’empari del ras.

 

Com sabeu, vosaltres,

els que heu estat soldats de bé,

on podreu passar el proper hivern?

 

Laura Rosich

Semàntica de la intempèrie

9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2023

Més sobre l’autora, ací

diumenge, 25 de gener del 2026

[ARA ESTÀS SOLA,...]


(Imatge no identificada pressa de la xarxa)

 

Ara estàs sola, a la intempèrie,

i, per saber qui ets, et mires al mirall

perduda en la paradoxa d’un cos representat

que és sempre enunciat

malgrat la xemeneia, el mètode i el discurs

d’aquell filòsof podrit en la desconfiança

d’allò que estava fora del seu nom,

sense saber que el jo és subjecte

només en tant que cos.Jo, Imaginació, 

Potser en aquelles hores del foc i l’ergo sum

ja s’intuïa l’inici de la fi, l’esgotament d’un temps

que era instant, ara i aquí,

l’adeu a la festa de la pell i els orificis,

de la metamorfosi: l’etern esdevenir,

del carnaval i Gargantua, de la fragmentació,

de la imaginació i la sorra de la platja.

Sonava ja l’última nota de la dansa de la mort

—oh festa stultorum, good bye risus paschalis!—.

 Arribava Crusoe a l’illa a desvirgar-la

i xiulava Divendres tot escombrant

la casa de cristall de Frank Lloyd Wright.

Calgueren dues guerres per desvetllar

l’atroç ferocitat d’un déu inversemblant

que no mirava el cel, que no dubtava mai.

Calgueren dues guerres i un disgust,

les queixes d’aquell maig i un armari mal tancat,

les lluites per la nit, els bars de llibertat,

les queen, els king... les drag.

 

Mireia Calafell

Aquesta sang

Café Central de Poesia, 2024

Més sobre l’autora, ací

dilluns, 9 de juny del 2025

[ACÍ, A LA VIDA, TOT ÉS MASSA TÈRBOL...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ací, a la vida, tot és massa tèrbol.

A banda de l’angúnia que mai no ens oblida,

hi ha una guerra

tacant, prenent-li foc al mapa,

enllà lluny.

Als ulls venen imatges

que ens la mostren

de tant en tant, ferint-los.

Enllà, els homes, tots brutedat,

sostenen

la mort per la cua.

Les dones ja no són dones,

són feres

amb el cadell al coll,

i cauen

les ciutats al buit:

enderrocs i cadàvers

fan muntó... ¿Què et diria?

He isolat una imatge

 –imatge feta veu–

i te la porte al cercle,

on potser romandran encara,

molt tímides

partícules d’ulls vius,

concavitats d’orella...

Mira i escolta.

(i adorm-te tu també

xiquet, fill, home meu.)

 

Maria Beneyto

El que resta d'un clam perdut. 37 poemes inèdits

Bromera Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací

dijous, 22 de maig del 2025

UN CEL DE TEL DE CEBA


(Imatge no identificada presa de la zarza)
 

Un cel de tel de ceba

 

Verderols busquerets rossinyols sól·leres

cels plens de pols una guerra que s’enlaira

amb l’aleteig de l’ocellada on comencem a ser

un fèmur mig crani mig desenterrat

una estella d’os arrencada per un tret a boca de canó

garrigó vinagrella ravenissa

deixar-se caure amb tot el pes del cos dins el verd i el groc

campànules tan fràgils

el gust de la culata del mosquetó li recordava el del pa

i el d’un formatge vell

que s’esmicolava


Sebastià Alzamora

Sala Augusta seguit de Llengua materna

Proa edicions, 2025

Més sobre l'autor, ací


dilluns, 2 d’octubre del 2023

[KANT I PLATÓ, WAGNER,...]

 

(Imatge presa d'ací)

 

Kant i Plató, Wagner,

Velázquez, Bach i Rossini,

el Tintoretto, Einstein, Picasso,

Llull i Ausiàs March,

Shakespeare i Dante

Beethoven, Rilke…

 

Presoners de Dachau,

d’Auschwitz, Mauthausen,

de Buchenwald…

Perseguits, ofegats,

colpejats, liquidats,

foradats, disparats.

Assassinats.

Executats pel Kügel Erlass,

el decret-bala que en deien «K».

 

Isabel-Clara Simó

ABCdari, 1995, dins de El desig és foc i és gel. Antologia poètica d'Isabel Clara Simó

Tàndem, 2023

Més sobre l'autora, ací i ací

 

[Selecció i introducció: Aina Garcia-Carbó]

dimarts, 11 d’abril del 2023

DE NOU RENAU

(Fotomuntatge de Renau)


The American Way of life

 

DE NOU RENAU

 

“T’havien silenciat sistemàticament

la merda seca dels crítics del moment”.

Així en “postdata” ho deia Fuster

el teu estimat veí de pàtria llunyana

que a l’hort funest escrivint t’esperava.

De nou Renau la Fata Morgana

ens mostres en aquests jocs d’imatges

d’Orgasme Racial i la Xica Total

això n’és L’estil de vida americà.

L’art déco i l’escola de Vallecas:

L’herència dadaista surant l’Oceà.

Entre Berlin i el muralisme mexicà

arribares a la vora de Chicago

al voltant dels Mustang de Rivera

i contemplares absort de pena

a sota les purgues de Stalin

la Rumba calenta fora les mans.

La garrotada ianqui a Cuba,

l’esclat de la II Guerra Mundial,

el pla Marshall i Wall Street:

el dòlar enmig, surant l’Oceà.

De nou Renau la Fata Morgana

La raça humana vers el capitalisme

Ofegats els pardals entre petroli

això n’és L’estil de vida americà.

Per fi el vent s’endugué el dòlar,

i arribà el dia de la victòria:

el pinzell enmig, surant l’Oceà.

 


Miquel Cruz

Dins d’”Entre mots i versos”

Publicacions Universitat d’Alacant, 2016


 

dilluns, 1 d’agost del 2022

ESBÓS PER A UNA MODERNA PIETAT EN MARBRE


La secció francesa del WPM (World Poetry Movement), Le Merle moqueur – WPM France, publica al seu mur de Facebook un poema meu en francés, català i castellà sobre la guerra dins de la secció ”CHAQUE JOUR UN POÈTE DU MONDE S'EXPRIME CONTRE LA GUERRE”.

 

CROQUIS POUR UNE MODERNE PITIÉ EN MARBRE

Ni le fils ni la mère n'ont encore de nom. 

Antoni Ferrer

Sans vie, les pavés

débordés de la mort, débordés de guerre ;

la dignité mal nourrie.

En plein air,

le corps déchiré est déjà défiguré et ensanglanté

sur des dalles polies pour le passage de piétons terrifiés. 

Seules les mains de ta mère te protégeaient.

Seulement la pierre inclémente vous accueille.

Cela devait arriver :

mal nés, bâtards, cachés derrière

les tables de bureau, ont engendré la guerre.

Personne ne voulait arrêter

le discrédit des misérables ;

personne, même pas le dieu impitoyable

qui tue le temps insurgé des innocents.

L'horreur infatigable qui défait les volontés

et les illusions se sont nichées en toi.

Et maintenant ton sang est versé ;

ta gloire de travailleur anonyme, intacte et immense ; 

votre corps, cependant, est cassé et tué.

Ce jour-ci, déjà, pour toi, tout est silence.

Que la Terre Mère ait pitié de vous.

Jesús Giron Araque

----

Original en catalan :

ESBÓS PER A UNA MODERNA PIETAT EN MARBRE

Ni fill ni mare tenen nom encara. 

Antoni Ferrer

Absent d’esma, les llambordes

curulles de mort, curulles de guerra;

la dignitat desnodrida.

A la intempèrie,

el cos esventrat jau en desfigura i sang

sobre lloses polides pel pas dels aterrits vianants. 

Només les mans de la mare t’arreceren.

Només la pedra inclement t’acull.

Havia de passar:

mal nascuts, malparits, amagats rere

taules de despatx engendraren la guerra.

Ningú volgué aturar

el descrèdit dels miserables;

ningú, ni el déu impietós

que degolla el temps insurrecte dels innocents. 

En tu ha niuat l’horror incansable

que deshabita voluntats i il·lusions.

I ara, la teva sang és vessada;

la teva glòria d’anònim obrer, intacta i immensa; 

el teu cos, però, desfet i occit.

Ara, ja, tot t’és silenci.

Que la Terra Mare hi haja pietat de tu.


----

Traduction en espagnol :

BOCETO PARA UNA MODERNA PIEDAD EN MARMOL

Ni hijo ni madre tienen nombre todavía. 

Antoni Ferrer

Ausente de ánimo, los adoquines

rebosantes de muerte, rebosantes de guerra;

la dignidad desnutrida.

En la intemperie,

el cuerpo reventado yace en desfigura y sangre

sobre losas pulidas por el paso de los aterrados peatones. 

Sólo las manos de la madre te cobijan.

Sólo la piedra inclemente te acoge.

Tenía que pasar:

mal nacidos, malparidos, escondidos detrás

de mesas de despacho engendraron la guerra.

Nadie quiso detener

el descrédito de los miserables;

nadie, ni el dios impío

que degolla el tiempo insurrecto de los inocentes.

En ti ha anidado el horror incansable

que deshabita voluntades e ilusiones.

Y ahora, tu sangre es derramada;

tu gloria de anónimo obrero, intacta e inmensa;

tu cuerpo, sin embargo, deshecho y exánime.

Ahora, ya, todo te es silencio.

Que la Tierra Madre tenga piedad de ti.

dilluns, 14 de febrer del 2022

HIROSHIMA MON AMOUR. VARIACIÓN

(Imatge  no identificada presa de la xarxa)

Martes, enero 12, 2021

                                      Hiroshima mon amour. Variación


Hiroshima se ha llenado de flores. Lo sé todo. No sabes nada. Sin embargo, todo sigue. El ser humano no es inmortal. Pero, todo continúa. La lluvia da miedo. Una ciudad entera será arrancada otra vez de la tierra y caerá llena de cenizas. Todos muertos. Todos muertos. Lo sé todo. No, tú no sabes nada. Las flores vuelven a nacer. El agua es fresca, sin embargo, es venenosa. ¿Qué son las estaciones? Ya nadie mira la subida de la marea. Ya nadie mira un amanecer. Todo se llena de miedo. ¿Por qué existe la desigualdad, no somos todos iguales? Lo sé todo. No, tú no sabes nada. Yo conozco el olvido. No, tú no lo conoces. Sí, aunque no lo creas. He luchado contra el olvido y he olvidado. ¿Quién eres? ¿Existe el amor? Existe la alegría. La lentitud y la dulzura pueden aún inundar un corazón, mi corazón. Tengo la memoria llena de sombras y de piedras. ¿Por qué recordar? He olvidado. Yo lo sé todo. No, tú no sabes nada. ¿Por qué negar la evidente necesidad de la memoria? ¿Por qué vienes a esta noche y a esta ciudad?

Aún existe la belleza.

Todavía existe la belleza,

y las flores siguen naciendo.

Aprendo a mirar

¿Qué soñabas?

Miraba un campo nevado.

Me gustan las ciudades que nunca se detienen

ni siquiera en la noche.

La voz suave del amanecer se escucha y es apacible

Hiroshima se ha llenado de flores.

------

Dimarts, 12 de gener, 2021

 Hiroshima mon amour. Variació

 

Hiroshima s'ha omplert de flors. Ho sé tot. No saps res. Tanmateix, tot segueix. L'ésser humà no és pas immortal. Però, tot continua. La pluja fa por. Una ciutat sencera serà arrencada una altra vegada de la terra i caurà plena de cendres. Tots morts. Tots morts. Ho sé tot. No, tu no en saps res. Les flors tornen a néixer. L'aigua és fresca, amb tot, és verinosa. Què són les estacions? Ja ningú no mira la pujada de la marea. Ja ningú no mira un llostre. Tot s'omple de por. Per què hi ha la desigualtat, no som tots iguals? Ho sé tot. No, tu no en saps res. Jo conec l'oblit. No, tu no el coneixes. Sí, encara que no ho creguis. He lluitat contra l'oblit i he oblidat. Qui ets? Hi ha l'amor? Hi ha la joia. La lentitud i la dolçor encara poden inundar un cor, el meu cor. Tinc la memòria plena d'ombres i de pedres. Per què recordar? He oblidat. Jo ho sé tot. No, tu no en saps res. Per què negar la necessitat evident de la memòria? Per què vens a aquesta nit i a aquesta ciutat?

Encara hi ha la bellesa.

Fins i tot existeix la bellesa,

i les flors continuen naixent.

Aprenc a mirar

Què somiaves?

Mirava un camp nevat.

M'agraden les ciutats que mai no s'aturen

ni tan sols a la nit.

La veu suau de l'alba se sent i és plàcida

Hiroshima s'ha omplert de flors.


Virginia Fernández Collado

Inèdit

Més sobre l'autora, ací i  ací


[Traducció al català feta per mi]

dimecres, 25 d’agost del 2021

[SALMA, UN GOS PÀRIA DE BAGDAD, DIU...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


Salma, un gos pària de Bagdad, diu

que els americans són amables.

Deixen sang als carrers

perquè la llepem,

i mossos de carn humana

atrapats

entre la roba carbonitzada.

Ens fan tornar als nostres ancestres:

els Llops.


---


Salma, un perro paria de Bagdad, dice

que los americanos son amables.

Dejan sangre en las calles

para que la lamamos,

y bocados de carne humana

atrapados

entre la ropa carbonizada.

Nos hacen volver a nuestros ancestros:

los Lobos.

Priya Sarukkai Chabria

Més sobre l'autora, ací

[Traducció feta per mi a partir de la versió en castellà de Gustavo Osorio de Ita]