“Amics…”
Als meus alumnes
Amics, si de cop sobte em demanàveu
per què jo sóc aquí, plorant el fàstic
de tothom, cada dia, amb els ulls foscos
del poc-coratge, d’inútil espera
sempre d’allò que no espereu que espera
de vosaltres, que no és pas ortografia…
Ni tampoc —no ho penséssiu, fulles d’alba—
somiava que fos l’alba més neta,
que si és fosca la nit, ha estat tan llarga!
—un pou, el cel, de sang i de silenci—
tan espigats el jull i la cugula
que la lluna més viva és fosca plena!
Al capdavall, amics, si em demanàveu…,
us diria a l’orella la secreta
ràbia que se’m menja l’alegria
i em dóna pas de vella, mans de nàufrag.
M. Mercè Marçal
Dins de L’educació
en vers. Cent poemes sobre ensenyar i aprendre.
A cura d’Antoni Tort Bardolet
Eumo Editorial, 2008
Més obre l’autor, ací
Entrades
