EMPREMTES

El poema no es la llama, sino la cicatriz de la gozosa quemadura de un conocimiento nuevo. ADA SALAS

dilluns, 30 de juliol de 2018

DE LA TERRA EMBOIRADA

(Imatge pròpia)
No pas la bellesa de la boira
que t’encimbella com un déu
per damunt del món que tapa,
la boira que rellenta cants gregorians
vora monestirs de severes sandàlies,
sinó la bellesa de la boira
que confon homes i oliveres,
la que trabuca, torba i rumia
amb el gebre humit del dubte,


la que a les nits fredes de cor calent,
de les petites passions
i les modestes angúnies,
en fa un sol tel que amara d’incertesa.
Josep M. Sala-Valldaura
Coordenades
Adia Edicions, 2018
Més sobre la'utor, acíací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

M'encanta aquesta boira, que amb el fred de l'hivern amaga incerteses...És tan misteriosa!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Perquè la boira sempre amaga secrets.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada