CODA
Vivim d'una paraula que nosaltres no hem dit
i n'esperem una altra que tampoc podem dir.
Som nascuts a una vida que no hem encés nosaltres
i n'esperem una altra que no se'ns muira mai.
No és nostra la primera ni l'última paraula.
Ni nostra la llum última.
Ni l'última figura sobre el llenç on pintem.
Ens apropem, a penes,
a esbossar en la tela la forma fugissera
que en el llenç preexistia i la llum ens promet.
I assagem i provem,
hi tomem i esperem, corregint clarors i ombres,
enriquir el retrat amb figures penúltimes,
amb paraules penúltimes.
I estem sempre de pas,
penúltims com la llum de la vida tan breu,
com la presència:
com l'agret en el trèvol i el roig en la rosella.
No és nostra la paraula, ni la llum, ni la forma
que encara preexisteix en espera secreta
i que intentem al llenç.
La intentem com pregunta, persistent, irresolta,
com última pregunta, que no podem respondre:
si després de la mort s'hi val que hi haja vida,
si abans i per tothom no la hi ha haguda.
Lux Aeterna (dins Poesia Completa 1979-2021)
Institució Alfons el Magnànim, 2021
Entrades
7 han deixat la seua empremta:
"Hi ha vida abans de la mort?", deia algú que no recordo.
Hi ha vida, Helena. Cal buscar-la.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
La intentem com pregunta, persistent, i resolta,
com última pregunta, que no podem respondre:
si després de la mort s'hi val que hi haja vida,
si abans i per tothom no l'hi ha aguda!
Un fragment molt reflexiu!
Bon vespe, Jesús.
Així és, M. Roser: el poema és molt potent.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Tant ens fa si tenim o no l'última paraula... Puix que «no és nostra la paraula, ni la llum». Si el nostre viure es compon d'una espera per la paraula, sembla impossible de fer-ne un resum més adient.
(Comentari anterior eliminat a causa d'un lapsus calami.)
Publica un comentari a l'entrada