(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Vell xiprer que t’escapces
en negror vulnerada,
nit sobre nit del teu dolor gebrat:
¿on has llançat l’aixada del teu signe?,
¿fins quan seràs mudança del silenci?
Camino la teva ombra desolada,
trepitjo els gàlbuls ara oberts per l’aire,
segrego verda soledat callada.
Per tu i per mi, l’atzar fou trena amarga.
Susanna Rafart
D'una sola branca
Edicions Proa, 2021
Més sobre l'autora, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
M'agraden els xiprers, ens donen la benvinguda, per això n'hi ha al cementiris i a les cases de pagès...
Bon vespre, Jesús.
És una llàstima que els xiprers es recloen als cementeris. Una muntanya amb és és ben preciosa.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada