Joan Vicent Clar és un poeta nascut a Tavernes de la Valldigna (1962). La seua trajectòria poètica es va trencar quan va decidir acabar amb la seua vida (1990).
Al moment de la seua mort només s’havia publicat d’ell “Le sucrier velours”, obra que va guanyar el Premi de Poesia “Vicent Andrés Estellés” en els premis Octubre de 1984. En una nota prèvia del poemari, Clar diu: “Sóc Peixos, doncs, un signe dual per excel•lència, signe alhora de depressius i d’artistes”. I més endavant parla de la seua tranquil•la infantesa a Tavernes i de quan va començar a escriure (1979), dels seus estudis, de la participació en la revista cultural de la comarca “Tac Carbònica” i dels seus projectes “m’agradaria traslladar-me a Barcelona per a finalitzar els meus estudis i integrar-me així en l’ensenyament del nostre idioma i de la nostra literatura”. Es declara “nacionalista d’esquerra”.
Al final de la plaquette “Amb tinta xinesa” que pòstumament va publicar La Forest d’Arana, Clar diu d’ell: “El caràcter imperceptible d’un cert relliscament s’engreixava mentre ho llegia en els llibres: res no s’atura sinó dins de la paraula...”
Lluís Roda en la presentació de l’obra “Infinitud de paisatge” diu de Clar: "Alguns han volgut veure en ell una persona desequilibrada, una ànima turmentada, o pitjor encara, irracional. Res més lluny de la realitat. Era una persona sensible i ordenada, visceral i orgullosa, tímidament orgullosa, exigent de si mateix, profundament creadora. Poeta total; en una societat poc poetitzada /.../ rebutjà el món exterior en favor del seu món interior, i la vida prosaica en favor de la literària”.
“Le sucrier velours” suposà un trencament en l’estètica poètica del moment. Molt variat en la seua composició inclou poemes amb estructura rígida junt a poemes visuals i altres composicions arriscades que connecten amb una certa avantguarda i experimentació.
en miralls de gel i la boira,
oculta més enllà de la llàntia
s’agrunsa sobre la mar, dins la nit.
Al rellotge s’aturen les agulles,
la solitud penetra l’àmbit i l’escampa
pertot arreu de la plana.
Al cor mateix de les ombres
S’allargassen els sorolls tan breus
d’un senderol gratat pels grills.
Si fos possible tornar-hi per recobrar
l’oblit de la tarda espessa
com la calor d’un plemigjorn
repassant la columna d’os de la muntanya.
Clar retirà a punt de ser publicada la plaquette “Amb tinta xinesa”. Dos anys després de la seua mort va ser publicada per La Forest d’Arana. Tres anys després formà part del recull fet per Lluís Roda “Infinitud de paisatge”. Ací els poemes estan presentats com a part d’un altre gran poema.
encara plou en la saborosa tardor
i comencen de caure lleus calitges
sobre el mar, que perdura en el mar on tots els grums del record s’esvolven
encara plou en la saborosa tardor
o sols la mar em sembla en les ones de roca
que pujar sols als cims en flipava la pensa
“Infinitud de paisatge” recull la resta de la seus obra no publicada en vida, és a dir, pràcticament tot llevat “Le sucrier velours”. Lluís Roda, amic del poeta, decideix amb bon criteri fer públic tot aquest material. Hi troben proves junt a poemes més elaborats. Conté nou poemaris de diverses estructures i temàtiques, entre ells està el que dóna nom a aquest recull de l’obra inèdita de Joan Vicent Clar; també alguns poemes esparsos.
GUIX EN POLS I SILENCIS
o sobre el vidre
despreocupadament: ombra
decapitada per una veu
que ens delimita, per fendir una contrada
estergida pel fullatge ...oure com dentega
el batent d’alguna passa
envers la pluja,
i camina dins la infinitud de paisatges.
------------------
(Els dibuixos són de Joan Vicent Clar)
------------------
Obra publicada:
► “Le sucrier velours”, Eliseu Climent, editor. Poesia 3 i 4, n. 41, 1984.
► “Amb tinta xinesa”, Plaquette a cura de Lluís Roda. La Forest d’Arana, 1992.
► “Infinitud de Paisatge”, a cura de Lluís Roda. Amós Belinchón Editor, 1993.
► Antologat a “Bengales en la fosca. Antologia de la poesia valenciana del segle XX”. Edicions Bromera, 1997.
Entrades
