PENSAMENTS PINTATS (XII)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Les cambres desertes
de les cases
dels carrers del silenci
esperen els peus
dels viatgers que un dia
decidiren perdre's
entre el fullam
de les paraules sorolloses.

NIT

(Van Gogh, Nit estrelada)

Una vegada més la nit em troba abraçant el nom de les coses que se n'anaren. No pregunte, ja que res queda per esbrinar. (Simplement em limite a destil·lar el calfred del record, a contemplar això que ja no sóc).

Rafael Coloma

Los secretos de la guerra

Bassarai Ediciones, 2002

Més sobre l'autor, ací

(Traducció del castellà feta per mi)

PENSAMENTS PINTATS (XI)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ara, el camí recorregut és una estela de somnis i desitjos per complir.

 

 

POEMA AMB DATA (XVIII): VINT-I-DOS DE SETEMBRE



(Aín. Imatge presa d'ací)

Tu m'oblidaràs potser un diumenge

amb un obscur arrap de lluna.

Jo recorde a Aín un baf

de llàgrimes fonent-se

amb un destí de llums viatgers,

l'inici de la nit estranya de setembre

i un grapat de mosques apegaloses

que m'embafa la pell de soledat.

Subratlle la tristesa del teu nom

en les muntanyes enfosquides d'aquest poble.

Enfront, les escales dels teus llavis

que remarquen l'oblit

sota l'eucaliptus.

I el ritme ascendent

de les teues roques alegres

que perboca la font.

Jo t'estime amb un any

de gestos quilomètrics

i amb una fe de mots

decapitats contra les boques.

I escric la teua veu

en els espais d'aquest capvespre

a la serra, avui vint-i-dos

de setembre, amb una fugida

de gavines als ulls

sobrevolant-me la platja

deserta on ens férem les carícies.

(Tristament em batega el teu nom,

vull dir amb un enrenou de membrança).

Marisol González Felip

Sirimiri (Memòria de llavis)

La Forest d’Arana, 1994

Més sobre l'autora, ací.

ALS POETES D'AQUEST TEMPS

(Imatge presa d'ací)

Cascú, en vers, com al llit, fa el que pot. 
Ai las, si la nit s'allarga...

Pere Bessó

Les llimes de la Vosgiana

Edicions de la Guerra, 1987

Més sobre l'autor, ací i ací.  

LES PARAULES ENTAFORADES

(Imatge de Miguel Villalba. Llac d'Ayous, França)

Hi ha paraules amagades en la memòria

que mai seran apreses per ningú.

Paraules que són part d’una vida.

Entaforades, en parador desconegut,

emeten el brunzit de l’univers.

Sense identitat, acullen il·lusions viscudes

                                                i perdudes.

A les portes del silenci

m’esperen,

em criden,

em busquen

i jo, sense saber-ho, passe la vida convivint amb elles

al seu estany immaculat.

   

De Suaument pel corrent del temps, accésit  XXXII edició del premis Cristòfor Aguado i Medina. Picassent.

ARS POÈTICA?



(Imatge presa de la xarxa)

Sempre enyorava una forma de més cabuda,

que no fos de més poètica ni massa prosaica

i que permetés entendre’s sense exposar ningú,

ni l’autor ni el lector, a la tortura d’un ordre superior.

En l’essència de la poesia hi ha quelcom d’indecent:

Desperta en nosaltres coses que no sabíem,

així que parpellegem, com si saltés de nosaltres un tigre

i estigués il·luminat, colpejant-se els costats amb la cua.

Per això amb raó es diu que un daimon dicta la poesia,

tot i que s’exagera afirmant que de segur que és un àngel.

És difícil entendre d’on surt aquest orgull dels poetes

si, veient la seva flaquesa, més d’un cop s’avergonyeixen.

Quina persona comprensible vol ser súbdit dels dimonis,

que actuen amb ell com si estiguessin a casa, parlen un munt de llengües

i, si no en tinguessin prou robant-li els llavis i la mà,

proven per a llur comoditat canviar-li el destí?

Atès que avui dia es valora el que és malaltís,

algú pot pensar que solament faig broma

o que he trobat una nova manera

per alabar l’Art amb l’ajut de la ironia.

Hi va haver un temps en què llegir sols llibres savis

ajudava a suportar el dolor o la desgracia.

Amb tot, això no és el mateix que endinsar-se en mil

obres provinents directament d’una clínica psiquiàtrica.

I, amb tot, el món és un altre que no pas ens sembla

i nosaltres som altres que no en el nostre deliri.

La gent, per tant, manté una honestedat silenciosa,

guanyant-se així el respecte dels consanguinis i veïns,

Aquest és el guany de la poesia, que ens recorda

com és de difícil romandre la mateixa persona,

perquè la nostra casa és oberta, a la porta no hi ha clau

i hostes invisibles hi entren i en surten.

El que aquí explico, hi estic d’acord, no és poesia.

Perquè és permès d’escriure poemes rarament i amb desgana,

sota una pressió insuportable i sols amb l’esperança

que bons esperits, i no dolents, tinguin en nosaltres l’instrument.

Czesław Miłosz

Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000.

(Trad. del polonès i introducció de  Xavier Farré)

Més sobre l'autor, ací.

POEMA AMB DATA (XVII): ODA EN ONZE DE SETEMBRE

(Foto presa d'ací)

TALMENT roca que roda i no s'arruga,

quan el mal temps t'enfosca en una espluga,

amb trossos de muntanya ve el poder;

fita amb columnes d'or la nit i el dia,

les boires són les armes amb què alia

d'un cap a l'altre l'aire del desert.

Enmig de núvols bé fa si malpensa;

tancat el pany, dóna una volta immensa

i es compra cataplasmes per al front

o encortina de seda aquestes vores,

escriu en pergamins les seves hores

mentre la fi no consumeixi el món.

Se sent xerrola d'oques per les roques,

totes les fruites surten de les soques

i l'estelada fa brillar el dentat.

Guardeu bé les finestres: la neu trenca

els arbres, i la fruita vermellenca,

més alt el vol, més fort pega l'esclat.

Parat, poc pots sortir de la rutina;

el meu raonament no us encamina

a fer que tothom porti el feix en pau;

m'agradaria clara la veu fosca

i que el capvespre aquí fregués amb tosca

l'infern on el poder guarda la clau.

Oh part de mar que tinc davant les portes!

Esqueixen branques les ventades fortes

i els llamps que s'acumulen a la ment;

abans d'haver arribat la nau en terra

tot el gerrum de dins li feia guerra

i mot per mot prenia més augment.

L’ombra es vesteix dunes colors vermelles,

et toca carregar els bous que aparelles;

el pensament, que no reposa mai,

coronarà el retard de la certesa;

brollen flamalls de la fornal encesa

i cremen polseguera per l'espai.

Al peu d'un marge tanca la barrera

l'home rebel i ardit que ve al darrera.

Ajuntaran les mans el pa i la sal;

t'ensenyen de parlar penjat en gàbia,

però els sembrats ja duen molta ràbia

i cada fanalera té fanal.

Ja pots amb la raó remoure obstacles;

la nit no es manifesta en els oracles,

enllà del passadís d'aquest rocam,

i com si fos enmig de gran tempesta

un poble ben plantat, vestit de festa,

envia la sageta del seu llamp.

Tots els cinc elements toquen timbales;

anem pujant graons per les escales,

que no hi ha casa sense fonaments;

encara que el camí sigui una llauna,

selva increïble de flora i de fauna

revoltes pels més grans capgiraments.

Carena amunt, bouada catalana!

Espanya ja corregirà la plana:

a qui té ensenya, els segles li fan pas;

el bosc és al cervell d'aquesta fruita,

la mar serà el trofeu d'arbres en lluita

i un dia clar la roda del sedàs.

Les resplendors que escriuen la victòria

daran mesura de la nostra història.

Prenem els estris de viure en combat.

L'estel dels ulls i el cel de la bandera,

tot el paisatge, batran la fumera:

fletxes al vent reclamen llibertat!

Joan Brossa

Els ulls de l’òliba

Poesia 3i4, 1982

LLIBRE DE SINERA - X

(Imatge presa d'ací)

X

Barques de paper
varava en la llarga
quietud del vent.

L'or assedegat
d'abelles i tarda
beu l'aigua del mar.

Quan se'n vagi a fons,
miraré la barca
del soldat de plom.

Salvador Espriu

Llibre de Sinera

Edicions 62, 1983

SETEMBRE

(Imatge pròpia)

Les ruïnes no tenen consistència en aquests dies. Són
allò que són, pedres sense hostatge.

Wences Ventura

Sensòrium

Edicions de la guerra, 1987

L'OFICI - VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Lo jorn sencer tostemps sospir.
Joan Timoneda

Venies d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li el foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens enyorança.
una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves el feixos de pinassa en el forn.

Vicent Andrés Estellés

Llibre de meravelles

Tres i quatre, poesia 

I va ser forner... 

...forner de paraules i creador de pa per a alimentar les ànimes.

POEMA AMB DATA (XVI): PRIMER DE SETEMBRE, TOT ESCOLTANT UN CONCERT INESPERAT I GRATUÏT DE BLUES



(Alguer, fotografia de Jonas Spillmann)

                       Cafè dels Jardins, l'Alguer

En apropar-me a la vora dels jardins,

m'arriba el so d'una música en directe.

M'hi acosto encuriosit. Podria ser,

certament, la millor manera d'acabar

aquest primer de setembre xafogós,

ara que la nit refresca. M'hi assec,

entremig de la gent, en una cadira

que just ara s'acaba de quedar buida.

Escolto amb delit el bon blues

que interpreta aquest grup sard.

I també observo, no puc evitar-ho,

tot el moviment que ens envolta.

Així com alguns espectadors

d'aquest concert estiuenc no senten

cap vergonya de marxar a mitja

actuació, considerant que no havien

pagat el preu de l'entrada (com tampoc

no s'havien preocupat, instants abans,

de parlar amb veu alta i riure: la diversió

i les visites al bar formen part, en definitiva,

de l'essència del negoci); també tu has abandonat

la meua vida, discretament i sense molèsties,

a mitja actuació, sense preocupar-te'n gaire,

de la qualitat de la música, ben conscient

que l'accés a la profunditat del meu cor

havia estat casual, lliure, i de franc. 

Joan-Elies Adell

Poema inèdit

(Publicat al blog La República poètica de l’Ernest Farrés,

el 30 de maig de 2012)

Més sobre l'autor, ací.